El risc que corre el món d’ennuegar-se al mar d’Azov

First published on POLITICO.eu, Belgium, December 1, 2018 | By Rytis Daukantas

No teniu curiositat per Ucraïna?

Fa poc el colpidor article de Tina Vallès lamentava el pobre interès de la gent d’aquí per Síria que alhora és tan poc conscienciada amb la guerra que pateixen els sirians. Aquests dies m’agradaria molt fer la mateixa pregunta canviant de geografia. M’hauria d’esperar una altra resposta que un silenci? Però no pretenc apel·lar a les consciències amb lliçons moralistes. Simplement voldria saber què en penseu de tot això que passa a Ucraïna. De la guerra, vull dir. Ja fa gairebé cinc anys que vivim aquest malson. Els mitjans no diuen res d’aquesta guerra oblidada, com si no res. Els acords de Minsk han silenciat el soroll de les bombes, però elles exploten igualment, allà al front, ressonant amb un eco estrident als nostres cors. Perquè res no està acabat i cada dia ens maten i torturen. Els nostres presos polítics – per poc no arriben a un centenar – estàn segrestats al Kremlin en les condicions terribles, humiliats i maltractats. Els hi reclamem obstinadament des de fa anys, però de moment la cosa no es mou gaire. A Crimea robada i Donbass estripat encara queda gent ucraïnesa que lluita pel seu país, enmig de repressions i pallisses. També hi ha una resistència de ‘llaços grocs’, a diferència que allà pintar els colors nacionals groc i blau en un farol et pot costar la vida, com qualsevol altra manifestació de la identitat ucraïnesa, fos parlar la llengua o simplement donar el suport a l’estat ucraïnès.

Entenc que no es pot parlar contínuament d’una guerra llunyana que no és teva i que no s’acaba mai. Encara menys d’entremig d’una batalla alliberadora pròpia tan aferrissada. Però parlar-ne de temps en temps també ajuda a entendre una mica millor el què passa, perquè el món va confós. Els fets del diumenge passat a l’estret de Kertx ho demostren.

Els mitjans dividits per l’estret de Kertx

Aquests dies la crisi al mar d’Azov fa aparèixer Ucraïna als mitjans occidentals dividint-los en dos bàndols: uns van sintonitzats amb Rússia, altres donen la raó a Ucraïna. Això passa, explica el periodista ucraïnès Boris Nemirovsky, perquè en aquest tipus de situacions és impossible quedar-se neutre: o s’ha d’admetre l’agressió d’Ucraïna per part de Rússia, o bé, posar-se al costat de Rússia acceptant el seu relat propagandista de sempre. La confusió arran el conflicte demostra que no per tots els països és evident que Ucraïna està en la guerra híbrida amb Rússia, i que no és cap guerra civil com li diu fins i tot la TV3.

Els mitjans catalans parlen de l’incident naval al mar d’Azov sense dir les coses pel seu nom ni tampoc analitzar el cas. Enlloc no he llegit ni sentit res sobre l’agressió. L’excepció fa només la VilaWeb amb una anàlisi en profunditat posant l’accent sobre el perill que podria suposar aquesta situació pels països europeus.

Què va ser tot allò?

No va ser altra cosa que una mala jugada made in Russia. Tot l’episodi de la capturació – tan barroera com pirata – dels vaixells ucraïnesos amb la seva tripulació per les guardes costaneres russes el 25 de novembre està gravat i corre lliurement per les xarxes, en plena versió, reconstruït per minuts. Tot i així, no és això que te la major importància.

L’atenció del món està fixada en les acusacions mútues dels dos països i en qui va començar, quan l’accent s’hauria de desplaçar cap a l’altre punt: va ser una agressió de la flota ucraïnesa amb la firma russa oficial, innegable i contundent. No és un episodi sense importància, perquè per la primera vegada Ucraïna i els seus aliats poden fixar l’acte de l’agressió directa russa. L’occident ja en te proves i per tan, hauria d’actuar en consequències, perquè el més amenaçant de tot això és que l’expansió moscovita al món ha passat a una nova etapa.

No importa gaire el motiu que intenta imposar el Kremlin per justificar la seva actuació, que de totes maneres, no aguanta dret – sigui per protegir els miners revoltats o la població russòfona en perill. Ara qui pretenen salvar – els peixos ‘russos’ d’Azov? Pels ucraïnesos aquestes mentides són tan evidents que ja fan part de la rutina en la guerra propagandística. No ho són, esclar, per a tothom, incloent-hi una part dels meus compatriotes. Paradoxalement, per més increïble que fos la fal·làcia, alguns l’empassen sense fer gaires preguntes.

Bé,  els russos pretenen que Ucraïna va agredir-los entrant al seu territori, perquè es veu que el mar d’Azov no és per a tothom. L’acord del 2003 firmat per ambdós països postula que les aigües en qüestió pertanyen a tots dos i per tant, tots dos hi poden navegar lliurement, i és on en realitat van ser atacats els ucraïnesos. La zona de dotze quilòmetres d’aigües territorials de Crimea – si acceptem que l’annexió de la península va ser il·legal i no reconeguda per la quasi totalitat dels països – és ucraïnesa. Així, Ucraïna es basa en les seves accions en el dret internacional que obliga Rússia a respetar l’acord del 2003, declara Crimea territori ucraïnès i per fi, permet lliure navegació pacífica a tothom en les aigües territorials de qualsevol país, incloent-hi Rússia. És suficient per veure que el relat rus sobre l’agressió ucraïnesa, no hi ha per on agafar-lo.

‘L’agressió’ ucraïnesa que consisteix en el mateix fet d’existir

Aquest atac, doncs, és un episodi més en una llarga sèrie sanguinària que dura des del 2014, ara amb el perill personificat, com un matís important. Crear la tensió permet de pressionar en els llocs on fa falta per avançar cada vegada més en els delirants plans de l’expansió imperial. En aquesta ‘tasca’ la intimidació és un mètode tradicional ‘de la casa’ que fins ara ha funcionat molt bé. Així s’avisa el món qui talla el bacallà, posant-lo de passada a prova fins on es permet d’arribar en la violació dels drets existents, a part de provar les noves armes abans de destrossar Síria i altres països. Naturalment, el missatge val també per la consumació pròpia: el conflicte amb Ucraïna nodreix el rating del president rus de la mateixa manera que la repressió a Catalunya dóna els vots a la dreta espanyola, on l’obsessió d’aniquilar és la mateixa. A diferència que el terror i les repressions del país que va inventar el KGB és encara més perillós, perquè és total i imprevisible.

Bloquejar a Ucraïna el passatge per l’estret de Kertx era l’estratègia necessària perquè feia part del plan de la segona annexió desvergonyida després de Crimea – la del mar d’Azov, dins del plan d’ocupació general. Les recents eleccions en les pseudo repúbliques de ‘tabàrnies’ en Donbass també hi tenen a veure. Rússia hi canvia els seus titelles i aspira legitimar-los per controlar la situació i anar desarticulant l’estat ucraïnès juntament amb l’estabilitat europea. El periodista Christian Neef ho explica al seu article en Spiegel.

L’objectiu és sotmetre Kiev per que deixi d’existir com a subjecte polític. Per entendre això, s’ha de pensar en categories de la lógica russa imperialista, on Ucraïna no és un poble ni una nació, sinó un petit ‘malentès’ que ha de tornar adins de l’imperi rus. Per tan, aquest malentès s’ha de resoldre sense demanar-li permís a ningú i sense escrúpols.

Què fa Ucraïna i què diu el món

Durant gairebé cinc anys Ucraïna cridava l’atenció del món sobre la creixent amenaça de Rússia, que ens matava sense mai reconèixer la seva presència al conflicte. Ara de facto s’està fent un altre acte d’annexió il·legal – del mar d’Azov, per la primera vegada amb les proves contundents. L’estat d’excepció va ser la resposta ucraïnesa al perill imminent. El govern posa moltes esperances en l’occident, demana les sancions més impactants per l’agressor i també els vaixells de l’OTAN al mar Negre per aturar aquesta ’annexió rampant’. El missatge del país agredit és molt insistent i constant des del referèndum fictici a Crimea: no és cap broma. Però ens recordem com el món va fer els ulls grossos davant aquesta violació dels drets; deu mil morts i més d’un milió i mig de desplaçats no van ser suficients per intervenir més eficaçment.

Ara per ara, la reacció de la comunitat internacional és força tranquil·la com per significat que tenen els fets, encara que la majoria dels països dóna la raó a Ucraïna. Es demana, principalment, que Ucraïna es ‘relaxi’ confiant en la solució política i no pas militar.

L’estat d’excepció i la motivació electoral

Les especulacions sobre la motivació electoral pel president ucraïnès que corren per les xarxes més ràpid que la llum, queden fora de context. Encara que el cap d’Ucraïna fos un geni d’estratègia militar, la cosa que és per provar, tenint un adversari tan imprevisible davant seu, sembla poc factible que ell vulgui crear un relat preelectoral construït en la provocació. Jugar amb aquests jocs amb Rússia només pot algú vivint fora de realitat. I no és el cas.

D’altra banda, l’estat d’excepció es va reduir a un mes, o sigui, fins el 26 de desembre i només en les deu regions de risc. Resumint, el profit d’aquesta situació pel president ucraïnès és mínim. Ara per ara, per Ucraïna és qüestió de seguretat i no pas dels lideratges en les eleccions. Davant l’amenaça constant qualsevol líder del país adequat hauria de fer el mateix, declarar l’estat d’excepció, vull dir. Així queda fixada l’agressió i la preparació del país a la defensa. De moment és una versió light, sense restringir els drets dels ciutadans ni convocar una mobilització massiva.

La situació ara

El pas a l’estret de Kertx està completament bloquejat, tot i així els russos ho neguen rotundament, mentre més de 35 vaixells estan esperant a la porta. – La tripulació dels vaixells capturats està traslladada a la presó de Moscú. – Els russos concentren massivament les forces militars a Crimea. – Els ciutadans russos no poden travessar la frontera en direcció d’Ucraïna.

Com pot acabar

Ningú ho sap. El pitjor escenari seria la guerra, que de fet, podria esclatar en qualsevol moment. Si els països occidentals menystenen el perill i no gosen elaborar una estratègia comuna entre tots per neutralitzar l’agressor d’una manera contundent, existeix un fort risc que al final alguns d’ells estaran involucrats en la tercera guerra mundial. I llavors el món s’ennuegarà en les aigües poc profundes del mar d’Azov i també, en les llàgrimes. Per això respondre als sinyals SOS que emet desesperadament Ucraïna des de la zona d’emergència seria rescatar la pau europea.