Codi de Barres

Ahir al vespre es van donar els premis Enderrock a la sala Bikini de Barcelona. I ja van per la dotzena edició. Felicitats!

Ens va agradar molt trobar-hi tota mena d’amics, coneguts i saludats. No ens va agradar tan constatar, un cop més, que els gin-tònics de Bombay te’ls fan pagar a preu d’or. Dono tot el meu suport i cada dia entenc més el fenomen de les entrompades (o botellón, per dir-ho com El Periódico).

La sala estava plena com un ou, majoritàriament de joves, de totes les tendències; ja no només rock o pop o jazz o música celestial, sinó una mica totes i ben barrejades. Hi van actuar el Pascal Comelade & Enric Casasses, els Whinskyn’s, els Dijous Paella, el Roger Mas, els Refree i la Troba Kung-Fu. No hi vaig veure cap estelada, cosa que em va alegrar d’allò més ja que normalitza el sector. Cada cosa té el seu lloc.

I els nostres enemics -en terminologia de Miquel Bauçà- ballant sevillanas. O musiqueta militar.

Ara que pràcticament ja han acabat les negociacions pel nou Estatut de Catalunya, ara que sembla que tot estigui dat i beneït, estaria bé que algun periodista que sabés escriure i fos independent publiqués un llibre amb tots els detalls, pèls i senyals de com han anat les negociacions per veure l’evolució de cada partit. I a l’apèndix l’Estatut aprovat pel 90% del nostre parlament al costat, per poder-les comparar, de la cosa que n’ha quedat.

Vist com ens han desinformat els mitjans de desinformació habituals estaria bé que al ciutadà se li dibuixés el mapa exacte de com han anat les coses fins ara. Qui ha fet què i com. El garbuix mediàtic on ens veiem abocats cada dia ens impedeix veure els coses essencials, ens quedem sempre amb el titular, a la superfície, cosa que li va molt bé al Poder.

S’acosta una insuportable campanya que la única cosa que aconseguirà serà crear encara més desinformació, estaria bé fer un repàs dels moviments de totes les formacions polítiques. Potser haurem d’esperar vint anys a saber la veritat de les negociacions. No seria la primera vegada.

Al Teatre Apolo de Barcelona, vint anys després de la seva estrena, hi fan l’opereta còmica "El Mikado" de la companyia Dagoll Dagom. Aquest és un teatre on s’hi representen obres normalment parlades en la llengua d’Antonio Gala, és per això que a l’entrada, per advertir als espectadors, qui avisa no és traïdor, hi han posat un rètol on s’hi llegeix: Espectacle en catalá. Hi passo per davant cada dia quan torno de la feina i sempre me’l miro, pensava que algun dia n’havia de parlar en aquest bloc (o blog o weblog o bitàcola o …). L’altre dia vaig fer la instantània que veieu aquí sobre; això de la fotografia digital és la pera!

Algú s’imagina que als teatres de Manchester advertissin als espectadors amb un: Show in English o als de Berlín: ?Veranstaltung in Deutsch o als d’Oporto: O espetáculo em português? No. En canvi aquí sembla la cosa més normal del món. Si a això li sumem que quan escriuen aquest rètol, exemple d’autoodi català, de les tres paraules una té una immensa falta d’ortografia llavors l’autoodi passa a ser, a més a més, ignorància, falta d’ètica i falta d’estètica. (Fa pocs dies que, miraculosament, es va corregir però el mal ja està fet, en tenim la prova).

Em pregunto si no serà que el Boadilla va presentar en aquest teatre el seu flamant partit polític. Em diuen que no. O si no ha estat una nova norma ortogràfica del crític de televisió Ferran Monegal. Em diuen que potser sí.

Proposo que els senyors del Teatre Apolo i el Ferran Monegal se’n vagin aquest estiu de colònies a Santa Maria d’Oló, a casa del savi Jem Cabanes, a aprendre català. El Boadilla millor que no.

És una gran notícia que surti una nova revista cultural. I si parla en català llavors ja és una grandíssima notícia. Me’n vaig alegrar molt quan en el seu moment va sortir la revista d’història "Sàpiens" i celebro que aguanti i que aguanti bé; me’n vaig alegrar encara més quan el diari "El Punt" va aterrar a Barcelona i me n’alegro que aguanti i que aguanti bé. Ara me n’alegro el doble, el triple, el quàdruple de vegades que hagi sortit el primer número de la revista BenZina. Revista d’excepcions culturals.

Té gairebé 100 pàgines i seccions dedicades als llibres, a la música, al teatre, al còmic, a l’art i a la vida fréac. S’hi parla d’artistes d’arreu sense oblidar els d’aquí, volta el món i torna al born! Té bons col·laboradors i qui tria les fotografies sap què es fa. Celebrem que el disseny, el text i la foto estiguin igual de ben tractats, és a dir molt ben tractats. Només que la mida de la lletra és massa petita i costa de llegir. S’hi posarà remei?

Tenen clara la idea de Països Catalans, i aquí no es tracta de fer política, no és el lloc ni el moment, sinó de números, de mercat, de màrqueting pur i dur; aquesta revista l’han de poder comprar tan desde Manacor, Alacant, Perpinyà o Ribes de Freser com desde Mequinensa, Ciutadella, Vinaròs o Figuerola del Camp, ja que és on hi ha tots els seus lectors potencials. 

Tant de bo aquesta revista no formi mai part de la infinita llista de projectes ex-, de curt recorregut. Llarga vida a la revista BenZina! I carretera i manta. 

Avui 2 de març a les 9 i 40 minuts del matí farà trenta-dos anys que el dictador Franco va fer assassinar al garrot vil, a la presó model de Barcelona, l’anarquista català Salvador Puig i Antich.

La figura de Puig i Antich i el moviment anarquista estan més vigents que mai, els fets així ens ho demostren: per Televisió de Catalunya es va veure, no fa ni un mes, l’esplèndid documental "Roig i negre", sobre el moviment llibertari. Acaba de sortir a la venda la biografia d’un dels fundadors del M.I.L., Oriol Solé, el Che català, que va morir el 1976 quan s’escapava de la presó de Segòvia. La revista L’Avenç d’aquest mes dedica la portada i un especial de quinze pàgines a l’anarquisme. El restaurant el Pla de la garsa del barri del Born de Barcelona continua tan ple de gent i de bons plats com sempre. Rematem-ho, Manuel Huerga va rodar l’estiu passat la pel·lícula "Salvador", que esperem poder veure ben aviat als nostres cinemes.

Mentre hi hagi dictadures i formes autoritàries de tota mena i color el pensament anarquista continuarà sent vigent, necessari.

Un dels pocs cinemes seriosos que hi ha en aquests països nostres és el de la Filmoteca de Catalunya, de titularitat pública. És seriós perquè no t’hi deixen entrar si hi arribes massa tard, no s’hi pot menjar ni beure res a dins, si parles en veu alta mentre la pel·lícula va passant els del teu voltant t’etziben un categòric "silenci si us plau", les pel·lícules es passen sempre en versió original subtitolada i els preus de l’entrada no són abusius. És un cinema que, resumint, cuida i respecta l’espectador.

Els que pensen la seva programació en saben un pou i ja fa temps que el cicle "El documental del mes" ens ofereix documentals de primera divisió molt difícils de veure a les sales comercials, sales que única i exclusivament estan pendents dels guanys econòmics immediats.

L’altre dia vam poder veure "Das Goebbels-Experiment", L’experiment de Goebbels, una coproducció anglesa i alemanya de l’any 2004 dirigida per Lutz Hachmeister i Michael Kloft. Tota la pel·lícula està feta a partir d’imatges de l’època i discursos polítics incendiaris de Hitler i Gobbels, el seu cap de propaganda. Imatges i discursos s’acompanyen només d’una veu en off que llegeix els dietaris que Goebbels va escriure entre els anys 1924 i 1945. És un impressionant document que explica, sense intermediaris i de forma clara i directa, l’ascens i la caiguda d’una part nefasta de la nostra història recent.

Aquí els dirigents del Partido Popular i alguns dels seus mitjans de desinformació continuen aplicant, amb bons resultats, exactement els mateixos mètodes assassins que Goebbels. Apliquen aquella vella i eficaç fórmula que diu que, en un escenari molt ben estudiat i en el moment precís, una gran mentida repetida moltes vegades acaba passant per una gran veritat. Salvant totes les diferències de temps i espai ho feien els nazis per anar contra els jueus com es fa ara contra la llei de política lingüística de Catalunya, per exemple.

Hi havia una vegada un ministre de defensa (defensa?) molt demòcrata molt demòcrata molt demòcrata, molt socialista molt socialista molt socialista, molt d’esquerres molt d’esquerres molt d’esquerres, un grandíssim fill de franquista vaja, d’un estat molt tolerant molt tolerant molt tolerant i molt plural molt plural molt plural que es negava a tornar als seus legítims amos un castell d’una ciutat de la perifèria (castell que per cert, i ho explico pels desmemoriats, ha servit sempre més per reprimir la ciutat que no pas per defensar-la i on fa quatre dies es va afusellar, per exemple, a tot un president de la Generalitat de Catalunya)

Després de vint-i-vuit anys de suposada democràcia es va creure convenient tornar el castell a la ciutat, però l’amo, aquell ministre demòcrata-de-tota-la-vida, socialista, super d’esquerres i gran fill de franquista, va posar com a condició que al castell, malgrat canviar de mans, hi seguís onejant la bandera de l’amo. No fos cas, que això segueix sent terra conquerida i vés a saber si caldrà tornar a fer ús de les seves dependències.

I encara hi ha catalans que, després de dos-cents noranta-dos anys, creuen que és possible reformar Espanya i que amb aquesta colla hi tenim alguna cosa a guanyar o a pactar. Il·lusos! O desmemoriats.

A la xarxa hi ha una pàgina del Ministeri de Cultura espanyol que permet buscar qualsevol llibre editat a partir del 1972. L’eina és útil i ràpida. Ho provin des del seu ordinador.

D’entre les vint-i-nou llengües que es poden trobar llibres hi ha l’espanyola, l’aragonesa, l’aranesa, l’asturiana, la castellana(!), la catalana, l’euskara, la gallega i la valenciana(!)

Comprovem-ho, "Ferran Torrent, llengua valenciana", cap entrada. Després hem seguit amb, "Vicent Andrés Estellés", una entrada, "Antología, 1999, Ediciones Aitana", suposem que en edició bilingüe. Si volen queixar-se, amb educació, poden fer-ho enviant un correu electrònic a agencia.isbn@cll.mcu.es o trucant al telèfon 91 536 88 00. Els atendran amablement.

Aquesta reiteració, perfectament estudiada i malintencionada, em recorda el rètol que hi havia fa uns quants anys al vestíbul de l’estació de renfe de la ciutat de Vic; hi posava literalment: Entrada / Entrada.

Després de tot el rebombori per l’Estatut català, aprovat pel 90% d’un parlament democràtic, l’amenaça dels militars, dels bisbes, l’actitud de menyspreu per una llengua suposadament espanyola del president del Tribunal suprem, la retenció a Madrid dels papers incautats pels franquistes, el no rotund a les seleccions catalanes, el boicot, la Cope-El Mundo-El País i altres collars del mateix gos em porten a pensar seriosament que alguna cosa no es va fer bé a la transició. Transició que va pemetre, per exemple, el Valle de los Caídos, el Fraga, el Samaranch i l’equiparació de víctimes amb botxins.  

Quan va arribar el tripartit a la Generalitat vaig pensar que començàvem una mena de segona transició. A vegades penso que ni tan sols hem acabat la primera.

La llibreria de la ciutat de València Tres i Quatre ha tornat a ser agredida per tres incultes encaputxats de feixistes. Els agressors, imaginem, són del mateix ram dels que van assassinar Guillem Agulló l’any 1993. No oblidem. I deuen ser família, això segur, dels militars colpistes que esmentava Iu Forn al seu divertidíssim article.

Sense insultar les seves mares, ja que potser no en tenen cap culpa, caldria que catalans, valencians i balears (…) ens desacomplexéssim ja d’una vegada per totes i ens ajudéssim més entre nosaltres. Tenim els mateixos "enemics", en terminologia de l’escriptor Miquel Bauçà. Com fer-ho? Doncs per exemple llegint Biel Mesquida, Vicent Alonso o Jesús Moncada amb la mateixa normalitat que fullegem la revista El Temps , l’Espill o el diari El Punt. Escoltant els fantàstics Obrint Pas, Antònia Font o el Quimi Portet. Coneixent gent d’Igualada, Alcanar i Terrassa amb la mateixa normalitat que de Sueca, Ciutadella o Perpinyà. Creant xarxa. Enllaçant-nos uns als altres, com estic fent ara en aquest post. 

La nostra tranquil·litat, la nostra normalitat, serà la seva perdició.

Fent recordatori de l’any que ha passat avall no puc evitar pensar amb el documental que es va estrenar el mes de juliol, Darwin’s nightmare, que si l’haguessin subtitolat al català vindria a ser El malson de Darwin.

Documental premiat a tort i a dret, dirigit per l’austríac Hubert Sauper i produït per França, Àustria i Bèlgica. Ja no el fan a cap dels cinemes del Principat tot i que, per llei, s’hauria de poder veure de manera indefinida. En ell s’hi mostra la nostra pitjor cara, la del capitalisme salvatge i la de les seves nefastes conseqüències cap al territori i la seva gent.

Aquest any deixint-se de supermans-amb-el-paquet-censurat i de pel·lícules escrites per neocons. Si tenen l’oportunitat de baixar-se aquest documental de la xarxa o de comprar-lo en devedé no ho dubtin. Quedaran tocats, alguna cosa se’ls remourà per dins i caldrà llavors saber-ne les raons. La prostitució, la pobresa, el tràfic d’armament, l’extermini d’altres espècies, les guerres civils, el-tot-val de les multinacionals assassines; aquests són els temes que veuran passar per davant seu. Tant de bo serveixi d’alguna cosa, per petita que sigui, aquest mirall que Darwin’s nightmare ens posa davant nostre.

Primer ha sigut el militar faccioso amb l’amenaça de treure els tancs al carrer i entrar per la Diagonal de Barcelona(?) si l’Estaut català s’aprova, encara que el 89% del seu parlament hi estigui d’acord. Després la pel·lícula ha seguit amb l’escena del president del Tribunal Suprem espanyol, l’estimat(?) Francisco José Hernando, amb aquella graciosíssima comparació entre apendre català i ballar sevillanas. I es queixa que els jutges que treballen a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes Balears i al País Basc i a Galícia) hagin d’apendre la llengua pròpia del territori on treballen. Està clar, el català, l’èuscar i el gallec són llengües de segona divisió (o de sisena!) que la gent només aprèn obligada. En canvi la seva, de llengua, la gent l’aprèn perquè és una llengua culta i superior.

La gravetat de tot plegat no són les paraules, que ja fa segles que les pensen i les apliquen, sinó qui les diu i els seus càrrecs. No són energumens anònims que deixen anar bajanades a la barra d’un bar polsegós, són gent amb una gran responsabilitat i molts subordinats disposats a complir ordres. Cal demanar explicacions, no distreure’ns dels nostres objectius i seguir pujant la muntanya, encara que sigui maleïnt-los.

I fa quatre dies el cap de les forces armades de terra, mar i aire, el borbó Juan Carlos I, felicitant-nos el bon nadal per televisió. Té nassos.

Avui he començat a publicar un nou blog, Tinta xinesa, on em comprometo a penjar cada dimarts (o dimecres) una poesia que m’hagi agradat molt i cada dissabte (o diumenge) el comentari d’un llibre.  

Les poesies i els llibres seran d’autors d’aquí i d’arreu, d’edicions antigues i de recents i de gèneres i extensions diverses. El compromís durarà totes les setmanes de l’any. Tot un repte. 

Aquest nou blog el trobareu a la meva llista d’enllaços amb el nom de Jo, un altre, títol manllevat del llibre de l’escriptor hongarès Imre Kertész.

Codi de Barres, blog més aviat d’opinions diverses, no s’acaba però i continuarà com fins ara. Una cosa no treu l’altre.

Aquests dies de joia consumista, rodejats de tanta varietat de productes i amb aquestes presses per comprar-obligatòriament un queda com anul·lat, com paralitzat. Un marxaria, si pogués, uns quants dies a un país allunyat d’una altra religió.

Però sort en tenim que, a vegades, algú ens ben aconsella i deixem el viatge per un altre dia. El meu germà gran em va recomenar un cedé de música que cada vegada que escolto no puc evitar emocionar-me. Es tracta de l’últim treball de Miguel Poveda, Desglaç. Recull de dotze poesies, cantades i musicades, dels poetes Jacint Verdaguer, Valentí Gómez, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep Piera, Sebastià Alzamora, Gabriel Ferrater i Joan Barceló. Poca broma.

El toc aflamencat que hi posa aquest artista badaloní millora, si és possible, aquestes poesies. Tot el treball vessa professionalitat, amor i delicadesa cap a una llengua, cap a una cultura, que també és ben seva. Com ja acostuma a ser norma el cedé s’acompanya d’un devedé on s’ensenya el treball d’estudi i tot el procés creatiu.

Si aquests dies els passa com a la majoria, és a dir, no saben què comprar provin de regalar (-se) aquestes poesies musicades. Se’ls hi posarà la pell de gallina.