24 de desembre de 2011
0 comentaris

LES DANSES TRADICIONALS DELS PAÏSOS CATALANS: ALGUNES CONSIDERACIONS

La dansa tradicional d’un país és un patrimoni immaterial força fràgil, ja que la seva transmissió de generació en generació resulta difícil en el moment que hi ha alguna discontinuïtat. I a diferència d’altres patrimonis com poden ser la música, són molt més difícils de documentar. La recuperació i execució de dansa tradicional catalana, doncs, representa un repte i una responsabilitat de recuperar, difondre i conservar aquest patrimoni.

  • La dansa tradicional d’un país és un patrimoni immaterial força fràgil, ja que la seva transmissió de generació en generació resulta difícil en el moment que hi ha alguna discontinuïtat. I a diferència d’altres patrimonis com poden ser la música, són molt més difícils de documentar. La recuperació i execució de dansa tradicional catalana, doncs, representa un repte i una responsabilitat de recuperar, difondre i conservar aquest patrimoni. Això no treu que siguin lícites i positives les iniciatives de crear espectacles basats en la música i dansa tradicionals. El que sí és important és en cada cas documentar què és balla, quin origen té, si hi ha algun mestre que ha creat la coreografia o la música i si es basen en alguna dansa tradicional en concret. En cas contrari es pot crear una important confusió pel que fa a les nostres danses.

  • Sembla que moltes danses van deixar de ballar-se a carrers i places a mitjans del sXIX, moment en què apareixen els ateneus, centres, casals i tota mena d’institucions que apleguen la majoria d’expressions artístiques com ara música, teatre, dansa i festejos varis.

  • Els esbarts dansaires han fet una gran tasca de manteniment de la dansa tradicional catalana, tot i que cal tenir en compte que en la majoria de casos l’han transformat en un espectacle, han introduït noves coreografies i músiques o han reinterpretat les tradicionals, i n’han complicat força l’execució. Això ha contribuït a que l’apartament de la dansa tradicional de carrers i places fos més acusada. És cert que de vegades els esbarts actuen en escenaris al carrer, però el concepte de ball és el mateix que el pensat per a un teatre.

  • Cal tenir en compte també d’altres modificacions que han patit les danses tradicionals, entre elles les creades pels grups de “coros y danzas” de falange, que durant força anys van ballar danses tradicionals. Al País Valencià, per exemple, ara hi ha moltes lletres de les cançons que acompanyen els balls que són mig en català i mig en castellà.

  • També s’han modificat força danses tradicionals catalanes per a simplificar-les, destinades a ensenyar als infants a les escoles. Que d’altra banda és una iniciativa molt bonica i necessària.

  • Durant molt de temps, doncs, la dansa tradicional catalana present a les places del país ha estat la sardana (en la seva versió moderna) de forma gairebé exclusiva.

  • En alguns casos, però, s’han conservat danses locals en festes i celebracions. I cal dir que ja fa temps que s’han anat recuperant danses locals al territori i aquesta és una feina que se segueix fent.

  • Els darrers anys, a banda de les sardanes han proliferat colles bastoneres, que executen els balls de bastons que són un dels molts tipus de danses tradicionals catalanes existents. Certs factors hi poden haver ajudat, com el fet que aquestes danses no hagin estat gaire reinterpretades i modificades pels esbarts, i que siguin relativament fàcils d’ensenyar i aprendre, i de ballar al carrer. Així hem vist com han anat sorgint diferents colles de balls de bastons fins i tot a llocs on aquesta dansa no hi tenia tradició. Cal tenir en compte, però, que moltes d’aquestes colles han creat nous balls i inventat noves coreografies que es poden apartar molt de les danses tradicionals.

  • En resum, actualment hi ha un grandíssim desconeixement per part de la població dels Països Catalans pel que fa a les nostres danses tradicionals. D’una banda, perquè en molts casos s’han tancat en teatres i han desaparegut dels nostres carrers, d’altra perquè només la sardana s’ha mantingut als carrers d’arreu del país (si més no del Principat). I finalment perquè només el ball de bastons ha aconseguit una mica de lloc als carrers sobretot també del Principat, fet que fa que amb sort la gent conegui només l’existència de sardanes i ball de bastons.

  • Considero que és important tornar a treure la immensa riquesa de danses del nostre país als carrers. Implica certes dificultats, com el fet de documentar-se per tal de trobar les músiques i execucions més genuïnes de la dansa al carrer (abans d’haver passat per modificacions escèniques). En alguns casos es poden aprendre de poblacions que mantenen o han recuperat danses pròpies. En d’altres, caldrà recórrer a arxius i experts. Una altra de les dificultats és la de trobar persones que coneguin prou la dansa tradicional catalana com per a ensenyar-la als grups dansaires (aquí sí que la tasca dels esbarts ha estat decisiva). Aquesta és una dificultat que afecta en un moment o altres gairebé a tots els esbarts, per exemple. I una nova dificultat, gens menyspreable, és la dificultat per a trobar músics que toquin les músiques, factor força important quan es dansa al carrer, en una plaça i sobretot en cercavila. Necessitar megafonia és una dificultat tècnica important. A banda que tenir els músics tocant en viu és un valor afegit molt gran. I val a dir que l’ensenyança musical d’instruments tradicionals com l’acordió diatònic, el sac de gemecs, el flabiol i tamborí, la gralla, la dolçaina, la tarota, o el violí, per dir-ne alguns, no té la presència al territori que caldria.

  • Així doncs, és important que cada població o comarca recuperi les danses tradicionals que li siguin pròpies (la majoria en tenen tot i que potser no ho sàpiguen) i les tregui al carrer. Però també estaria bé que als carrers dels Països Catalans hi hagués una mostra representativa de la gran varietat de dansa que tenim al nostre país, tant desconeguda. És força trist que sigui molt més fàcil veure hip-hop, sevillanes, country o dansa del ventre i siguin més coneguts per la gent que no pas la tradició que els és pròpia. Aquesta és una gran assignatura pendent al nostre país. Animo doncs a la creació de colles de dansa tradicional que recuperin les danses del seu territori i n’aprenguin d’altres llocs per tal de fer-les present als nostres carrers i celebracions i donar a conèixer el gran i variat patrimoni de dansa tradicional catalana que tenim.

  • Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Bargalló i Badia, Josep. ‘La dansa tradicional catalana és el nostre tresor, no un espectacle’

Interessant video que parla de la dansa tradicional catalana i els esbarts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!