Entrevista al propietari de la llibreria Foster & Wallace de Vic

Toni Ferron | Foto: Natàlia González

Pujo pel carrer de la Riera de Vic amb la bicicleta al costat mentre vaig rumiant que en aquest carrer jo també hi vaig fer de llibreter durant 4 intensos anys, just acabat d’aterrar a la Plana de Vic. Concretament a la mítica llibreria La Tralla, ja desapareguda per molt que hagi traslladat el nom a Plaça. Arribo al Casino on he quedat amb en Toni Ferron, que va obrir fa pocs mesos la Llibreria Foster & Wallace al carrer de la Riera número 20, davant de Les putes receptes de la iaia, entre la Unió Excursionista de Vic i una botiga de restauració de quadres romànics. Després de demanar uns entrepans, dinarem plegats. Engego la màquina.

Comencem pel nom de la llibreria, Foster & Wallace, que dius que és un autor que s’ha de llegir a l’hivern, que és excessiu i que és inoblidable com el primer petó o una bomba atòmica. Per què aquest nom?

Necessitava un nom que em definís una mica i que a la vegada em diferenciés dels altres. I és un dels autors que m’agraden. Faig el joc amb l’and al mig que és una cosa que m’ha agradat sempre. Quan he anat a Londres m’han agradat aquestes llibreries petites, antigues, que a vegades són la societat de dos noms. És un nom que dóna una mica de caràcter. Vaig estar dubtant entre aquest i el de Bouvard i Pécuchet d’en Flaubert.

Ostres, gran novel·la!

Sí, també m’hagués agradat. Al final vaig pensar que era més meu en Foster Wallace que en Flaubert.

Realment els llibreters, o en general els que ens agraden molt els llibres, som una mica així, també: consultem llibres però quan els posem a la pràctica fracassem. Igual que els passa als protagonistes de la novel·la.

Són aquests freakis. Com una mena d’Una confabulació d’idiotes d’en Kennedy, que tot surt al revés. Negats.

(riu) Els que ens agraden els llibres som una mica així?

No hauríem de ser-ho (riu).

Però ho som una mica?

A la pràctica potser una mica.

Al Foster Wallace li dediques una secció. M’ha agradat molt la d’“inclassificables”.

Sí, són tots aquests llibres que no saps on posar-los o que potser no hauries de tenir i que a la vegada també es mereixen un lloc.

He anat apuntant totes les seccions que hi tens: novel·la negra, fantàstica, novel·la a seques, novel·la en anglès, poesia, novel·la gràfica, nova poesia, teenagers, tipografia, fotografia, disseny, cinema/televisió, manualitats, art, literatura, ciències, alimentació, cuina, pensament, periodisme, política, esports, Vic, Osona, guies de viatge, autoajuda, educació, emocions, espiritualitat, inclassificables i infantil. És una llibreria on hi predomina el blanc i aquesta fusta que hi tens tan clara.

Sí, la Natàlia, la meva companya, és molt de blancs, també. I en Ferran Blancafort, l’arquitecte, no m’ho van deixar omplir, vaja (riu).

Tu hi hauries posat color?

Color, color, no. Potser s’hagués anat omplint i hagués tapat el blanc.

Però també m’agrada que la cosa respiri, també està bé.

Hi ha un espai reservat a les revistes.

És com una petita debilitat personal que amb el temps estic beneint, que potser no serà una cosa gaire rentable però de moment la vaig mantenint. Coses una mica triades. La reflexió que estic fent al cap d’unes setmanes d’haver obert és que em dóna la sensació que les revistes potser ja no es llegeixen. La gent ja està molt amb les pantalles, els telèfons. A mi, per exemple, les revistes m’agraden molt, les segueixo comprant, són molt interessants, hi ha molt bon material però potser o no és el lloc o és un moment que no interessen tant.

Per tant, et planteges treure-les.

No, no, treure-ho no. Ho mantindré tot i saber que no surt rentable, em sap greu anul·lar-ho perquè si ho anul·la tothom, no es mantindran. Hi ha revistes molt bones que mereixen que la gent les vegi. Encara sort que se’n vagin venent algunes. És una llàstima.

Tu també et dediques als few happies, no? Els que són pocs però són molt feliços.

El que estaria bé és poder-ho abastar tot, tots els diferents ambients i targets de compradors.

Els joves que abans llegien revistes ara tenen internet, que és per on els hi entren els ínputs. Potser ja no necessiten les revistes com abans les necessitàvem nosaltres. És una resta que anirà quedant. La televisió també es va menjant aquesta part i és una llàstima que passi.

També hi tens un racó on la gent pot seure, fer un cafè. Per tant, que hi poden fullejar.

Sí, és una de les idees que teníem amb al Natàlia i l’arquitecte, en Ferran, i també amb l’Albert Cano i la Lisa, que els explicava moltes coses quan només era un projecte. Els deia que m’agradaria que fos un lloc on la gent fos feliç una estona, com a mínim des que entra fins que surt. Després ja depèn de moltes coses però volia que la gent ho tingués com un oasis. Que estiguessin una mica tranquils i bé. Que sigui blanc, que la cosa respiri, que no sigui allò que se’t tira tot a sobre. La idea aquesta de la taula ve una mica d’això. Hi ha una cafetera. És com les revistes, no venen a fer cafès, però a la taula s’hi poden asseure una estona tranquils. Un dia un senyor em va dir “si me’l llegeixo tot aquí, ja no te’l compraré”.

El fulleges.

Si te’l vols llegir tot no et renyaré ni et cronometraré. És una cosa nova, la gent no hi està acostumada. Vull que la gent hi estigui a gust, no pas dret mirant el llibre. És un recurs pensant en la gent. Suposo que la setmana abans de Sant Jordi quedarà plena de llibres i després ja la tornarem a buidar.

Amb la lectura hi ha el fullejar, el llegir i el rellegir. Tu de què ets més?

Sóc més de llegir. Rellegir vol dir que tens temps, que m’agradaria molt. Fullejar no, sóc més d’emportar-m’ho i llegir-ho.

D’on et ve aquesta pulsió per la lectura?

No vinc d’una família gaire lectora però a casa meva sempre hi havia hagut diaris. Una família treballadora. El meu pare havia treballat en una impremta. A casa els meus pares havia vist aquelles col·leccions de llibres de “La Caixa” i d’altres bancs. Si portaves mil pessetes a la “Caixa de Manlleu”, et regalaven un llibre dels barrufets. Són coses que ara no es fan. Aquests són els llibres que jo havia vist entrar sempre a casa. De més gran vaig anar agafant l’hàbit de llegir, t’hi vas acostumant i ara no t’imagines viure sense llegir.

Tu no t’imagines viure sense llegir.

No, la meva filla sempre ha vist la casa amb moltes prestatgeries plenes de llibres. És una cosa molt habitual. Aquesta cosa tan accentuada no la vaig veure a casa els meus pares. Vaig veure la cosa del llegir però no la dels llibres. Tot i que de més gran tampoc no se’ls va fer estrany que llegís, que anés sempre amb llibres. Sempre m’ho van permetre.

No hi van posar pegues. Hi ha famílies que n’hi posen.

Jo ho he sentit, se’m fa estrany.

Ajuda’m a completar una frase: llegir ens fa més…

Intel·ligents, vius, rics d’experiències.

I ens fa menys…

Ignorants, et va obrint portes.

Quan feia de llibreter recordo que una nit vaig somniar que m’havien mogut tots els llibres de lloc i llavors no en trobava cap ni un. És un dels pitjors malsons que he tingut mai. Per ser llibreter has de ser una persona ordenada. O no és imprescindible?

Una mica has de ser-ho. Metòdic també.

T’hi has tornat a base de fer de llibreter o ja ho eres de sèrie?

Ja ho sóc.

I un bon dia vas dir, ara munto la meva llibreria, ja estic fart de treballar pels altres. Era el projecte de la teva vida, entenc.

No, no m’ho havia plantejat fins fa mig any o així. No era el projecte de la meva vida. Hi ha aquella novel·la d’en Perec d’aquell que té un projecte de vida i va fent les coses segons el pla. Sí que hi ha un moment, no sé si és el fet d’arribar als 40 i fer-los, que fa que et plantegis les coses d’una altra manera. Les coses van anar encaixant i llavors sí que es va convertir en el projecte. Però encara no sabria dir-te si és el projecte de la meva vida. De moment, molt content.

La gent ha respost molt bé, eh?

Tinc la sensació que estan contents. Hi ha coses que hem d’anar millorant perquè ara em vaig coneixent amb l’espai.

Llibreria Foster & Wallace | Foto: Ferran Blancafort

De seguida que vaig començar a fer de llibreter em vaig adonar que els llibres no els buscava pel títol sinó pel color del llom o la mida. Memoritzem abans colors i mides que no pas noms.

Això crec que ens passa als que som de llibres, però a la majoria de la gent no. Aquest coneixement que nosaltres tenim, ells no el tenen. Busquen el títol concret. Una de les coses que em vaig plantejar quan vaig obrir,va ser si era necessari tenir tantes famílies dins de la narrativa. Al final el que vaig fer va ser anul·lar-ho tot i tot és narrativa. Em semblava com separar-ho per nacionalitats. La gent que no és habitual de la lectura busquen el llibre concret, no sé si necessiten tantes coses com nosaltres.

Deus ser dels que quan viatgen entren a les llibreries.

Sí, ja no m’hi deixen entrar. Perdia molt de temps. Però sí, encara hi entrem. Tinc la sort que a la Natàlia també li agrada i llavors hi anem junts. I a les botigues de discos també, que també s’han anat perdent. En els viatges és bonic entrar-hi sempre.

A casa deus tenir els llibres ordenats com a la llibreria.

No, a casa hi ha més desordre. És com un diari: es van acumulant per ordre d’arribada. Vam canviar unes habitacions i els Foster Wallace els vaig ajuntar tots. I 5 o 6 autors de qui tenia bastants llibres també els vaig ajuntar tots, una cosa que feia 25 anys que volia fer i encara no havia fet. Però els altres segueixen l’ordre de lectura.

Quins són aquestes autors que tens agrupats?

Del Foster Wallace en tinc un prestatge, Vila-Matas també tinc bastant cosa, en Cormac McCarthy m’agrada molt. En DeLillo també en tinc mig prestatge. Vaig fer un prestatge de cultura popular.

No sé si recordes fa uns anys que anunciaven la fi del llibre en paper perquè es veu que llibre electrònic ho arrasaria tot i no s’ha acomplert.

Per sort no.

Han conviscut els dos formats.

Crec que passada l’apocalipsi aquesta, tot s’ha anat ressituant i ha acabat trobant la seva funció. Ja està bé el llibre electrònic, fa la seva funció, però seguim essent humans.

Necessitem tocar.

Tocar o sentir i aquesta cosa de les emocions. L’únic argument que segueix guanyant el llibre digital és amb l’ecologia, però amb tota la resta la gent continua essent humana i necessita aquesta calidesa que la pantalla no té. Clar que si ets un viatjant o un comercial, el llibre digital et fa una funció d’espai i de pes que és més còmode. El llibre i el paper ens vénen gairebé de la prehistòria i està bé que hi vagin essent.

I per tant ho tenim molt interioritzat.

És una cosa com física de l’evolució humana.

I has anat a parar al carrer de la Riera. Un carrer que els vigatans diuen, jo sóc de Barcelona, havia sigut molt important amb molts comerços. Ara s’està revifant.

Suposo que són cicles que van tenint les ciutats. Jo no sóc del barri però entren veïns que m’expliquen coses, em diuen que estan contents que el carrer torni a despertar, que torni a haver-hi la llum que fan els aparadors de les botigues a la nit. En realitat és com un cicle perquè si passen aquestes coses, també hi va gent, i si hi ha gent, va bé per les botigues i els veïns estan contents perquè el carrer té com una espècie d’alegria.

Una cosa porta a l’altra.

Sí que suposo que són cicles que tenen les ciutats. Per la raó que sigui hi ha coses que s’apaguen i per la raó que sigui es tornen a despertar. L’altre dia em van dir que al local de més amunt s’hi posaran uns nois joves amb un taller de joieria. Són immobles antics d’uns metres, els preus no són cap bestiesa.

Ara mateix quin llibre estàs llegint o ets com jo que llegeixes en paral·lel?

Acostumo a ser bastant ordenat, fins que no n’acabo un, no en començo un altre perquè llavors em despisto molt. Ara estic llegint una noia que és traductora, la Marta Rebón, que explica coses de les ciutats on ha estat. Parla molt dels autors russos. “La ciudad líquida” és una barreja de biografia amb assaig. Explica com ella comença a estudiar llengües eslaves a la Universitat de Barcelona, una carrera molt residual. De molt jove comença a anar a Rússia. Passa molt de temps a Sant Petesburg, va seguint, suposo que mentre va traduint, les petjades del Dostoievski.

I quin llibre em recomanaries per acabar?

Avui m’ha arribat, i m’agradaria que fos el següent quan acabi aquest, el de la Irene Solà, per exemple.

Premi Documenta 2017, Els dics.

Té molt bona pinta. És el que m’agradaria llegir després.

I que el presentarem aquí a la Foster & Wallace.

Sí, és veritat, amb tu, no? Hi ha una altre assaig també que és el viure sol a les grans ciutats. També té molt bona pinta. Aquest també tenia moltes ganes de llegir-lo. Pensava, faràs un especial ciutats, un darrera l’altre. Però entremig em sembla que hi posaré aquest de la Irene Solà que també em ve molt de gust de llegir.

Narrativa.

Vaig barrejant assaig i narrativa.

Bàsicament són els gèneres que llegeixes, assaig i narrativa.

Sí.

Novel·les gràfiques.

M’agrada però no la sé llegir. Fa molts anys que em passa. Me’n compro però no sé seguir el fil. Suposo que perquè la cosa visual, molt cine i tanta tele, també m’ha espatllat una mica i no té la cosa que té la novel·la, que té molta lletra, i no sé funcionar en l’entremig.

Llegir i mirar.

Una cosa o l’altre. Em costa llegir-ho, dec estar defectuós de fàbrica. Però hi ha coses molt maques de novel·la gràfica i m’agrada molt tenir-ne i vendre-la, però com a lector em costa seguir la narrativa.

Ets lector, llibreter i també autor del llibre Jo, que és un recull de retalls de la premsa. El teu treball es basa molt en això.

Sí, el treball que havia fet abans d’obrir la llibreria, perquè després no tinc temps, era molt això de la reutilització de les imatges, els missatges, aquesta cosa que ens ve molt dels mitjans de comunicació. Aquesta realitat que ens creen i que ens acaba envoltant. I això és el que té tenir amics editors que es van entossudir que s’havia d’editar alguna cosa.

Addiciones porquesí.

Per saber la realitat del món diuen que no s’han de llegir mitjans de comunicació sinó llibres gruixuts. Hi està d’acord?

Segurament els llibres gruixuts et donen molts més matisos que no ens donen els mitjans. Sobretot les notícies del dia a dia, que és tot molt sec, molt dur i molt fred. Amb els llibres gruixuts tens les emocions i els sentiments, hi ha molta més cosa.

 

Biel Barnils
(entrevista publicada a nuvol.com)