El cas d’aquesta dependentisa i el seu partit és preocupant, doncs són d’una ingenuïtat que esgarrifa i la seva utopia no fa ja ni cap gràcia: creuen en l’Espanya federal! Aquest serà, creieu-me, un dels oxímorons més risibles que recolliran les hemeroteques del futur. Són dues paraules que es repel·len, fins i tot fa basarda escriure-les juntes. Això és com aquella gentada que es reuneix l’11 de cada mes a la muntanya de Montserrat perquè resulta que hi ha OVNIS. I els veuen!
La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l’apellidu?
L’estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d’euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l’obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses.
Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.