Et parlaré en català

A Catalunya, el català ha de picar a la porta per entrar a casa seva de puntetes, mentre el castellà arriba sense cortesies per l’entrada gran. Això es posa en evidència sobretot a l’hora d’aprendre el català: l’exemple dels nens i nouvinguts n’és força il·lustratiu.

Publicat en Lallança

La canalla: el pronom feble zero

Cuidado, no et taquis”, “no … tinc ninguna”, “vamos, xicos” – m’arriben engrunes de conversa entre les filles jugant al menjador, mentre jo, al meu despatx, investigo les controvèrsies lingüístiques. Sóc mare i també filòloga, traductora i professora d’idiomes. I venint d’Ucraïna, un país on hi ha molta sensibilitat respecte al bilingüisme desequilibrat i conflictiu russo-ucraïnès, malgrat que aquest últim sigui l’únic idioma oficial, el delicat tema lingüístic no em ve de nou. Delicat, li diem, perquè és allò que no ens agrada tocar, per si de cas, per no ofendre ningú. Aquest tic de complaure tothom, el pretenem justificar omplint la boca amb tolerànciaque vol dir exactament el contrari – respectar la diversitat de les llengües disposant del mateix dret per la seva pròpia. Per tant, queda incomprensible per què algunes qüestions incòmodes sobre la llengua poden ser ofensives, si tots som tolerants.

Educant els fills a Catalunya – en teoria – els pares no ens hauríem de preocupar pel seu català. Però ens hi preocupem, en la pràctica. I encara que no es tracti de fer cap croada contra el castellà – intentem (alguns) reforçar l’ús del català. Per què – si els nanos han d’aprendre el castellà igualment? La resposta l’acabeu de llegir al començament de l’article: perquè el castellà és tan omnipresent, que el seu domini és garantit. La seva influència és inqüestionable. I per molt que et cuides la teva bombolleta catalana, acabes passant al castellà – com tothom – en infinites ocasions. El castellà sempre guanya.

L’escola on portem la canalla respon plenament a les nostres expectatives: aquí la llengua vehicularés català amb totes les conseqüències: els professors s’adrecen als alumnes dins i fora de l’aula en aquest idioma, les activitats extraescolars i tot allò que està en mans de l’escola, també es fa en català. Tot i això, es nota força la invasió castellana al pati, menjador i altres llocs. Fora de l’escola, encara més, esclar. Vivint dins l’espai unilingüe, els portadors de les partícules castellanes les propaguen allà on vagin. I és curiós que als nanos catalanoparlants els passa exactament el mateix que ens passa als adults: una conversa encetada en català està condemnada a acabar, inevitablement, en castellà, un cop s’ha introduït una frase castellana. Només prestar l’orella a la sortida del col·legi per adonar-se’n. És automàtic. I vet aquí una altra tendència estable: mai és a l’inrevés. Mai no són els castellanoparlants que intenten seguir un joc en català, encara que fossin 2 nanos contra 10. Òbviament, no en tenen cap culpa – el que fan és només copiar el model dels adults.

El model de la societat que manté un alt nivell d’acceptació del castellà, sovint marcant-lo com a prioritari – per inèrcia, costum, indiferència, por… És colpidor que a Catalunya, el català ha de picar a la porta per entrar a casa seva – de puntetes, mentre el castellà arriba per les portes obertes de bat a bat sense mai demanar permís.

Així, les filles tornen a casa impregnades de castellanismes. Els seus trofeus són tan nombrosos que a penes es noten, sigui aquesta quasi-norma tinc quebueno, ningún o la insuperable estrella de les construccions híbrides tinc de. Tant se val si el pronom ens’ha perdut pel camí. I si en els feliços temps de la llar d’infants et cantaven “El gegant del pi”, ara des de la primària t’arriba un eco estrident del “Despacito” i altres obres mestres de l’art contemporani, de banda el missatge que transmeten… De moment no ens podem queixar, que tot és encara per venir. Després de la tendra infantesa, quan els pares podem influir mínimament en els continguts i preferències lingüístiques, vindrà l’efervescent adolescència amb tot el pack – des de la capitulació de les neurones davant les pantalles, que els oferiran el món bàsicament en castellà, fins a la construcció dels seus propis vincles socials on el català, potser, ja no tindrà domicili.

I la bombolleta catalana s’anirà asfixiant a poc a poc sota el pes de la bola de neu castellana. De manera que has de tenir una obsessió gairebé maníaca per català perquè no et desaparegui del tot. I busques pel·lícules – que n’hi ha tres a l’any, o pressiones els botons del comandament per escollir entre una cadena de tele i dues de ràdio; i és clar, de la majoria de les meravelles tecnològiques – si ets boig del català – te n’oblides. Al final acabes en la teva mini-bombolla mig esbojarrat, o n’has de sortir acceptant cada vegada més compromisos. I aquí comença el dilema: on és la frontera que marca la fi als compromisos, apareixent com un avís que ja és massa? Existeix realment l’equilibri sa a l’entremig de l’espai esquizofrènic per no caure en extremitats, però guardar la identitat a llarg termini?

Еl problema és que la punyetera bombolleta catalanano hauria ni d’existir. Ni hauríem de lluitar cada dia perquè la canalla parli la llengua que considerem nostra, si em permeteu. I això que li diem tolerància no hauria d’esdevenir l’eufemisme de la por, ni l’excusa per deixar la llengua desaparèixer, ben ans al contrari, servir per preservar-la. Però la realitat és la que és i avui trobem el català al prestatge de llengües amenaçades. Tant de bo els lingüistes que el van col·locar-hi, s’equivoquin. Però no, ai las.

Els forasters: quin bàndol tries?

Catalunya sap fer de casa acollidora per a tothom – és una terra de tolerància en majúscules, ho dic sincerament, sense por de ser patètica. He estat, viscut i estudiat en diferents països, i un altre lloc com aquest, no n’hi ha. Aquí la paraula estrangeres fa plana fent contrast al paisatge, perquè no t’hi sents aliè, vinguis d’on vinguis i parlis el que parlis. És percepció meva, però molts forasters segurament hi estarien d’acord. I el menys que pots fer per agrair aquest gran petit país és aprendre el seu idioma, que és tant de sentit comú.

Al començament això sembla fàcil: et trobes un munt de cursets, materials, apps i opcions – que si un professor individual, una parella lingüística, exercicis online… Tot el que vulguis (menys el diccionari català-ucraïnès inexistent en naturalesa, però ja és demanar massa). I t’hi llences, encantat. Amb temps, quan ja comences a lligar quatre paraules en una frase, t’animes a immergir-te a les grans aigües de l’idioma – t’atreveixes a parlar al carrer. I és quan la teva immersió lingüística resulta més aviat una flotació superficial, fins al punt que allò de SOS català! d’aquells pesats que tant et feia abans, ara ja comença a tenir sentit. Perquè és precisament en aquest moment, quan et canvies de bàndol en la teva iniciació de “fer de català”, que a voltes et sents un foraster…

Quan ets castellanoparlant, simplement no te n’adones, ja que és molt fàcil que tot el teu espai vital sigui castellà, no n’has de fer cap esforç. En canvi, un cop que poses el teu interès al català, de seguida vas notant la desproporció en el seu ús vs.castellà (més o menys gran depenent de la zona). Així, la teva aventura de selecció lingüística t’obliga a mostrar molta perseverança conduint inevitablement a la creació de la bombolleta catalana, tornem-hi. Sé que sona absurd, però aprendre català sent de fora pot ser complicat. El carrer tendeix a no marcar-lo com a prioritari, i especialment a l’hora de detectar la teva procedència estrangera, se’t dirigeix en castellà abans que t’obris la boca. Aquesta dinàmica costa trencar, com si la “marca forastera” donés més raons als parlants de català d’esdevenir castellanoparlants. Alguna vegada, al contrari, trobes la gent que respon al teu català – per imperfecte que sigui – amb la llum d’agraïment als ulls o directament animant-te, que (confesso) escalfa molt el cor pel mateix fet d’apreciar el teu esforç.

De manera que al final et topes amb una paradoxa: els catalans t’engresquen a parlar, mentrestant, no sempre és tan clar que d’entrada et parlin en el seu idioma si no és que ho has de demanar expressament. I després ve el problema de la correcció, quan el teu professor del català t’assegura que tinc que en català no existeix, però tu, en canvi, aquest tic te’l trobes fins a la sopa. Per molt que insistissis amb l’entorn, escoltessis el RAC1 i miressis la nostra, fixar al cap les formes correctes sembla una missió impossible. Si al final ho has aconseguit, hauria sigut més aviat per portar la contrària que no pas per haver-ho absorbit naturalment de l’entorn. Tot i que la norma és important, però és millor parlar en català amb errors que no pas evitar-lo del tot per por de fer el ridícul davant les exigències puristes. És bo i inevitable passar pel camí empedrat d’errades – la humanitat encara no s’ha inventat cap altra manera d’aprendre. De mica en mica les pedres van desapareixent, i quan un dia la teva pregunta innocent a un catalanopracticant© si “allò es diu així de debò?” es premia amb el seu “ets repel·lent!” – és un senyal que t’apropes a la veritat.

Així, la no rendició dóna els seus fruits: la immensa majoria dels amics i companys t’acaben parlant en català, i fins i tot, la teva parella (amb tot el pack de la seva família) que et va conèixer en castellà o anglès – qui ho diria ara! – es baralla amb tu en català amb tota la naturalitat del món. La clau és l’entorn pròxim que a més, ajuda a crear els vincles emocionals i per tant, el teu contacte amb l’idioma és més fort i afectuós. Després hi ha l’entorn menys pròxim, que no et coneix i que davant el dubte t’aborda essencialment en castellà. Si el teu arsenal català encara no és gaire sòlid, la batalla per seguir en català serà un repte, a afegir-hi la llei del mínim esforç que no trigarà a ficar-se al mig (en altres paraules, per què sofrir buscant mitjans d’expressió en un idioma si ambdós interlocutors parlen un altre?).

Quan al final l’afrontes una mica més armat, l’entorn comença a cedir, o millor dir, ja no li cedeixes tu. No he vençut ningú, però les observacions d’aquests deu últims anys em donen l’esperança de dir que és possible viure a Catalunya només en català. En la majoria dels casos, em responen en català, i en nombroses ocasions em segueixen parlant en castellà (i jo – en català), però la conversa continua amb la normalitat. Tanmateix, anar a contracorrents t’obliga a estar preparat que les reaccions no sempre són amables i que hi ha de tot. I també depèn molt de l’entorn per on et mous. Però la gran conclusió no és aquesta.

Dit això, si fos un treball de camp a l’inrevés – en domini del castellà – la conclusió podria ser exactament la mateixa: és totalment (i fins i tot, més) confortable viure a Catalunya només en castellà. La qual cosa aboca a certes reflexions. L’estatus oficial de les dues llengües dóna dret a un practicant del castellà a dir “a mí me hablas en español”, però, curiosament, ja no serveix a un catalanoparlant per reclamar “parla’m en català”. La indecisió d’aquests últims no és criticable, però igualment té conseqüències.

Què fa un estranger davant d’aquesta situació? – aprèn la llengua que li marca la societat. I si el seu entorn no li exigeix català, i no té sogra vinarossenca o cunyat mallorquí, és encara més complicat que el català aparegui al seu horitzó. Res de personal, és pura pragmàtica: per què aprendre aquest si l’altre li serveix més? Per què un segon idioma quan ja té prou feina amb un? Així, el català s’associa amb un esforç innecessari. Mentre que a l’hora de veritat tothom hauria de ser capaç d’expressar-se en ambdues llengües oficials.

Un cercle viciós difícil de sortir-ne. Però diuen que el carrer no falla mai. Si és veritat (vull creure que sí), abans d’esperar una panacea política, la iniciativa de marcar la seva llengua hauria de sorgir del carrer mateix, des del civisme i tolerància que sempre ha mostrat aquest extraordinari poble. Almenys per poder dir “et parlaré en català”, entrant a casa seva. Sense picar.

Perquè només el fet de dir-se el país “Catalunya” no el fa de parla catalana per descomptat. Prioritzar la llengua del “gran país”, ja que la del “petit” és suposadament a la butxaca, també és una opció – però diferent i que tindrà els seus efectes. Per això potser val la pena reflexionar-hi, posant les mans a la butxaca – si fos el cas, no són ja mig buides.

Perquè un país és la gent, i és precisament la gent que fa viure la llengua. L’únic remei de donar-li continuïtat – és parlar-la. Només així hi haurà l’entorn necessari perquè la bombolleta catalana no tingui motiu d’existir; perquè els nouvinguts i tothom que hi vol viure tinguin més raó per aprendre-la; i perquè aquest país pugui dir-se, sense complexos, de parla catalana.