Entre línies (notes de Juli Capilla)

Per fi he pogut llegir “El bosc”, un conte que Albert Sánchez Piñol va recollir a Les edats d’or, que he trobat en una biblioteca de Castalla, a uns 80 km de casa (em ve de pas, és clar, de camí a la feina, a Elx, a 140 km). Per què aquest interès pel conte? És obvi. N’acaben d’estrenar a Catalunya una versió cinematogràfica que ací baix, al País Valencià, de moment no podem veure. Així estan les coses, pel que fa a la distribució de llibres i pel·lícules en català. I encara sort que –oh miracle!– encara queda algun bibliotecari que es preocupa per adquirir bona literatura…  
 

“El bosc” m’ha agradat molt. És un conte típicament sanchezpiñolià. Té aquell component fantàstic tan característic de l’autor barceloní, i que hi trobem a La pell freda, Tretze tristos tràngols i, també, a Les edats d’or. Hi apareixen, com a La pell freda, “los granotots” i també aquella mena de comentaris filosòfics i jocs lingüístics inconfusibles, com també la ironia i la crítica més o menys vetllada. Així, l’absurd i el fracàs inherent a la guerra és expressat amb un llenguatge paradoxal: “El dia següent els homes van marxar, a continuar perdent guerres romàntiques o a continuar fent romàntiques les guerres perdudes, com es prefereixi”. I la crítica també hi fa acte de presència: “I és que los exèrcits grans sempre diuen que los exèrcits petits són terroristes”…

Em va cridar molt l’atenció el tràiler original de la pel·lícula. La proximitat dialectal és evident. I és que els personatges, del Matarranya, parlen com els valencians; sobretot com els de les comarques del nord. Ultra l’interès filològic, hi ha un autor que m’agrada: imaginatiu, crític i incòmode per a les mentalitats benestants. És ben probable que acabe comprant-me la pel·lícula (que faré servir a les meues classes, segur). Mentrestant, gaudiré de la literatura completa de Les edats d’or.

I encara gràcies!