Codi de Barres

Hi havia una vegada un ministre de defensa (defensa?) molt demòcrata molt demòcrata molt demòcrata, molt socialista molt socialista molt socialista, molt d’esquerres molt d’esquerres molt d’esquerres, un grandíssim fill de franquista vaja, d’un estat molt tolerant molt tolerant molt tolerant i molt plural molt plural molt plural que es negava a tornar als seus legítims amos un castell d’una ciutat de la perifèria (castell que per cert, i ho explico pels desmemoriats, ha servit sempre més per reprimir la ciutat que no pas per defensar-la i on fa quatre dies es va afusellar, per exemple, a tot un president de la Generalitat de Catalunya)

Després de vint-i-vuit anys de suposada democràcia es va creure convenient tornar el castell a la ciutat, però l’amo, aquell ministre demòcrata-de-tota-la-vida, socialista, super d’esquerres i gran fill de franquista, va posar com a condició que al castell, malgrat canviar de mans, hi seguís onejant la bandera de l’amo. No fos cas, que això segueix sent terra conquerida i vés a saber si caldrà tornar a fer ús de les seves dependències.

I encara hi ha catalans que, després de dos-cents noranta-dos anys, creuen que és possible reformar Espanya i que amb aquesta colla hi tenim alguna cosa a guanyar o a pactar. Il·lusos! O desmemoriats.