|
Sergio Sanchez de Castro
Diagonal
El 6 de març, una gran manifestació
denunciava la desaparició de milers de persones a mans de l’Estat
colombià. Només entre 2007 i 2008 van ser 1.686 els ‘falsos positius’
executats per l’Exèrcit.
L’escàndol més gros associat a la doctrina de Seguretat Democràtica d’Álvaro Uribe va començar al setembre passat quan es va saber que 19 joves de barris marginals de Bogotà havien estat executats per l’Exèrcit
i presentats com a guerrillers caiguts en combat, a canvi els militars
rebrien recompenses i permisos promoguts pel govern d’Uribe per aquests
casos. A partir d’aquest moment, les xifres dels casos relacionats amb
els anomenats “falsos positius” no ha fet més que créixer. Segons un
recent informe de la Comissió Nacional de Recerca de Persones Desaparegudes,
només entre l’1 de gener de 2007 i el 21 d’octubre de 2008 hi hauria
hagut un total de 1.686 desaparicions forçades, la majoria relacionades
amb execucions extrajudicials.
La resposta del Govern no es feia esperar i una trentena de comandaments militars eren destituïts. Mario Montoya, comandant en cap de l’Exèrcit, deixava el seu lloc i a canvi era nomenat ambaixador a la República Dominicana. Possibles vincles
de Montoya amb els paramilitars quan exercia de comandant a Medellín
(confirmats per informes de la CIA) i la seva pertinença a l’Aliança Anticomunista Americana, encarregada als anys 70 d’actuar contra opositors, advocats i periodistes, són alguns dels antecedents de Montoya.
Llei de Víctimes
Gairebé
de manera paral·lela a l’escàndol dels “falsos positius”, la majoria
parlamentària del grup liderat per Uribe aprovava una nova Llei de Víctimes
que donava l’esquena a les propostes emanades de les pròpies víctimes,
diversos congressistes i membres de la societat civil. La nova llei,
entre d’altres coses, obliga a les víctimes de crims d’Estat –a
diferència del que ocorre amb les de grups il·legals– a tenir una
sentència en ferm d’un organisme judicial per a poder accedir a les
reparacions. Unes reparacions que seran atorgades per l’Estat per
“solidaritat” i no basades en possibles responsabilitats del mateix.
La
Llei, que encara ha de passar pel senat, “pretén consolidar la
usurpació il·legal de les terres”, ja que “les víctimes de desplaçament
forçat ja no seran propietaris (…) de les terres usurpades perquè
haurien de cedir els seus drets a l’Estat, que a través de la seva
estratègia militar i paramilitar els va obligar a desplaçar-se”, segons
denunciava a través d’un comunicat el Moviment Nacional de Víctimes de
Crims d’Estat (MOVICE).
El que convé a Uribe
“Tot sembla ser que al president Uribe li vagi bé la situació de guerra que viu el país i que a les FARC els agrada que estigui al poder”, va declarar Alan Jara, ex governador del Departament del Meta,
després de ser alliberat de manera unilateral per les Forces Armades
Revolucionàries de Colòmbia (FARC) després de més de set anys de
captivitat. La seva crida, així com la del també alliberat Sigifredo López –exdiputat del Departament del Cauca –, a la solució negociada al conflicte armat
que viu Colòmbia des de fa cinc dècades va ser objectada amb rotunditat
pel president colombià: “L’únic acord humanitari que s’accepta és que
alliberin unilateralment i immediatament a tots els segrestats”. Així
responia no només als alliberats i al grup Colombians/es per la Pau, sinó també a la proposta de les FARC de posar en llibertat a 22 policies al seu poder a canvi de 500 guerrillers presos.
|
