Vuit anys de la manifestació del 10 de juliol, que a Badalona va suposar un punt de consens important, que es revalidaria a les portes del 9N, i en què una amplíssima representació de les forces polítiques de la ciutat, sindicats i principals entitats sumavem per la sobirania del nostre país. El consens també va incloure el PSC… ha plogut molt des d’aleshores. Però algunes reflexions es mantenen vigents. Les he volgut recuperar de dos apunts al blog escrits aleshores.
De Contrast de banderes, apunt al blog del 6 de juliol de 2010:
“Hi ha una idea que s’estén amb rapidesa, aquests dies. Que hi ha dues Catalunyes i que aquestes s’articulen a partir del contrast de banderes: les espanyoles en fervorós suport de ‘la roja’ i les catalanes en dolguda penitència per la retallada del TC a l’estatut. Són molts (som, perdó) els que anem mirant balcons amb l’ai al cor, com si volguéssim llegir en els balcons el nostre futur com a país. Hi ha contrast de banderes, és clar. Però això vol dir que estem davant d’un joc de contraris? Crec que no exactament. (…) El dia 10 sortirà al carrer una representació important, –per activa, per compromesa, per diversa–, del país. No s’hi mostrarà la Catalunya independentista (que també) sinó la veu de milers i milers de ciutadans que se senten subjectes actius del seu futur… alguns dels quals –sí– s’alegren amb el triomf de la selecció espanyola. La manifestació “Som una Nació, Nosaltres decidim” convocada per Òmnium ha despertat un consens sòlid –malgrat el secundari debat sobre l’encapçalament– al voltant de la idea de refundació col·lectiva. Benaurades les comunitats que poden reinventar-se (nota al marge). Catalunya és molt més complicada, per sort, que el joc de comptar banderes als balcons. No serà una manifestació independentista, ni una manifestació autonomista; aquesta. És aviat per això, que aquesta onada encara no ha arribat a platja. De moment –i això no és pas poc!– serà la manifestació que normalitza el ‘nosaltres’. Nosaltres; tan diversos, tan rics, tan plens de futur; i el procés que hem iniciat per decidir què i com volem ser en aquest tros de món. Nosaltres…”
De Enfadats? Enfeinats!, apunt al blog el 12 de juliol de 2010:”Dissabte, a Barcelona, una gran multitud cívica va col·lapsar els carrers de l’Eixample. “Som una Nació: Nosaltres Decidim”: un lema que enllaça certesa i conversa; la constatació del que som i la potència –el desafiament– de la pregunta. Som i per tant decidim.
Com volem ser? La realitat no imutable, el país en construcció; quin concepte més refrescant i modern; davant de l’immobilisme del país veí, entestat en el ‘tst, això no es toca’. Pocs crits en contra el PP o a favor de l’estatut (jo, en la zona on em vaig moure no en vaig escoltar ni un, per cert) i, en canvi, ganes, pressa, per traçar camins, aventurar solucions. Estem davant d’una agenda desbordada i, suposo, finalment superada. Els partits polítics hauran de fer alguna cosa més que ‘reajustos’, aquí. És possible, això no obstant, que no hi hagi canvis molt significatius d’ara fins les eleccions de la tardor. Aquesta corrent és més profunda; és, en realitat, un procés constituent.”
(…) … amb ganes d’escoltar i compartir les solucions sobre els diferents reptes que un país ha d’abordar al segle XXI: com és la identitat amb molts i nous referents?; com podem ser competititius i responsalbes en un món globalitzat?; com ha de ser l’educació en l’època d’internet?; i les infraestructures?, etc. (…) Una ciutadania enfadada? Una ciutadania enfeinada!”