Codi de Barres

Josep Ricart: “La vida hauria estat molt més difícil si no m’hagués dedicat a fer escultures”

0
Publicat el 16 d'octubre de 2019

El Museu de l’Art de la Pell de Vic acull fins el 31 d’octubre de 2019 l’exposició La Mamba Verda al Paradís que recull diverses escultures de l’artista Josep Ricart i Rial (Vic, 1946) exposades a diverses ciutats europees. Quedo amb ell per conversar-hi mentre passegem per entre les seves obres. Feia mesos —anys!— que el volia entrevistar i ara és un molt bon moment.

Pep Ricart, escultor | Foto: Judit Ricart

Pep Ricart, escultor | Foto: Judit Ricart

D’on et ve aquesta ocupació pel dibuix i l’escultura?
El meu pare ja feia unes aquarel·les, fins i tot havia copiat Caravaggio, un gran atreviment. Un dels meus germans les guarda, haig de mirar si un dia li prenc. Al Batxillerat m’avorria molt i treia força males notes, això disgustava a la família perquè era el gran i havia de donar exemple. Cap professor era capaç de despertar-me l’interès per cap matèria. Tenia un professor de dibuix que era molt clàssic, el senyor Puntí, que era d’una família d’escultors de Vic. Després vaig anar a classes particulars a casa seva i això em va anar despertant l’interès pel dibuix. Copiava els còmics d’aquella època, Roberto Alcázar y Pedrín, El Capitán Trueno.

Sempre es comença copiant?
No, de seguida t’adones que la còpia només és una petita part del dibuix. Però te n’han de fer adonar. El més habitual és que la gent et digui que no sap dibuixar però en realitat volen dir que no saben copiar. Dibuixar són moltes més coses. Si vols saber copiar, o et surt o se n’aprèn. Hi ha un llibre d’en John Berger, Sobre el dibuix, que és molt recomanable perquè són petits exercicis i pot anar molt bé a la gent que comença.

I als setze anys vas entrar en un taller de talla de fusta.
Havia acabat 4rt de Batxillerat, no volia continuar el superior i vaig voler posar-me a treballar. S’acabava d’obrir un taller que feien coses molt artesanals i poc artístiques però aprenies l’ofici de tallar la fusta. Hi vaig conèixer un gran tallista gallec, l’Enrique Picón, que m’ensenyà la tècnica de contra-vogir la fusta amb la serra de cinta. Cosa que després m’ha servit molt. Encara ara el professor d’escultura em demana si puc anar a explicar aquesta tècnica fent una demostració als nois. És molt útil, m’ha servit moltíssim i l’he utilitzada en moltes de les escultures que hi ha en aquesta exposició.

Després vas baixar a Barcelona.
Als dinou anys, convençut que el meu camí passava per fer escultura, vaig dir a casa que volia baixar a Barcelona. Per por que anés per mal pedregar em van proposar anar als salesians de Sarrià amb el professor Puigdollers. Era un internat. Vaig tenir molta sort perquè aquell any només m’hi vaig matricular jo i el curs d’escultura no es va fer. El meu pare tenia el tiet Segimon que tenia una galeria d’art a Barcelona, la Sala Rovira, a Rambla de Catalunya amb Aragó. A sota la galeria hi tenia l’impremta. El meu pare n’estava enamorat i em va proposar de fer-hi d’impressor. Per Nadal vaig deixar els salesians i posteriorment vaig fer el pas d’anar a Belles Arts. Em va costar molt l’examen d’ingrés perquè no m’havia preparat ningú per fer allò que em demanaven en un paper de metre per setanta amb carbonet. Vaig fer un ridícul espantós, no sabia com posar-m’hi. Vaig haver de fer un curs de carbonet al vespre a la Llotja, que encara era allà baix al port.

Recordo que quan vaig entrar a l’Escola d’Art una de les primeres coses que em vas dir és que els bons escultors abans han de ser bons dibuixants.
El dibuix és la base de totes les altres disciplines artístiques. Ara hem vist una exposició de l’arquitecte Emili Donato amb uns dibuixos excel·lents.

Dibuixant ja comencem a fer la peça escultòrica o a imaginar-nos-la.
Hi ha peces que neixen a partir d’un dibuix, hi ha peces que et venen suggerides per una altra peça i la fase del dibuix queda superada per aquesta visió, perquè estàs fent una peça i se te n’obre una altra. El dibuix pel dibuix m’interessa moltíssim. Ara mateix n’he fet uns per un llibre d’en Víctor Sunyol —Des de quin on? Antologia 1976-2017 (Pagès Editors, 2019)—. N’he fets més d’un centenar per escollir-ne quinze o setze. L’any que ve tinc una exposició en una església de París on hi aniran tres escultures i quatre pintures. I en aquest cas ha anat al revés perquè els dibuixos estan fets a partir de les peces.

Dibuixar és mirar?
Depèn de com s’entengui. Mirar sí però no mentre dibuixes. Es mira abans o es para de dibuixar per mirar. El que no es pot fer és el cap a la model i el cap al paper, el cap a la model i el cap al paper. Entremig de la model i el paper ja has perdut tota la informació. Es tracta de mirar i assimilar coses i després passar-ho al paper.

Vas ser professor vint-i-cinc anys. Què s’aprèn ensenyant?
Que no saps res. Cada alumne et planteja coses noves. Si vols fer bé aquesta feina has de pensar que cada persona té unes condicions mentals i manuals per fer una determinada cosa. És un aprenentatge continuat perquè cada any són vint persones noves. És molt enriquidor. He de dir que estic molt content d’haver fet de professor. A vegades sembla que sigui un desprestigi haver-se guanyat la vida així. Mantinc una relació d’amistat íntima amb molts ex-alumnes.

I segueixes anant a l’Escola d’Art. Ets un alumne avantatjat. Et deixes una assignatura per poder continuar l’any següent.
Em va jubilar una enfermetat però des que em trobo bé demano anar-hi i m’han fet un contracte de professor, jubilat, col·laborador, voluntari i altres anys m’he matriculat a l’aula oberta. Encara no he deixat d’anar a l’escola. 

T’agrada molt el contacte amb la gent.
És una injecció de vitalitat, veure la gent jove i sentir la seva trempera.

A tu la gent t’estima molt, Pep.
Potser tinc un caràcter molt adaptable, sóc capaç de tractar amb tothom que tinc al meu voltant. Ara m’ha fet un escrit pel catàleg de París un que havia estat mestre a Vic i ara és a Salamanca. Tinc un ventall de relacions molt ampli i ric.

Tothom m’ha parlat bé de tu, no conec a ningú que me n’hagi parlat malament.

Te’n podria dir dos o tres però me’ls callaré. Quan m’he trobat una persona que es quadrava davant meu, m’he quedat parat. Normalment la meva relació amb la gent és molt tranquil·la, serena i oberta. Ara que recordi només dos alumnes s’han rebotat en contra meva i no he entès mai per què. Em pesa molt. Vam començar molt bé i tot d’un plegat se’m van creuar. No m’han portat problemes però em va saber greu.

 

Si et sembla entrem a l’exposició. M’agrada molt que comencis amb aquesta frase d’en Fernando Pessoa: “Sentir-ho tot de totes les maneres, saber pensar amb les emocions i sentir amb el pensament”.
En Pessoa és una meravella. Vaig agafar el Llibre del desassossec i el tinc a la tauleta de nit. Aquesta frase em va interessar perquè implica moltes coses. Això que amb les emocions es pot pensar em sembla molt interessant. Darrerament han sortit llibres sobre la intel·ligència emocional. I sentir amb el pensament també és important perquè el pensament no és exclusiu del rigorós academicisme. Si agafem en George Steiner i llegim quina manera té d’escriure els seus pensaments veurem que hi ha tots els sentiments del món. Em semblen dues coses inseparables. 

 

A la inauguració d’aquesta exposició una noia em va dir que no entenia les teves escultures. Aquesta mania amb el racionalisme. Una escultura es pot entendre?
Primer s’ha de veure i t’ha d’entrar, t’ha d’arribar. Després si et continua interessant l’obra, si et continua dient coses, es pot fer un exercici de comprensió intel·lectual. Ara vindran tot de grups d’alumnes de l’Escola a veure l’exposició. Primer farem un tomb a veure quin efecte els hi fa. Després puc explicar coses que poden ajudar a la comprensió però no necessàriament s’ha d’entendre en el sentit d’entendre un problema. S’entén visualment i emotiva. Després són explicacions descriptives però si les peces no t’entren ja et puc anar explicant.

Tot va començar amb un poema d’en Paul Valery, l’esbós d’un serpent, traduït per en Gaziel.
El títol de l’exposició el va posar en Miquel Desclot, la Mamba Verda al Paradís, per un escrit que em va fer pel catàleg. Es parla de la temptació a Eva, que per cert acaba triomfant la serp. Parlant amb en Miquel va sortir la mamba verda i em va dir, és molt bonica però molt perillosa.

Per tant, has treballat la línia.
La serp és tota una suggerència de línia, de moviment.

La fragmentació articulada i el color.
L’epidermis. Quan mires una pell de serp hi veus unes estructures. També una muda i tot això m’ha anat suggerint peces.

Les teves obres acostumen a ser molt sòbries. Aquí els hi has posat un toc de color que les fa més juganeres.
He fet molts intents de posar color a l’escultura i mai havia estat tan satisfet del resultat com aquesta vegada.

Tot i que comences amb una peça que sembla que estigui fora de tota la resta.
Està feta en un moment de transició. Com es genera un espai interior a partir de l’espinada de la serp? Volia que no fos una cosa plana sinó que agafés un espai interior i fos part de l’escultura. Potser serà l’origen de futures peces. M’ha interessat molt el boix perquè permet jugar cromàticament amb la pròpia qualitat del material que és molt bonic. Sobretot les primeres peces que van anar a París. Volia contrastar la línia amb la massa. Mira, tal i com les tinc il·luminades ja tinc una altra peça amb l’ombra. Dos ferros, un amb negre i l’altre amb groc que estan a sobre d’un pla. A partir de l’epidermis d’una serp faig peces com si hi fes un zoom a la pell. He treballat amb el quadradet de fusta perquè em recorda les escates.

Aquests música que sona de fons l’ha composada el teu fill Arnau. I aquest racó m’agrada molt. I la peça que l’acompanya.
No està en venda. Mira i aquí hi ha quatre peces que van estar exposades a la Fundació la Caixa de Vinaròs. En Sebastià Miralles les hi va portar. Les vaig fer tornant d’un viatge a Roma cansat de tan barroc i em vaig proposar de fer un exercici de neteja. Pensant en el barroc vaig anar-lo espurgant.

Per tant hi ha obres de Vinaròs, París i Roma.
I dues molt petites de Bilbao.

A mi m’agraden molt les teves peanyes. Formen part de les peces, no és un simple suport per aguantar la peça.
Cada obra té la seva peanya específica. No podria anar en una altra.

Està molt ben il·luminada aquesta exposició. No totes ho estan.
Se n’ha cuidat en Jordi i ho ha fet molt bé.

I s’agraeix molt que s’hi pugui seure.
Ho vam demanar.

Continuem?
A internet hi vaig trobar el cilindre de la temptació que està exposat al British Museum. Per lacrar un sobre on s’estampa un segell perquè no te’l puguin obrir sense fer-se evident, abans hi havia uns segells que eren un cilindre que duia un dibuix i el feien a sobre d’argila de cera. I n’hi ha un que hi ha un home, una dona i un arbre amb una serp. Jo també n’he volgut fer un.

En aquest passadís hi ha el boix tractat per blocs per aquesta cosa de l’epidermis. Estan exposades seguint la numeració de la suite fibonacci: 1, 1, 2, 3 i 5. Ara hauria d’anar-hi el 8 però no vaig arribar-hi a temps. Aquestes dues van estar en un vestíbul d’un teatre de Bilbao. La nostra filla codirigia una obra en un teatre d’allà i quan van estrenar l’obra em va demanar si li faria unes peces.

I aquestes són les de Roma. Sempre he tingut present aquells gravats de les presons imaginàries de Piranesi. Ell també feia estampes de Roma per guanyar-se la vida, també pel turisme uns gravats de la Roma antiga. També hi ha elements de l’arquitectura romana. La planta de Sant’Ivo alla Sapienza de Borromini. Les vaig exposar juntament amb unes pintures.

Aquesta ha estat molt temps aturada perquè no trobava com articular les peces fins que vaig trobar aquests tubs de coure que fan aquest contrast de color que m’agrada molt. En aquesta exposició he aconseguit fer unes peces a terra que n’estic content.

I aquesta peanya circular.
M’ha fet ballar una mica perquè no sabia com posar-la. La primera intenció era alçar-la. Però vaig fer un croquis i en Pep Domènech me la va fer.

Aquí el vermell, el groc i el verd.
Els tres colors que he fet servir a tota l’exposició. També m’ha interessat posar peces que van de la paret a terra. Hi ha unes mesures que quan et fas gran no saps com moure-les.

I aquí trenques amb tot.
És una última troballa. L’Arnau feia unes coses amb una claraboia i vaig pensar que era la muda de la serp abandonada. En tinc dues més de començades. Hi penso continuar treballant amb aquesta. La que sembla un forat del pany és la darrera que he fet.

Per acabar una reflexió: hi ha artistes que pretenen passar a la posteritat, que la seva obra perduri més enllà d’ells. És aquesta la teva pretensió, ser recordat a partir de la teva obra?
No sé què passarà ni em preocupa gens ni mica. Però el que sí que sé si miro la Història és que s’ha fet una neteja important. Hi confio plenament, en aquesta neteja. Si val la pena en quedarà alguna cosa i sinó s’anirà perdent. Tampoc passa res. El que sí que tinc molt clar és que per mi la vida hauria estat molt més difícil si no m’hagués dedicat a fer escultures. I amb això ja en tinc prou. Veig companys que s’han dedicat a l’enginyeria i no els hi veig cap mena de sentiment. Si hagués entrat a treballar a La Caixa quina desgràcia, no? 

Tens els ulls amb aquella il·lusió del nen que comença.
L’any que ve me’n vull anar a París a fer una exposició. No vull pas afluixar encara que els anys et posen en unes condicions que fa que hagis d’estar alerta, saber on estan els teus límits.

 

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]

 

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Carla Serrat: “M’agradaria fer més cas del silenci”

0
Publicat el 13 de setembre de 2019

Vaig conèixer a la Carla Serrat (Vic, 1990) al projecte Parelles Artístiques i després vam coincidir a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic. Van ser uns anys lluminosos on gent de diverses disciplines, edats i procedències ens vam unir de nit i de dia amb entusiasme i tenacitat. Com que acaba de publicar el seu segon disc Kill a Feeling (Great Canyon Records) quedo amb ella per entrevistar-la. M’agrada com riu i a la propera reencarnació l’hi demanaré per sortir.

La cantant Carla Serrat | Foto: Javier Castan

Véns d’una família melòmana: el teu pare amant de la música, la teva germana Joana cantant i el teu germà Toni toca la bateria.
Sí, recordo dues persones a casa: una és el meu pare que col·leccionava vinils i que sempre estava escoltant música; l’altra és el meu avi, que havia tocat el saxo i el clarinet. Als estius recordo pujar a l’estudi i ell sempre estava tocant. Sobretot molta bossa nova. També al ser la germana petita de 3 germans -ens portem 7 i 12 anys-, amb ells vaig escoltar molta música que el meu pare no hagués escoltat: Sade, Portishead i Sonic youth.

Vas acompanyar molts anys a la Joana com a vocalista i el teu germà t’ha acompanyat a la bateria.
Sempre que anem de duet m’acompanya en Toni. És una part molt important del grup. D’adolescent vaig acompanyar a la Joana, des dels inicis. Molts cops començàvem nosaltres dues, ella sola i jo al darrere.

La música, de totes les arts, és la que va més directe a l’emoció. Per què deu ser? Perquè és bàsicament so, vibració?
M’emociono amb altres coses però no tant com amb la música.

També et deus haver emocionat mirant un quadre o llegint un llibre.
Però mai tan intensament. Amb la música m’he pogut posar a plorar. Amb un quadre encara no m’ha passat.

L’any 2016 vas publicar Night Thoughts. Et queda molt lluny aquest disc?
Deu n’hi do.

Tot i que només han passat 3 anys.
Depèn de com t’ho miris. A alguns periodistes els sembla que és massa temps sense publicar. Per una banda, ha calgut temps per fer les cançons, i per l’altra, el tema del finançament. En estar jo sola es fa més difícil. No tothom té un gran segell al darrere que el sostingui. En el meu cas això ha fet dilatar molt el temps. Sí que va ser un primer disc que era una barreja de moltes coses. Les primeres que havia fet al 19 anys i les del 2015. Llavors era una antologia del que havia fet fins aleshores però no era gaire concret ni plantejat. En canvi Kill a Feeling és molt del moment, un any i mig més pensat.

És un periple molt llarg això d’editar un disc, oi?
Sí. Llarg i costa molts diners i els que recuperi seran per tornar-los a invertir. És un peix que es mossega la cua.

Acabes de publicar Kill a Feeling. La música serveix per matar sentiments, records?
Va dirigit a sentiments dolents. Fent el disc em sentia molt alliberada de molts records que no em feien bé. El procés creatiu d’aquestes cançons m’ajuda sovint a treure aquests mals records.

On disfrutes més, a l’estudi o en directe?
Probablement a l’estudi, de moment. Tinc la sensació, però, que amb el temps aniré gaudint més a l’escenari. No sempre ho acabo de gaudir, és una cosa que l’aniré aprenent.

I a la tardor sortirà el vinil.
Hauria de sortir, però no és del tot segur. És un segell molt petit. M’agradaria molt i faré tots els possibles perquè surti.

Escoltes en vinil?
Sí, també en digital. Però si compro, ara compro vinil.

Escoltem la música d’una forma molt diferent a la d’abans.
Crec que sí.

Té sentit doncs treure un disc ara?
No crec que gaire. Ara m’estic plantejant de no fer-ho d’aquesta manera i treure cançons soltes. La manera ràpida en la què consumim. El vaig treure al juny i aquesta tardor ja estarà mort. És molt efímer tot perquè hi ha molta oferta musical. Estem sobrepassats. M’ha suposat molt de temps, tot plegat, com perquè ara duri tan poc. Hi ha poca gent que es posi un disc de dalt a baix. Escolto el disc sencer quan estic fent altres coses a casa. Has d’estar pendent per girar la cara. És com un ritual. O al cotxe escolto molta música.

Ens vam conèixer a l’Escola d’Art de Vic. Jo hi estudiava escultura i tu pintura. Tan lluny està la pintura de la música? O en el fons expliques les mateixes coses?
En el meu cas està molt lluny. En la pintura sempre hi buscava un resultat estètic. També és veritat que quan feia body painting, ho feia dreta, amb la tela a terra, el procés era més important, llavors hi havia una semblança amb el procés de fer un disc. Però mai he pogut treure i sentir el que he fet amb la música que el que he fet amb la pintura.

La música té colors?
Molts, però amb la música no estic fent el mateix procés. Hi he aprofundit més i hi he dedicat molt més temps.

Actuaràs al 31è Mercat de Música Viva de Vic per primera vegada.
Oficialment sí. Em fa molta il·lusió. Molta gent em podrà sentir. Estaré a la carpa de l’Atlàntida.

A què atribueixes que a la comarca d’Osona hi hagi tants grups de música?
El Mercat de Música Viva ha estat molt important. Abans hi havia molta més música en directe al carrer. Es vivia diferent, ara no ho permeten tant. En el meu cas, el gust per la música l’atribueixo a casa.

La música ha estat per tu una cosa quotidiana, gens forçada.
Sí que als inicis a l’Escola de Música ho vaig sentir com una cosa més forçada. Ho vaig deixar perquè anava molt dirigit al conservatori amb una direcció clàssica molt concreta. Llavors vaig estar uns anys en blanc i de mica en mica quan estava sola a casa amb el piano de paret vaig anar agafant confiança.

Alguns escriptors tenen la por al full en blanc. Les músiques teniu por a la partitura en blanc?
Crec que sí. El 2017, una any més tard de treure el meu primer disc, vaig pensar que potser no tornaria a fer mai més cap cançó. I ara penso al revés, millor tranquil·litzar-se, donar-se el temps que calgui, i alhora no deixar de buscar els moments per compondre. La inspiració no ve sola, has d’estar allà. Vaig estar-hi l’estona que calia fins que em vaig desbloquejar.

A Kill a Feeling què hi trobarà qui ho escolti?
A diferència del primer disc, aquest és més pop, més ballable, més electrònic encara. Hi ha bateria acústica però cada cop menys. Hi ha una Carla més segura en tots els sentits i més allunyada de la melancolia. És més lluminós.

Com valores que hagi tancat la botiga de discos la Martulina Divina de Vic?
Un drama. No tenim botigues de música a la comarca. Hem de baixar a Barcelona o comprar per internet. El seu tancament ens farà perdre moltes vendes. La Martulina és una botiga que vinculo molt al meu pare. L’acompanyava a comprar discos. Jo els comprava a la Martulina i a Barcelona a Ultra Local Records del Poble Nou i a Discos Paradiso.

Per fer música cal generar espais de silenci. Sense silenci no hi ha música. Hi penses en el silenci quan composes música?
És una cosa que al principi no feia, ho faig més ara. Devia ser per la por al silenci i voler farcir les coses. El silenci té molta força.

I vivim en una societat amb pocs espais de silenci.
Quan vaig tenir aquest bloqueig no volia el silenci. Em vaig posar a escoltar tots els discos que m’agradaven. I em va funcionar per després poder crear. M’agradaria fer més cas del silenci.

 

Biel Barnils

[entrevista publicada a nuvol.com]

 

Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari