Anàlisi ràpid sobre l’#indyref

 Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat


Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat

Alguns apunts solts sobre el NO a la independència a Escòcia, just saber-se el resultat.

  1. Participació massiva. La ciutadania vol decidir-ho tot. El vector va, cada vegada més, de baix a dalt.
  2. Statu quo. La doctrina del shock (la por) cada vegada menys efectiva, però manté influència amb col·lectius menys polititzats. Avís.
  3. Escòcia, amb CAT, fa emergir nou relat de ‘nacionalisme’ cívic vinculat amb projecte + humà i just. Moviment de fons.
  4. El reflex d’Escòcia ens ajuda (malgrat tot): desdramatitza canvis territorials, ofereix claus de desbloqueig i convida a no confiar-nos.
  5. Una altra Europa és possible. Fins i tot avui.
  6. Escòcia, #continuarà. Gràcies per intentar-ho. Lliçó.
  7. #catalansvote9N.

A continuació alguns anàlisi d’urgència:

Despullada amb el seu amor/dolor

La millor foto o una foto que no havies vist mai abans? Qualitat o originalitat? Professionalitat o oportunitat? Totes les fotos distingides pel jurat del World Press Photo acostumen a tenir una bona puntuació en cadascuna d’aquestes qualitats i desafien el joc de contraris. Es preguntava Sergi Fornols a Vinilconnection.com: Com es tria una fotografia d’entre 101.254 peces aportades per més de 5000 fotògrafs d’entre els més destacats del planeta? 
A el World Press Photo no trien les millors fotografies, sinó les millors històries. És obvi, o potser no tant. Potser us heu preguntat si la informació és una forma d’anestèsia. Jo si. Una bona fotograria té sempre al darrera una bona història, però poques fotografies tenen una història nova, un punt de vista no explorat. No totes les fotografies et miren de fit a fit, per restar amb tu quan plegues el diari del dia.
No sé si la fotografia del colomenc Samuel Aranda és la millor fotografia de l’any, sí que sé, en canvi, que aquesta fotografia il·lumina amb una sensibilitat gens complanet les ombres del relat oficial. Aranda connecta la contemporaneitat més rabent amb la sala d’un museu (de la Pietà a les ombres de Caravaggio) i ho fa interpel·lant-nos, quasi de forma provocadora, amb aquesta dona que, tapada fins al capdemunt amb el seu burka, ens mostra tantes coses. Despullada amb el seu amor, despullada amb el seu dolor. 
> Per cert, que Aranda treballa habitualment per al New York Times. Gens casualment (crec) agraia ahir (el dia que es va conèixer el premi) a l’equip de fotografia del rotatiu nordamericà. Prova de la importància que el NY Times dóna a la fotografia és aquest blog intern; també està molt bé aquest altre de la Ràdio Pública Nordamericana. Els mitjans anglosaxons marquen la patua, també en aquest àmbit. 

Els viatges quotidians

[POSTALS ESTIU 09] Sóc partidari de viatjar com visc. M’agrada fer turisme sense que es noti gaire, conèixer noves ciutats oblidant-me que carretejo una maleta o una motxilla, ser un turista accidental, com en aquella gran pel·lícula de Lawrence Kasdan. Tinc] algunes manies: valoro molt perdre hores en llibreries, agafar l’autobús públic, treure el nas per botigues bones, badar en mercats populars, anar al cine als llocs que visito, llegir els diaris del país i entrar en oficines de correus. També procuro reservar unes hores per visitar els museus (i quan no tinc temps, em conformo amb les seves botigues!) i no em fa res ‘saltar-me’ les indicacions del GPS per prendre les carreteres secundaries. Són coses que també faig al meu país. Per què el bon viatger sempre és en ruta: de casa a la feina; mentre passeja el diumenge fent temps per anar a dinar a casa els pares; o quan surt d’hora d’una reunió i decideix agafar el metro dues parades enllà. Em costa entendre la gent que trenca absolutament la rutina per vacances: tan per no fer res (l’hedonista que estalvia per 15 dies lobotomitzats, amb una pulsereta al canell) com per fer salvar el món en 30 dies (el conscienciat que associa les vacances en els països més pobre amb una penitència expiatòria). Les meves pretensions són aconseguir una mica d’hedonisme al llarg de l’any i acomplir la meva petita part en la lluita per salvar el món una mica cada dia. 

De les autofotos i de viatjar sol

[POSTALS ESTIU 09]És difícil fer-se una foto mentre un camina, i més encara que surti bé, que l’enquadre tingui una mica de gràcia, i que la llum no molesti, que digui coses. Aquesta foto està presa a Seneca Falls, al nord de l’estat de Nova York, aquest estiu i és una captura providencial d’un matí deliciós a les antigues terres de les Sis Nacions Índies. La imatge mostra el moviment del caminador i regala un bon tros de cel. En la cara del fotògraf s’hi nota també un sol amable, que fa venir ganes d’estripar tots els mapes i tastar la ruta a la deriva. És una de les diverses fotos que m’he autofet aquest agost en el meu curt però intens viatge pel nord-est dels Estats Units (bàsicament Filadèlfia, Pittsburgh, una part de l’estat de NY i Massachussets i Boston). Ha estat la meva primera experiència com a viatger solitari. En vindran d’altres, segur. Crec que, d’alguna manera que no és fàcil d’explicar, es nota per la foto, això.

Capes a la vista



[POSTALS ESTIU 09]
El Cira Center de Philadelphia justifica totes les controvèrsies. En la foto es mostra com un gegant prepotent i ofega les vistes de l’esplèndida estació del carrer 30, una de les joies del patrimoni ferroviari dels EUA. A les ciutats europees les capes de la història les trobem, principalment, al seu subsòl; a les americanes… a cel obert. O a cel tancat, no ho sé.

Els indis ja es comunicaven ‘sense fils’

[POSTALS ESTIU 09] Vaig travessant els vells territoris de les sis nacions índies. En queda la toponímia, alguna cosa del folklore, quatre souvenirs i una lleu culpabilitat convertida en crònica i suportable gràcies a moltes aspirines i algunes bones pel·lícules. Al nord de l’estat de Nova York descobreixo una campanya pel retorn d’algunes terres als iroquesos. La qüestió índia, l’assignatura pendent, el pecat original. Buf! Sobta, i molt. El llibre que estic llegint, Manituana, de l’imprescindible col·lectiu italià Wu Ming, parla d’això mateix… però els autors situen l’acció tres segles enrera. I aquí estem. La cosa, certament, va més enllà dels quatre records per a turistes… Però aquest estiu sóc un viatger apressat i em queden molts quilòmetres al davant. Segueixo el camí, direcció la puritana Massachussets. Entre McDonald’s, Dunkin’ Doughnuts i altres perversions, les àrees de servei de l’autopista que em portarà fins a Boston ofereixen wifi gratuït. Em reconforta la ironia. Les meves paraules viatgen amb el vent, avui. Se serveixen de l’aire, que no és ni ‘buit ni transparent’, sinó que és ple de senyals, ple de contingut. No ho ha deixat d’estar mai. Ja ho sabien els mohawks, senecas i oneidas, això, quan interpretaven la remor dels arbres o la música del riu i quan llençaven damunt l’enemic el pesat tomahawk avisats pel llenguatge del bosc, que per als europeus era només (només?) silenci.

La màquina de segar gespa, símbol nacional

[POSTALS ESTIU 09] El senyor Ventura es referia al ritual tan nordamericà de segar la gespa en el seu twitter, convertit per uns dies en addictiu full informatiu d’un viatge de tres setmanes pels EUA. I, en efecte, tothom qui ha voltat per un dels suburbis benestants d’aquest país s’hi haurà trobat. A l’est presumit o en la dinàmica Califòrnia, en les oblidades Dakotes o en la maltractada Nova Orleans; sigui a primera hora del matí o a l’última del vespre. El sol baix, l’explosió daurada, l’herba sumisa, el brogit cansat de la segadora. L’home de la casa, el nano petit dels veïns finques enllà, l’avi i la seva gorra de visera, tots van passant la màquina amb escrupulosa diligència. Vet aquí la viva imatge de la burgesia en sèrie, ‘proudly made in the USA’. La vida avorrida que observava en Ventura. I sí, d’acord, ja ve a ser això. Però el ritual sempre és la versió domesticada d’alguna cosa potent, d’alguna cosa que trascendeix les pistes quotidianes. El continent americà és el continent de la natura: boscos que es defensen amb la foscor i pantans sense esperança, deserts de mort i llacs que semblen mars. Els EUA neix en clau de conquesta. La lluita contra els indis és també la lluita pel territori que cal véncer i doblegar. Segar la gespa és, d’alguna manera, el recordatori que la lluita continua, que és cosa de tots, del petit de casa i del gran. Cal mantenir l’herba arran. I no descuidar-se. La natura només espera l’hora de la venjança. El meu professor de cine a la facultat, en Mirito Torreiro, sempre deia que els EUA s’havien fet amb la bíblia en una mà i amb la pistola a l’altra. La segadora ve després, l’endemà d’haver assolit la conquesta. Però és tan important com la pistola o la bíblia. Potser més i tot.

La ciutat és un gran plató

[POSTALS ESTIU 09] Una noia passa amb la seva bici pel carrer 2, al centre històric de Filadèlfia (Pennsylvania). Sembla que algú acabi de cridar: ‘Acció!’ i tu només passaves per allà, amb la teva càmera i la fila de turista. És igual les vegades que hi hagis anat. Els Estats Units continuen defensant amb vigorosa solvència el rol de gran plató de la nostra imaginació.

La posta de sol en una sopa

[POSTALS ESTIU 09] “Once you ‘got’ Pop, you could never see a sign the same way again. And once you thought Pop, you could never see America the same way again”. La cita és d’Andy Warhol i està inclosa en el seu llibre ‘Popism’. La vaig atrapar fa uns dies en la meva moleskine negra, en visitar el molt recomanable Andy Warhol Museum de Pittsburgh, la ciutat natal de l’artista. Warhol va saber veure amb juganera lucidesa com Amèrica es presentava al món explicant-se a través de la cultura popular. El cine, el jazz, el còmic, el crim, l’entreteniment, els béns de consum eren –són!– molt més reveladors que l’Art de l’Acadèmia. Els ‘signs’ manufacturats de Warhol van ajudar-nos a entendre la palpitant amèrica del segle XX, que havia d’acabar sent, també, el nostre món. A Amèrica, avui, fotografiem l’edifici i els anuncis de la façana; el neó reflectit en l’asfalt i la cascada al bosc; l’embolcall i el tall… i gràcies a Warhol també sabem veure una posta de sol en una llauna de sopa d’espàrrecs Campbell. No és que no poguem veure Amèrica igual… és que, infectats de ‘Pop’ com estem… ‘americans’ com som, ja no podem veure el món igual! La marca és paisatge, la ficció és realitat i la nostra vida és ‘novel·la’ a cop de twit.

Els números i la camisa sense arrugues

[POSTALS ESTIU 09] A l’avió, comparteixo seient amb l’home dels números. Du una camisa de fines ratlles sense ni una arruga. Va omplint el blanc de la llibreta amb els símbols secrets, armes plenes de voluntats. En aquest mapa hi ha molts tresors: tenen la forma de cincs, i quatres, de tresos, de sets… i en surten fletxes que ansien aventures. Això acabarà bé, amb el gust dolorós del whiskey, el negoci tancat, l’encaixada de mans que fan els homes amb els homes, el ritual del guerrer de la corbata. En unes hores l’avió aterrarà de nou i ja de nit un taxi deixarà l’home dels números a casa seva, amb la satisfacció del negoci rodó. Ell es mirarà la dona que dorm al llit compartit, i que respira des d’un altre planeta, en una llengua que ja no entèn. Com un nen que fa sonar un tros de fusta en els barrots d’una reixa, els seus dits recorreran amb cura les altres camises penjades a l’armari, totes blanques, sense arrugues. Una, dues, tres, quatre, vint, trenta… i l’home dels números anirà fent així cap a la seva fugida muda mentre, mort de por, continua calculant els riscos i els guanys incerts, orquestrant la seva desaparició.

Assaig general de la vida en trànsit

[POSTALS ESTIU 09] M’agraden els aeroports perquè a vegades s’hi atura el temps i aquestes grans naus de ferro i vidre esdevenen les places on els homes amb molta pressa es converteixen per unes hores en una mena de filòsofs contemplatius. M’agraden els aeroports perquè, en altres ocasions, són el perfecte contrari a aquest lloc ‘en espera’: són, aleshores, el túnel que et xucla, el tic-tac vertiginós, la mà que amb puny de camisa blanca t’agafa pel coll i et fa saltar països com qui salta un toll. Als aeroports sempre hi passen coses… i per això m’agraden, per això m’agraden tant. Hi ha la gravetat de les grans ocasions, l’alegria portable de l’imprevist. Una promesa arriba en aquella motxilla, un cor trencat se’n va en aquella maleta. Teatre, assaig general de la vida en trànsit. Tens una hora per disfrutar-ho. No cal que aplaudeixis. Cinc minuts i et toca a tu sortir a escena.

Un germà més gran, d’una altra època

“Yo declino hacia la noche de los tiempos, vostoros ascendéis con la mañana”, deia a finals del XIX Robert Louis Stevenson, en un dels seus poemes de viatge, dedicat als Estats Units d’Amèrica. “Con el corazón dividido recorro esta nación. Soy como un hermano -aunque mi mirada aún se muestra joven- mayor, de otra época”. Vaig escriure aquest apunt abans de marxar cap al Prat, a punt de sobrevolar l’Atlàntic cap al nord-est dels Estats Units. A les portes d’un viatge de vuit dies –sí, només vuit dies–, amb un itinerari dispers però molt intens per algun dels paisatges que el poeta i escriptor escocés devia recórrer en les seves cerques: Filadèlfia, Pittsburgh i alguna coseta de Massachussets, per acabar a Boston. Ha estat el meu quart viatge als EUA (aquíaquí i aquí hi ha alguns apunts). ¿Encara és el país jove que descrivia Stevenson? ¿Com és avui la ‘llengua diferent’ dels seus habitants? No ho sé. Encara no ho sé. La cerca d’aquestes respostes és fascinant, i va arribant amb senyals incertes, a poc a poc, molt a poca poc: milla a milla, cançó a cançó, fotograma a fotograma, vers a vers. I està bé que sigui així. En els pròxims dies, aniré desgranant al blog algunes de les reflexions sorgides del viatge.

La mort es va distreure amb la caipirnha

“Una dona italiana que va perdre el vol d’Air France desaparegut mor en un accident de cotxe a Àustria”, llegeixo via Twitter (@visualpanic): “Johanna Ganthaler, jubilada i natural de la regió italiana de Bolzano, havia passat uns dies de vacances al Brasil amb el seu marit. Tots dos van perdre el vol 447 d’Air France que va precipitar-se a l’oceà Atlàntic, i van tornar cap a Europa l’endemà. La parella era a Kurfstein (Àustria) de viatge, quan hi ha hagut el xoc entre el seu vehicle i un camió. Ella ha mort i el seu marit es troba en estat molt greu.”, diu la notícia publicada pel 3cat24.cat. L’àngel de la mort, està clar, va distreure’s rera una enorme caipirnha, després d’haver canviat la llarga túnica negra per una camisa florejada. Amb la visió entelada i sospirant a ritme de bossanova, va deixar que la parella perdés l’avió. Imperdonable. Però ja a casa, fastiguejada amb aquells bombons tan empalagosos, cansada d’escoltar un cop i un altre el rèquiem de Mozart, la fosca figura va decidir fer alguna cosa de profit i concentrar-se en la feina, que el seu expedient ja no admetia més badades. El recurs del camió a tota velocitat? Previsible, sí. I eficaç. Tan se val. La qüestió és no fallar. I no va fallar. Una notícia, aquesta, perfectament prescindible… i, en canvi, tan interessant!

A la taula de l’Obama no hi ha papers

A la taula de l’Obama, al despatx oval, no hi ha ni un paper. Es veu clarament a l’imprescindible especial que la cadena NBC ha dedicat aquesta setmana al president dels EUA, “Inside the real West Wing”. Un sol telèfon –de color grisós, però amb un look molt ‘cold war’–, el que sembla un pot per als bolis (¿?) i un got d’aigua. Res més. Em sobta, primer; però després ho entenc. Hom imaginaria un despatx desordenat i ple de dossiers per estudiar, informes per revisar i memoràndums per aprovar. La taula del president Barlett, a The West Wing, és així mateix: desordenada i apassionada com el personatge que representa Michael Sheen. Però això és la vida real, no la ficció (nota al marge: no se m’escapen les fugues evidents d’aquesta distinció absoluta, però aquestes serien motiu d’un altre apunt). La taula d’Obama mostra el poder com no estem acostumats a veure’l. Obama escolta i decideix. No escriu, no llegeix, no remena papers amunt i avall. Ell, de fet, no pot perdre els papers. És l’últim punt en la línia de comandament. Per dir ‘sí’ o ‘no’, no calen gaires pàgines. La taula és el ceptre, la trona, la sala al final del passadís del castell, el polze que diu ‘viuràs’ o ‘moriràs’. La soledat del líder, rei, cèsar o president, és, i sempre ha estat, una taula com aquesta, que no té més sentit que servir al seu amo. L’amo del món.

Tots els colors… del roig

Tots els colors del roig… son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s’estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l’espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l’aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald’s, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus… Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país. [Post publicat, amb la Laura Garcia, el 10 d’agost de 2006 en el bloc col·lectiu de la redacció de Vilaweb Badalona, accessible aquí]