Carla Serrat: “M’agradaria fer més cas del silenci”

Vaig conèixer a la Carla Serrat (Vic, 1990) al projecte Parelles Artístiques i després vam coincidir a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic. Van ser uns anys lluminosos on gent de diverses disciplines, edats i procedències ens vam unir de nit i de dia amb entusiasme i tenacitat. Com que acaba de publicar el seu segon disc Kill a Feeling (Great Canyon Records) quedo amb ella per entrevistar-la. M’agrada com riu i a la propera reencarnació l’hi demanaré per sortir.

La cantant Carla Serrat | Foto: Javier Castan

Véns d’una família melòmana: el teu pare amant de la música, la teva germana Joana cantant i el teu germà Toni toca la bateria.
Sí, recordo dues persones a casa: una és el meu pare que col·leccionava vinils i que sempre estava escoltant música; l’altra és el meu avi, que havia tocat el saxo i el clarinet. Als estius recordo pujar a l’estudi i ell sempre estava tocant. Sobretot molta bossa nova. També al ser la germana petita de 3 germans -ens portem 7 i 12 anys-, amb ells vaig escoltar molta música que el meu pare no hagués escoltat: Sade, Portishead i Sonic youth.

Vas acompanyar molts anys a la Joana com a vocalista i el teu germà t’ha acompanyat a la bateria.
Sempre que anem de duet m’acompanya en Toni. És una part molt important del grup. D’adolescent vaig acompanyar a la Joana, des dels inicis. Molts cops començàvem nosaltres dues, ella sola i jo al darrere.

La música, de totes les arts, és la que va més directe a l’emoció. Per què deu ser? Perquè és bàsicament so, vibració?
M’emociono amb altres coses però no tant com amb la música.

També et deus haver emocionat mirant un quadre o llegint un llibre.
Però mai tan intensament. Amb la música m’he pogut posar a plorar. Amb un quadre encara no m’ha passat.

L’any 2016 vas publicar Night Thoughts. Et queda molt lluny aquest disc?
Deu n’hi do.

Tot i que només han passat 3 anys.
Depèn de com t’ho miris. A alguns periodistes els sembla que és massa temps sense publicar. Per una banda, ha calgut temps per fer les cançons, i per l’altra, el tema del finançament. En estar jo sola es fa més difícil. No tothom té un gran segell al darrere que el sostingui. En el meu cas això ha fet dilatar molt el temps. Sí que va ser un primer disc que era una barreja de moltes coses. Les primeres que havia fet al 19 anys i les del 2015. Llavors era una antologia del que havia fet fins aleshores però no era gaire concret ni plantejat. En canvi Kill a Feeling és molt del moment, un any i mig més pensat.

És un periple molt llarg això d’editar un disc, oi?
Sí. Llarg i costa molts diners i els que recuperi seran per tornar-los a invertir. És un peix que es mossega la cua.

Acabes de publicar Kill a Feeling. La música serveix per matar sentiments, records?
Va dirigit a sentiments dolents. Fent el disc em sentia molt alliberada de molts records que no em feien bé. El procés creatiu d’aquestes cançons m’ajuda sovint a treure aquests mals records.

On disfrutes més, a l’estudi o en directe?
Probablement a l’estudi, de moment. Tinc la sensació, però, que amb el temps aniré gaudint més a l’escenari. No sempre ho acabo de gaudir, és una cosa que l’aniré aprenent.

I a la tardor sortirà el vinil.
Hauria de sortir, però no és del tot segur. És un segell molt petit. M’agradaria molt i faré tots els possibles perquè surti.

Escoltes en vinil?
Sí, també en digital. Però si compro, ara compro vinil.

Escoltem la música d’una forma molt diferent a la d’abans.
Crec que sí.

Té sentit doncs treure un disc ara?
No crec que gaire. Ara m’estic plantejant de no fer-ho d’aquesta manera i treure cançons soltes. La manera ràpida en la què consumim. El vaig treure al juny i aquesta tardor ja estarà mort. És molt efímer tot perquè hi ha molta oferta musical. Estem sobrepassats. M’ha suposat molt de temps, tot plegat, com perquè ara duri tan poc. Hi ha poca gent que es posi un disc de dalt a baix. Escolto el disc sencer quan estic fent altres coses a casa. Has d’estar pendent per girar la cara. És com un ritual. O al cotxe escolto molta música.

Ens vam conèixer a l’Escola d’Art de Vic. Jo hi estudiava escultura i tu pintura. Tan lluny està la pintura de la música? O en el fons expliques les mateixes coses?
En el meu cas està molt lluny. En la pintura sempre hi buscava un resultat estètic. També és veritat que quan feia body painting, ho feia dreta, amb la tela a terra, el procés era més important, llavors hi havia una semblança amb el procés de fer un disc. Però mai he pogut treure i sentir el que he fet amb la música que el que he fet amb la pintura.

La música té colors?
Molts, però amb la música no estic fent el mateix procés. Hi he aprofundit més i hi he dedicat molt més temps.

Actuaràs al 31è Mercat de Música Viva de Vic per primera vegada.
Oficialment sí. Em fa molta il·lusió. Molta gent em podrà sentir. Estaré a la carpa de l’Atlàntida.

A què atribueixes que a la comarca d’Osona hi hagi tants grups de música?
El Mercat de Música Viva ha estat molt important. Abans hi havia molta més música en directe al carrer. Es vivia diferent, ara no ho permeten tant. En el meu cas, el gust per la música l’atribueixo a casa.

La música ha estat per tu una cosa quotidiana, gens forçada.
Sí que als inicis a l’Escola de Música ho vaig sentir com una cosa més forçada. Ho vaig deixar perquè anava molt dirigit al conservatori amb una direcció clàssica molt concreta. Llavors vaig estar uns anys en blanc i de mica en mica quan estava sola a casa amb el piano de paret vaig anar agafant confiança.

Alguns escriptors tenen la por al full en blanc. Les músiques teniu por a la partitura en blanc?
Crec que sí. El 2017, una any més tard de treure el meu primer disc, vaig pensar que potser no tornaria a fer mai més cap cançó. I ara penso al revés, millor tranquil·litzar-se, donar-se el temps que calgui, i alhora no deixar de buscar els moments per compondre. La inspiració no ve sola, has d’estar allà. Vaig estar-hi l’estona que calia fins que em vaig desbloquejar.

A Kill a Feeling què hi trobarà qui ho escolti?
A diferència del primer disc, aquest és més pop, més ballable, més electrònic encara. Hi ha bateria acústica però cada cop menys. Hi ha una Carla més segura en tots els sentits i més allunyada de la melancolia. És més lluminós.

Com valores que hagi tancat la botiga de discos la Martulina Divina de Vic?
Un drama. No tenim botigues de música a la comarca. Hem de baixar a Barcelona o comprar per internet. El seu tancament ens farà perdre moltes vendes. La Martulina és una botiga que vinculo molt al meu pare. L’acompanyava a comprar discos. Jo els comprava a la Martulina i a Barcelona a Ultra Local Records del Poble Nou i a Discos Paradiso.

Per fer música cal generar espais de silenci. Sense silenci no hi ha música. Hi penses en el silenci quan composes música?
És una cosa que al principi no feia, ho faig més ara. Devia ser per la por al silenci i voler farcir les coses. El silenci té molta força.

I vivim en una societat amb pocs espais de silenci.
Quan vaig tenir aquest bloqueig no volia el silenci. Em vaig posar a escoltar tots els discos que m’agradaven. I em va funcionar per després poder crear. M’agradaria fer més cas del silenci.

 

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]