“To Washington”, la melodia és el que compta

Hi ha una manera que m’agrada molt d’entendre la música. L’explica a vegades el fotògraf Jordi Vidal: la música com una successió de capes, en la qual unes poques cançons van passant de veu en veu, de la precària saviesa dels cabells blancs, a la vigorosa ingenuitat del que comença. Un cop i un altre. Aquestes poques melodies allarguen l’ombra en la història dels paisatges, en la història dels països, com un capital inclassificable, potser més valuós que el tresor més daurat del British Museum o el Louvre. És possible –bé que no és fàcil ni evident– traçar un mapa misteriós que va de Galway a Dakar, de les planes de Tennessee a la industrial Chicago, d’Honolulu a Kyoto, del port de Calella al malecón de l’Havanna. La música és, en realitat, més poderosa que els mateixos músics; la melodia, diríem, guanya sempre la paraula. Sempre. Aquest matí, a poques hores de la proclamació de Barack Obama com a nou president dels EUA, he pensat en una cançó de John Mellencamp, To Washington, un himne polític molt crític amb el mandat de “W” i que a la vegada era una versió d’un tema de Woody Guthrie (Baltimore to Washington), que a la vegada havia manllevat la melodia d’una cançó de la Carter Family (Cannonball Blues). ‘Tothom ha robat aquesta cançó’, confessava Mellencamp al New York Times el 2003, ‘ara em toca a mi robar-la’. Robar-la? És una manera de dir, naturalment. Perquè en aquest cas qui roba dóna, qui dona estén. I al final participa en el joc mil·lennari de fer córrer alguna cosa, una idea en forma de melodia, a la qual vestim cada vegada amb paraules diferents, segons el signe del temps. Canvi? Definitivament. Però sobretot, la cerca constant, un camí que va avançant. D’aquí uns pocs minuts, Barack Obama escriurà noves bits i paraules sobre una vella melodia, que ja ha començat a allargar l’ombra sobre els nostres paisatges. I és bonic observar quan passa això. No és res nou, naturalment; però impressiona poder-ho veure-ho en directe amb aquesta elegant convicció, amb aquesta inusitada potència.

Foto: Louie Palu for the New York Times.

Els jocs de la CIA

Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.

El bosc dels guardians de la fe

Aquesta fotografia és la meva preferida de les exposades al CCCB de Barcelona dins la mostra del World Press Photo d’aquest any. Mostra un moment molt especial: el seu autor sembla voler demostra-hi que la fotografia no sempre ha de ser l’avorrit notari de la realitat. I és que, de fet, la captura exposada revela una atmosfera del tot irreal, entre la serena contemplació i la violència latent. Un soldat nordamericà vigila els vilatans d’un poble d’Afganistan mentre els seus companys, armats fins a les dents, registren les cases del llogarret. La fotografia de l’hongarès Balazs Gardi, una de les guanyadores del certamen mundial, em va absorbir. És enorme la força d’aquestes  quatre figures d’elegant misticisme, gelosos guardians del bosc de la fe. El soldat representa la nostra mirada, entre la meravella… i l’horror.

La gent feliç no mira la tele

La gent feliç no mira la tele. Ho diu un d’aquells estudis universitaris el principal objectiu del qual sembla ser convertir-se en titular de la secció de societat d’un diari o en peça ‘divertida’ en l’escaleta de l’informatiu del vespre. En aquest cas, descobreixo la notícia en l’edició digital del New York Times. L’informe es basa en un treball publicat a la revista Social Indicators Research i hi participen dues universitats de pes… Nota al marge: hi ha revistes que sembla que la seva raó de ser sigui aconseguir una cita en aquesta mena de notícies… i hi ha universitats que, amb un finançament sempre incert, decideixen donar als plans de comunicació la mateixa importància que als plans d’estudi. Però parlàvem d’un informe… Doncs bé, resulta que a partir de l’anàlisi de l’enquesta sobre temes socials que la Universitat de Chicago dirigeix des de fa 35 anys, els sociòlegs de la Universitat de Maryland mostren com la gent que fa activitats socials és més feliç, i que els que veuen un major hores de televisió són els que es consideren més infeliços. Vaja, que a tots ens hauria de tocar una mica més l’aire, i que el sol i el vent són tònic i vitamina, autèntica raó i excusa perfecta per somriure i saltar, ara i aquí… i que potser no calia un estudi per dir això. Però mira, aquesta mena de recordatoris tampoc fan cap mal. La gent feliç no mira la tele, que corri la bonanova.

El final de la nit

The end of night proclama l’últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d’un poema, ‘El final de la nit’. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l’or, però són cecs, són orfes d’estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d’ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m’ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. ‘Aquesta és la història de com tornem a recordar’, cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l’Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l’Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.

Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d’aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa…

La política ambiental del pròxim president dels Estats Units

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental. (..continua..) [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental.

Hi ha diferències evidents entre John McCain, el candidat republicà; i Barack Obama, el candidat demòcrata. Sembla, tanmateix, que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca, malgrat l’efecte Palin, convertida, finalment, en mera anècdota. Les energies alternatives han estat presentades en clau d’innovació, de lideratge… en clau de solució? Potser això és agosarat, d’acord, perquè Obama s’ha mostrat molt prudent, massa; i McCain ha parlat de nuclears com la inconsistent solució al repte. Però en tot cas, les energies renovables o alternatives (que no és exactament el mateix, bé que això donaria per un altre article) no s’han mostrat com cap somni boig, ni com a concessió a l’electorat més conscienciat.

‘Sembla que el ‘negacionisme’ ha desaparegut de l’agenda política estatudinenca’
El repte ambiental té, als Estats Units, uns matisos singulars. S’articula a partir d’uns conceptes que, enllà de l’oceà, tenen un pes importantíssim, però que tenen difícil traducció en clau europea: els nord-americans estan molt preocupats per la dependència energètica (els EUA és un país en guerra i en bona part és per aquest tema) i comencen a tenir clara la percepció que el somni americà ha de mutar una altra vegada si vol sobreviure. Són, els Estats Units d’Amèrica, un país que encara creu en la capacitat de reinventar-se!

Obama, en els seu publicitadíssim infocomercial de fa uns dies –l’anunci més car de la història!– ‘ven’ la inversió de les renovables com una economia que no es pot deslocalitzar! També parla d’eficiència i de responsabilitat, ben lluny de l’hedonisme de la reaganomics. Obama passa per davant dels polítics europeus que s’han escudat en la crisi per alentir les reformes ambientals. Pel candidat demòcrata aquestes reformes poden ser… ‘la solució’!

Obama i McCain comparteixen que el canvi climàtic requerirà una política més decidida i valenta per part de la presidència del país més poderós del món. Els dos candidats coincideixen que el canvi climàtic és causat per l’home i els dos es mostren a favor d’una legislació que limiti les emissions dels gasos que provoquen l’efecte d’hivernacle per a l’any 2050. Aquest acord és genèric, però no per això és menys important. 

La política, però, és el que passa després de les grans declaracions. Com concretaran aquest compromís per les accions? El New York Times dedica un interessantíssim article, signat per Andrew C. Revkin, en el qual es repassa, amb la lupa a la mà, el que hi ha més enllà de les paraules boniques. 

Obama prefereix un esquema que impliqui de forma més decidida les indústries, similar al que s’ha aplicat amb el mercat d’emissions a la UE; mentre que McCain deixa massa portes obertes… i ja és batejat per alguns com un abanderat dels anomenats ‘dirty greens’. Ja no neguen el canvi climàtic i estan a favor de l’energia eòlica i solar però també de les perforacions a Alaska o d’invertir en noves nuclears.

La llei que ha de permetre l’aplicació del mercat d’emissions ha de ser aprovada també pel poder legislatiu i això la situa més enllà de les bones intencions esgrimides per Obama, si és que Obama, és clar, és el pròxim president dels Estats Units.

El primer interrogant es resoldrà en uns pocs dies, l’altre trigarà una mica més.



Il·lustració: TRUTHDIG / Mike Luckovich 

I tan pobres com som!

Demà posats a taula oblidarem els pobres, -i tan pobres com som!-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Joan Salvat-Papasseit va fer en el seu poema una precisa definició de la pobresa. La pobresa és una realitat, i a la vegada un mirall. La nostra alegria és fugaç i inconsistent si l’endemà no es converteix en decisions concretes. El poeta va ser lúcid, en el seu poema: sempre hi ha un ‘demà’ en el qual tendim a aprimar tots els abrandats compromisos. Segurament també els que corresponen a aquest Blog Action Day 2008 dedicat a denunciar la pobresa al món.

Separatistes als Estats Units?

“Es podria dir que el secessionisme està en el mateix ADN de la cosmovisió dels nordamericans, i que és una opció tan antiga com el naixement dels mateixos estats. Al capdavall, els fundadors del nostre país van aixecar la bandera de la secessió l’any 1776 contra la tirania d’Anglaterra. En altres paraules, els secessionistes poden argumentar que, encara que puguin ser anti-Estats Units d’Amèrica, són, certament, pro-americans”. Aquest és un fragment d’un article de Los Angeles Times, escrit per Christopher Ketcham, col·laborador habitual de Vanity Fair o Harper’s, i que a hores d’ara treballa en un llibre sobre el secessionisme als EUA (vegeu l’excel·lent notícia feta per Vilaweb a principis de mes). Els moviments independentistes nordamericans es basen en l’atàvica desconfiança que els colons/ciutadans senten vers l’estat, no pas en factors culturals, lingüístics o històrics. Tanmateix, un i altre independentisme, el ‘seu’ i el ‘nostre’, comparteixen alguns valors. L’independentisme no és una amenaça, és una oportunitat. No és un final, és un principi.

Els antirestaurants, de moda

A Nova York, on, sinó?, ja parlen dels ‘anti-restaurants’, la nova sensació. Són locals quasi furtius, amb un tracte familiar i despreocupat, on es busca disfrutar amb una nova cuina. Una nova cuina? És que toca reinventar-nos l’etiqueta? Una altra vegada? Tic-tac. La màquina de titulars és insaciable. Nova York té aquestes coses! El públic d’aquests establiments situats en granges o pisos particulars està a la trentena i forma una mena de nova bohèmia: busca l’autenticitat més enllà de les pàgines de paper couché del dominical de torn, on, d’altra banda, potser escriuen de dilluns a divendres. Les xiruques són benvingudes, sempre que siguin North Face o Timberland. Però cal saber a quina porta trucar. La informació val més que els diners, al segle XXI! Exclusiva informalitat, la d’aquests antirestaurants. 
Foto: Jennifer May for The New York Times.

Obama: el seu cognom és d’aquest tros de planeta

Aquesta passada matinada, ha estat escollit candidat a la presidència del país més poderós del món pel Partit Demòcrata. El mes de març passat, vaig escriure això en el meu anterior bloc. M’ha semblat oportú recuperar-ho ara:

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l’inspira una flama incerta, que el confon i l’esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l’aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d’arribades l’espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l’aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d’aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d’on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. “Obama”, -escriu l’hostessa– “vostè, així, és dels Obama?”, li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d’on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d’un dels fragments que més m’ha agradat –i emocionat– de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l’any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l’he llegit en anglès, perquè, per ara, no n’hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.