Les repúbliques en construcció

Si allunyant-se de l’1-O, marcats per la repressió, exaltació del feixisme i la injustícia, els indepes encara es veuen amb cor de seguir endavant, és perquè creuen que això no s’ha acabat. I si encara estan en busca d’una brúixola per traçar el camí enmig d’un paisatge emboirat, és perquè saben que tard o d’hora ho hauran de fer. Depenent del tram per on passi – desobediència, revolució o etcètera – hi haurà un peatge per poder avançar al llarg d’aquest camí empedrat.

Llevat que el país on vivim fos un triomf de la democràcia, tot aquest discurs dels sacrificis i grans decisions estaria fora de lloc, perquè el món civilitzat sap dels compromisos i respecte a l’hora de trobar-se amb els reptes polítics. A Escòcia o Quebec no cal jugar-se la llibertat per poder tenir una identitat, que tothom hi té dret. En canvi, quan les delicades qüestions identitàries tenen la dissort de sorgir als punts del mapa on la paraula llibertat és un so buit, els processos d’alliberació hi solen ser més complicats – n’hi ha d’exemples per perdre’ns-hi.

Però em venen al cap – inevitablement, perquè les he viscudes – dues independències diferents, de fa anys, una portada a terme amb l’èxit, i l’altra – a mitges. Parlo del procés independentista a Lituània dels noranta i de la lluita per la llibertat que Ucraïna porta encara avui. Eren els primers països de l’ex-URSS que van proclamar la independència: Lituània – dinamitant la primera tot el règim soviètic, Ucraïna – protagonitzant la segona onada després del bloc bàltic. Sens dubte, tots dos van haver de pagar un preu increïblement alt pel seu atreviment de trencar les cadenes: les vides humanes (Ucraïna no a l’hora d’emancipar-se, sinó després del segon Maidan del 2014).

 

Lituània, 1990

Els carrers lituans de l’any noranta no eren res d’extraordinari. Res si no fos per la tricolor de la república independent que onejava en lloc de l’habitual bandera vermella de l’URSS, i les façanes dels edificis administratius que ja no exhibien falç i martell de la solidaritat dels pobles soviètics, sinó un buit provisional elegantment “esculpit” a martellades. Tret aquells detalls purament cosmètics, semblava que la vida seguia el seu ritme, funcionant tot amb normalitat. Però ja era un país diferent. Era un país que s’havia declarat lliure i que ja s’afrontava a la cruesa del règim soviètic. El boicot era la seva manera de resistir-hi. Es bloquejava el comerç amb l’URSS i tota mena de relacions. A les botigues no venien productes als ocupants russos, els rebutjaven la feina, l’empadronament…

A part del passaport que es podia demanar a qualsevol moment, el marcador entre els dos bàndols era la llengua – els militars russos que a partir de l’any 1940 hi arribaven massivament, no parlaven lituà. Els qui hi veníem de les repúbliques veïnes estàvem avisats de parlar “tot menys rus”. A mi, adolescent en aquella època, això em semblava absurd – si no parlo als lituans en rus, l’idioma comú de l’URSS, com ens entendríem? Així, un dia en una botiga vaig demanar un pot de llet concentrada – llavors un dèficit a Ucraïna – fent servir el rus. La dependenta em va contestar amb tota la naturalitat del món que als russos no venien. “Sóc ucraïnesa” – no vaig saber res més que contestar, preparada per marxar. “Quants en vols?” – el test d’identitat passat, vaig agafar el maleït pot que em cremava les mans. Si fos jo mateixa, però nascuda a Moscou, me n’hauria quedat sense. Però allò que l’any noranta em semblava massa – i que avui no es diu gaire – era una mena de quarantena per marcar les fronteres: fins a on, la ruptura.

Tot i la tensió entre els governs de Vílnius i Moscou, als carrers no hi havia caos ni hostilitat entre la població local i els ocupants. La propaganda moscovita – això sí – manipulava la situació per tornar els lituans en enemics: eren nacionalistes bojos i perillosos. En lloc del reconeixement de la independència (guanyada al carrer, parlament i constitucionalment legal), els romàntics van rebre les amenaces i bloqueig econòmic (incloent-hi gas i petroli), seguit d’una exorbitant pujada de preus. Així el règim es venjava de l’atreviment del petit poble bàltic, perquè als despatxos del Kremlin seguien sense entendre res de res. Tot i aquestes mesures dràstiques, la gent quedava ferma en el seu desig de ser lliures. No volien tornar a la presó, ni reformada. Llibertat i prou. I quan el Gorbatxov, el primer i l’últim president soviètic, apareixia histèric a la seva tribuna a Moscou, amb no marxareu enlloc!, es feia encara més evident que la cosa anava funcionant.

La resistència a l’ocupació soviètica apareixia per tot arreu al país amb una increïble unanimitat i un missatge clar: això ja s’ha acabat. Desobediència. Pacífica i tranquil·la. Amb un somriure reservat als llavis. Civilitzats i disciplinats. I això era extraordinari. Perquè ja la tenien, la llibertat interior que els feia forts i valents. Resistien sense cap garantia de triomfar, anaven a per totes carregats de mil raons perquè ja era l’hora i ja n’hi havia prou.

La foto no va sortir bé – uns quants morts i centenars de ferits enmig de tolls de sang, tancs i trets de kalashnikov. Després d’invadir el telecentre de la capital, el proper objectiu de l’exèrcit soviètic era el parlament, ja envoltat per les barricades i la gent que feien d’escut viu. Les forces no eren equiparables. Només imaginar un poble que fa dues Catalunyes de gran, encarant-se a un país de grandària de mig món… Però van guanyar. Els soviètics no es van atrevir – la seva època s’havia acabat. Estònia i Letònia també preparaven barricades, a l’espera del pitjor. Per sort, ja no va fer falta. Van haver d’esperar més d’un any el reconeixement al món, des del principi molt reticent. Avui les repúbliques bàltiques són un èxit democràtic amb el punt de no-retorn superat. Somiadors, els deien.

 

Ucraïna, 1991-2014

La independència ucraïnesa ha anat d’un pèl. Vinguda d’improvís, és gairebé un miracle que s’hagi fet. En la situació política, tal com es dibuixava a Ucraïna al començament dels noranta, l’anhel de ruptura era més aviat utòpic. D’auguri apocalíptic, la paraula independència  feia el govern comunista entrar en pànic, i als nacionalistes, tan sols feia dos dies que ja no els posaven a la presó. Malgrat això, el wind of change, inspirat en Lituània, ja bufava fort sobre el terreny que el rebia amb ganes, engrescant el moviment nacional popular Rukh. Res no podia parar l’esperit de llibertat, ni els comunistes esverats, ni el famós discurs Chicken Kiev del president Bush apel·lant en contra del nacionalisme suicidari.

El momentum va arribar amb el cop d’estat fallit a l’agost del 1991, protagonitzat a Moscou pels militars nostàlgics de la dictadura. El govern ucraïnès no va cedir als putchistes. Es va produir una situació política sense precedents: el règim comunista es va liquidar, sense que hi hagués res en lloc – s’havia d’actuar ràpidament. Era allò ara o mai. L’acte de la Independència d’Ucraïna es va preparar en la pausa de dinar, per Levko Lukyanenko – l’ex-pres polític amb 37 anys de presó darrere seu (per voler organitzar un referèndum d’autodeterminació). La independència es va votar i proclamar el dia següent, amb la majoria comunista que es miraven, bocabadats, sense entendre si allò que acabaven de fer era el principi o la fi. Perquè feia dos dies li deien a tot allò una bogeria. Mentre la Rússia ho seguia creient un malentès provisional fent els ulls grossos, perquè tenien el seu propi embolic i perquè la seva flota no es movia de Crimea.

La independència proclamada, la bandera groc-i-blava de l’estat nou – dalt del parlament, les relíquies de l’antic règim – al magatzem cobrint-se de pols, i el poble ucraïnès es queda tan ample. Ucraïna, tot i que va fer costat als lituans durant el dur hivern del 1991, no va tenir l’esma dels bàltics com per un trencament tan radical. El relat del govern rus sobre la inseparable unitat dels pobles germans, que els bàltics ja no se’l compraven, aquí encara s’ho creien. Els petits països tenien la memòria històrica de llibertat del 1918 aniquilada pel pacte de Molotov-Ribbentrop en 1940, mentre que Ucraïna va desaparèixer dins l’imperi rus amb el pacte traïdor de Pereyaslav en 1657.

Així, la tri-secular il·lusió del gran germà, lluny de desfer-se a l’aire, feia els ucraïnesos pendents de ser-ne dignes, mentre aquell els exprimia la vida. Però ningú no gosava aturar-ho per la raó que sigui – la immaduresa de la societat, l’apatia, els interessos. Aquesta fusió artificial feia que la identitat ucraïnesa anava en orris arrossegant-hi la llengua i la cultura. I per descomptat, poc ucraïnès s’indignava quan li deien rus a qualsevol racó del món.

De manera que el despertar nacional va trigar anys, duríssims anys de transició marcats de propaganda, corrupció i precarietat. Caldrà dos Maidans, una guerra i milers de morts perquè el país – en una retrospectiva identitària – retrobi la seva ànima perduda i torni a veure un poble capaç de plantar la cara. L’Ucraïna d’avui és un estat independent i democràtic – amb un parèntesi i el punt de no-retorn traçat pel mig de dos civilitzacions: democràcia europea i autoritarisme oriental. Li ha tocat ser al cor de l’esquerda. La seva decisió ja la té feta, per això ara està en guerra imposada, on perd gent cada dia. Doncs, toca resistir, enmig de brutalitat bèl·lica, hipocresia i silenci, per ser un país lliure i democràtic. Aquest és el preu de pagar – amb interessos de 27 anys – que ningú estava preparat d’assumir.

Catalunya, 2019

Cada país està tenyit de matisos que el fan únic. És obvi que l’esperit independentista català, nascut en l’època i mapa diferents, passa per realitats difícilment comparables als processos de Lituània o Ucraïna. Però entre tantes vies en que ens hem emmirallat últimament, el que fa interessant aquestes dues és que reflecteixen la complicitat identitària nacional pròpia dissolta amb la de l’estat matriu, que també és el cas de Catalunya, fins un cert punt.

Per això l’exemple dels bàltics que citem amb tant d’entusiasme com una independència d’èxit, és il·lustratiu sobretot per la seva demarcació d’identitat. El resultat ens agrada, però sovint ometem els detalls que esmentàvem abans i que des de la visió d’avui serien fins i tot criticables. I l’eloqüent cas ucraïnès només demostra que quan un país es fa a mitges, amanit de la identitat ornamental, no s’acaba de consolidar com a estat. El gran repte de Catalunya, que sembla tenir-ho molt clar com una nació, seria qüestionar-se fins a on vol arribar desmarcant-se d’Espanya, o sigui, la crisi identitària és probablement per venir. Això vol dir que en algun moment hauria d’elaborar una estratègia que posi en valor la seva identitat sense dissoldre-la, alhora inclusiva.

Ara, mirem si és curiós que tot el procés de ruptura en els països de l’ex-URSS es va fer en uns pocs anys. Així que la Revolució Cantant de les repúbliques bàltiques va ser fugaç – des de la perestroika del 1987, l’esclat dels moviments nacionalistes del 1988 i la famosa cadena humana Tallin – Riga – Vílnius en 1989, fins la proclamació de la independència en 1990 (i un any més tard als altres països de l’ex-URSS).

Segurament, no tot va ser flors i violes, van passar pels temps duríssims i van cometre alguns errors (van rebre molta crítica la “purga antisoviètica” en l’administració i la política lingüística excloent la població russòfona). Tot i així, en tan poc temps van fer una cosa enorme, sabent aprofitar el momentum. Avui sembla una gesta èpica del passat, però val la pena fixar-se en la fermesa, coratge i unitat que van portar aquells pobles cap a la llibertat. Qui sap perquè ja en van tastar la sabor.

Catalunya, si ens parem a pensar en tot l’esforç que porta acumulat el procés – en tota mena d’actes, pacífics i civilitzats, amb un mig país mobilitzat, però totalment ignorats per l’estat – sembla mentida que només s’ha merescut la pallissa de l’1-O i el 155 seguits de la repressió, presos i el judici polític. Sens dubte, l’octubre del 2017 va marcar en la consciència col·lectiva un punt de no retorn en aquell trencament emocional. D’alguna manera va ser el maidan català en el sentit que el Maidan original © UA no va ser una altra cosa que un clam pels drets humans bàsics. Avui les columnes dels diaris catalans bullen, amb diferents graus d’efervescència, les idees del maidan català, sorprenentment associant el seu significat amb una paralització del país de gran escala, alhora que la revolució de dignitat no afectava el funcionament del país, tot i el seu impacte.

Resistència a llarg termini

Ara, quan l’independentisme és com un disc ratllat – fa soroll, però no avança – damunt castigat per alguna cosa que no ha fet – la República no hi és, però les penúries, sí – la qüestió que s’imposa no és, evidentment, d’ordre terminològic, sinó quina acció ha de ser, com i quan. El carrer, que és nostre, ho sap i ho diu: U-N-I-T-A-T! Mentre els polítics catalans, col·leccionant la buidor discursiva en el seu mandat d’entrada maleït, entren en el cercle viciós d’antagonisme de cara a les eleccions.

En aquesta etapa de stand by confús, és difícil d’esperar grans canvis amb el mateix govern per les raons òbvies, i encara menys amb el protagonisme dels presos i exiliats, arrossegant la causa per la inèrcia de l’1-O, cada vegada més fluixa. Fins que aquesta dinàmica no canviï amb un fort lideratge/moviment nou, de moment tot apunta que presenciem una crisi de llarg termini no lineal – és a dir, la relació acció-reacció (repressió-resistència) aniria seguint la corba canviant de intensitat.

Com se sap, la resolució no vindrà només des del carrer, sinó des de política – impulsada (o creada?) per aquest carrer. I això no s’acaba de concretar, agreujat per la crisi dels dos partits més importants independentistes. Es fa evident que la societat ha de madurar. Però aquesta revolució mental, per “deixar de demanar perdó per reclamar allò que és nostre” © Graupera, i per poder passar del victimisme a la construcció, tancant el volum del martirologi – pot trigar a engegar-se, si és que no es creïn circumstàncies que facin accelerar aquest procés. És totalment imprevisible quina envergadura pot tenir la crisi i quan i com es manifestarà.

El que sí que està clar, és que els mesos vinents seran decisius en el disseny de la situació política, per a tothom: les eleccions 28-A, les europees, les municipals, la sentència del judici (el test de democràcia que ja va fallant a Espanya). De manera que es pugui veure amb més claredat la taula d’escacs per situar-hi ultradreta, el sobiranisme, l’amenaça a l’Europa democràtica i les perspectives de tot plegat.

La llibertat és incompatible amb la por

Segurament, la Catalunya d’avui ho té més complicat que les ex-repúbliques soviètiques dels noranta, que es construïen la seva llibertat damunt les ruïnes del totalitarisme. Encara que el petit país tingui un repte similar, la gran diferència és que la dictadura de l’estat matriu està disfressada de democràcia. Aquest fet fa el procés català peculiarment difícil, per molt evident i justificat que fos pels catalans, ja que ho hauran de posar de manifest davant Espanya i el món sencer.

Potser el relat de la gran nación unida podria perdurar encara més anys, si la implacable història no ens repetís tossudament que oposar-se als processos històrics-polítics és va. Ai las, no se’n recordava ni el gran demòcrata Gorbatxov enviant els tancs a Vílnius, ni el criminal Yanukóvich disparant el Maidan, ni el miserable Putin intimidant el món sencer, ni l’orgullós estat espanyol, quan pensa que pot castigar la llibertat i enganyar a tots.

Desplegada la maquinària pesada aporellos, no és fàcil de foragitar el patiment i el neguit, tan naturalment humans. Però la llibertat és incompatible amb la por. La gent catalana ho sap i ja ho va demostrar, encara que segueix arrossegant la temptació atàvica d’arraulir-se en l’habitual victimisme, tan contraproduent. Perquè el sofriment és un dany col·lateral i no pas un mèrit en si. Hem patit, però hem guanyat és diferent del hem patit molt acompanyat d’un punt.

Si guanyés el qui ha patit més, els armenis, jueus, tàrtars de Crimea, ucraïnesos i tants d’altres, ja haurien sigut a la glòria. Però si aquests pobles, tot i la seva tendència a la unió victimista, han resistit el genocidi, no hauria sigut per saber plorar, que tothom en sap. Els pobles valents no són els qui han patit més, sinó qui han sabut resistir a la repressió, tot i patiment. Les repúbliques no neixen del victimisme ni de la por.

El futur de Catalunya és esperançador mentre la seva gent està disposada de lluitar per ella. Tot en acumulant petites resistències de cada dia, per molt insignificants que semblin. Tot en buscant el camí cap a la república – amb tres brúixoles alhora, intentant no perdre’s en un paisatge emboirat i decoracions folklòriques. Tot en preparant-se a l’abandonament de la zona de confort. Es tracta que el poble català es faci lliure, sense esperar que algú li permeti de ser-ho. Perquè ningú regala la llibertat. Perquè els sacrificis que ens preparem a assumir, així que el grau de la fermesa i el compromís determinen el resultat de l’empresa amb la graduació. Una república, una república a mitges, o cap.