Club de Lectura de la UVic: “De fora vingueren” de Matthew Tree

0

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

Dimecres 1 de febrer a les 20.00 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic “De fora vingueren” de Matthew Tree (Columna Edicions)

Amb la presència del seu autor i en Víctor Sunyol

Moderador: Biel Barnils

 

 

Furriols, Montoya i Lafon permeables

0

Biel Barnils

 

 

 

 

 

El Museu de l’Art de la Pell acull fins el 31 de gener de 2017 l’exposició Permeabilitats que recull obres d’en Joan Furriols, Pep Montoya i Jordi Lafon.

És permeable allò que es deixa travessar per un gas o per un líquid. Certament, aquesta exposició, i moltes de les obres mostrades, tenen molt de gas i molt de líquid —prou d’aigua i alguna cosa de foc—. Els tres artistes s’han deixat permeabilitzar pels líquids i gasos dels altres dos, establint així un diàleg constant, fructífer, cap a variades i dobles direccions, no totes tan evidents ni clares a primer cop de vista. Les aclucades d’ull d’un a l’altre són constants, bastint així un discurs unitari però amb moltes veus. Com allò del jazz ben entès: que sembli que cadascú va a la seva però no, l’oïda sempre atenta a tot allò que et pugui dir l’altre.

I parlant de dir, aquesta exposició en diu moltes de coses —més enllà dels dos vídeos que s’hi poden escoltar—. Diu, per exemple, en forma de pregunta: on comença l’escultura i on l’objecte? És decent separar una cosa de l’altra? És decent separar la cultura per cledes com qui separa el bestiar? Tots tres, en Joan Furriols, en Pep Montoya i en Jordi Lafon, ­­­­­­­­­­­­­­­­­partint de la pintura, han anat a parar a d’altres camps, doncs benvinguts al segle XX —i una minúscula part del XXI—.

El plaer estètic i les dobles lectures, la sensació d’estranyesa i d’ironia davant algunes obres ens acompanyen durant tot el recorregut de l’exposició. Una exposició intergeneracional, interclassista però no intercultural, doncs ara els referents culturals són cada vegada més locals —és a dir, més universals—.

Hi ha també en aquests tres artistes, i en els artistes en general, una tendència connatural a acumular objectes, amuntegar-los, com aquella febre mal anomenada de la síndrome de Diògenes, la qual propugnava exactament tot el contrari. Quedar colgats d’objectes per, algun dia, fer-ne alguna peça artística ja que tot, tot, s’aprofita, com a la cuina.

Cal advertir, per anar acabant, que s’abstinguin de visitar l’exposició Permeabilitats tota mena de bestioles noucentistes recalcitrants, amants dels bodegons-i-poca-cosa-més i els que deixen anar aquella bestiesa d’això-que-feia-Miró-ho-pot-fer-un-nen-de-quatre-anys.

Tothom està avisat?

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Club de Lectura de la UVic: Cicatrius (in)visibles. Perspectives feministes sobre el càncer de mama

0

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

Dimecres 26 d’octubre a les 20.00 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic “Cicatrius (in)visibles. Perspectives feministes sobre el càncer de mama” d’Anna Porroche-Escudero, Gerard Coll-Planas i Caterina Riba (Eumo Editorial)

Amb la presència de la Caterina Riba i en Gerard Coll-Planas

Moderador: Biel Barnils

 

 

116 de pintura catalana

0
Publicat el 22 de juny de 2016

 

Biel barnils

 

 

 

 

 

 

 

La vella i bella ciutat de Vic, enguany cap i casal de la cultura catalana (és a dir, universal) acull fins aquest dissabte 25 de juny l’exposició “116 anys de pintura catalana” al Museu Episcopal.

S’hi poden veure diverses obres d’en Ramon Casas —meravellosa la seva “Gitana del mantó vermell”— i Santiago Rusiñol —davant del seu “Carreró de Rouen” hom hi podria passar mitja eternitat—. Més endavant les “Dues figures femenines nues” d’en Joaquim Sunyer, com a representant del Noucentisme, un dels moviments culturals i ideològics més importants del segle XX al nostre rodal. A la vora, un Joaquim Mir que no em cansaria mai de remirar, “La cala encantada”. Al costat, els ocres fascinants d’en Francesc Gimeno al quadre “Un poble empordanès”, una de les millors sorpreses de l’exposició. Salvador Dalí, Joan Miró i, en una columna quatre poemes visuals d’en Joan Brossa que dialoguen amb altres components del grup Dau al Set com Joan Ponç i Antoni Tàpies —espaterrant la seva “Matèria en forma de peu”, hi vaig veure una dona plorant tot contemplant-lo—. Al darrer tram, un Albert Ràfols-Casamada, un Joan Hernández Pijuan, un Josep Guinovart, un Perejaume, un Alfons Borrell i un Josep Vernis. Per acabar, la traca final: “Taula dibuixada” d’en Miquel Barceló.

-I què més?

-I què més es pot demanar?

Tot i que força gent m’ha confessat que-se-m’ha-fet-curta, això no és pas un defecte sinó un elogi i un elogi dels grossos, doncs sempre és millor quedar-se amb ganes de més que avorrir-se-amb-ganes-d’hauria-pogut-ser-menys.

Com un poeta en procés creatiu, que posa de costat —en relació— paraules o idees que mai fins llavors s’hi havien posat, la comissària de “116 anys de pintura catalana” —l’Anna Palomo—, agrupa alguns quadres que, segurament , mai havien compartit el mateix espai i, vés a saber, potser mai més el tornaran a compartir. I ho fa per explicar el nostre segle passat que, malgrat les dues dictadures, el garrot vil i la suposada —he dit suposada— transició democràtica, ha estat deliciós pel què fa a la pintura i a la cultura en general —o Cultura o kultura—. Tot plegat, un diàleg fluïd i en diverses direccions, capaç d’emocionar i interpel·lar directament l’espectador.

És una sort que, tal com la comissària em va confessar, no trobés alguns dels quadres que d’entrada volia exposar, cosa que l’ha obligada a penjar-hi quadres menys coneguts i suposadament —he dit suposadament— secundaris. Qui decideix quins són els quadres principals i quins els secundaris d’un autor? Qui estableix el cànon? L’espectador, al cap i a la fi, cadascú de nosaltres, lluny de les modes i les veritats absolutes de l’Acadèmia, sovint repetitiva, repetitiva, repetitiva i repetitiva. Aquesta exposició és una oportunitat única per revisitar quadres i autors però, sobretot, per descobrir-ne.

Si diuen que el mínim que se li ha d’exigir a un llibre és que estigui ben escrit, el mínim que se li ha de demanar a una exposició és que estigui ben il·luminada. Aquest és el cas de “116 anys de pintura catalana”, encertadament il·luminada per en Pep Barcons. Des d’aquí, felicitats i moltes gràcies.

No, no hi ha excuses per no haver visitat aquesta exposició que haurà estat exactament 114 dies visitable —gairebé 116—. Hi ha entrat només qui ha volgut. D’excuses per no haver-hi anat ben poques i de raons d’haver-ho fet pràcticament totes. Només pels “116 anys de pintura catalana” ja haurà valgut la pena que Vic hagi estat la Capital de la Cultura Catalana (és a dir, universal).

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Club de Lectura de la UVic “La filla estrangera” de Najat El Hachmi

0
Publicat el 28 d'abril de 2016

Biel Barnils

 

 

 

 

 

 

 

El Club de Lectura de la UVic al Casino proposa converses amb els autors més rellevants de la literatura actual. És obert a tothom i no cal inscriure’s per assistir a les trobades

Dimecres 18 de maig a les 20 hores a la Sala Modernista del Casino de Vic “La filla estrangera” de Najat El Hachmi (Edicions 62)

Amb la presència de la seva autora i la Carme Rubio, professora col·laboradora de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC

Moderador: Biel Barnils