Disculpin les molèsties, estem en guerra (1)

Cinc anys després: res de nou al front de l’est

Guerra i pau

Des que els acords de Minsk van ensordir l’espantós soroll de les explosions i, alhora, la consciència del món, a l’est d’Europa es va crear una il·lusió de la pau. El conflicte, com li diuen en escasses ocasions els mitjans europeus, ara és una cosa gairebé oblidada. Però no a Ucraïna. Aquest malson que dura ja cinc anys i que allà s’anomena només d’una manera – la guerra – avui fa part de la rutina. Els ucraïnesos hem après a viure amb aquesta realitat, alguns amb el nervi viu, altres – sota l’efecte d’anestèsia.

Com si no res, com si no hi hagués l’annexió de Crimea, ni l’ocupació de Donbass, ni la propaganda massiva. La primera impressió que poden causar les zones no ocupades, si hi anéssim ara mateix, és que aquí no passa res. La vida continua enmig de la guerra invisible. I fer-hi la vida normal, vol dir viure amb la neguitosa consciència del perill a la ment i una tímida esperança al fons del cor. Que un dia això s’acabarà.

Als carrers de qualsevol ciutat ucraïnesa no és cap novetat veure homes i dones en uniforme militar. Diàriament els mitjans informen sobre l’estat a la zona de foc. Res de nou al front de l’est: un mort, dos ferits. Un ferit. Un mort. A les xarxes i les tertúlies el dramàtic tema de la interminable guerra que ja fa temps que no és un must talk, està encara força present. Se n’omplen les columnes, se’n fan pel·lícules, llibres i cançons. Es fa obvi que hi ha una necessitat d’entendre les coses, revivint inevitablement el dolor, en una societat, farta de patir. I en parlem fins a rebentar-ne.

Els petits ucraïnesos eternitzen en milers de Guernica – sempre amb la mateixa inscripció: “pau”. No hi ha res més impactant, que un infant parlant de la guerra, el qui l’ha vista de prop i el qui no. En això coincidim tots – milions de persones volem això tan gran, que hi cap a una paraula tan petita: la pau.

Congelat el conflicte, què ha canviat? La sensació del perill ha baixat – la gent, que viu a prop de la frontera ja no té les maletes preparades, i la resta de la població no fa provisions revisant els soterranis en cas del bombardeig. Internet ja no rebenta dels anuncis “ajuda el front!”, com ho feia al desesperant any 2014. Però n’està ple de les terribles imatges i testimonis – els qui volen saber la veritat, hi trobaran. Però no, l’amenaça no ha marxat enlloc, encara que s’ha fet menys perceptible i és això que en realitat és més perillós – abaixar la guàrdia en una situació no resolta.

 

La normalitat anormal

Durant últims mesos Ucraïna va alimentar les columnes dels diaris i les xarxes, aixecant bastants crítiques adreçades al seu govern: la confusió amb l’Eurovisió, l’estat d’excepció després de la crisi d’Azov, l’estatus indefinit de les zones ocupades, entre altres coses.

Tot això són només els detalls, si no es perd de vista el més important: quan un país està en situació de guerra no és un estat ordinari, sinó excepcional, i per conseqüència, no es pot esperar del seu govern que actuï com si no res. Així, el fet de renunciar la participació en Eurovisió no té res d’especial en si, igualment que la restricció de divulgació d’algunes obres cinematogràfiques o literàries en territori ucraïnès – no és altra cosa que una reacció adequada d’un estat en guerra, i no només armada – sinó també – propagandística. La propaganda i terror – l’arma estrella del petit senyor del Kremlin – li serveix de meravella per manipular i atemorir el món. Per això és sorprenent que alguns polítics occidentals vulguin fer-ne una situació de normalitat quan no ho és.

El mateix passa amb les eleccions presidencials – l’occident fa com si se celebressin en la situació ordinària indignant-se que Ucraïna hi rebutja els observadors russos. Quina altra reacció hauria d’haver tingut el govern ucraïnès? Un agressor que ve a vigilar les eleccions al país agredit, on mata gent i avoca allaus de propaganda?

Per tant, si mires des de la normalitat una situació anormal (i vés a saber de quines fonts t’informes), lògicament, et pot xocar que Ucraïna no deixa entrar els ciutadans russos al seu territori, que hi ha sancions, que algunes persones públiques (intel·lectuals, cantants, escriptors…) hi són persones non grata – per les seves actuacions o discursos que es valoren com a agressius o xovinistes. En canvi, mirat des de la perspectiva d’un país lluitant per consolidar la seva identitat i recuperar el territori, res de tot això no sembla excessiu, si més no, encara insuficient. Cal una mena de quarantena – demarcació fins que tot no torni en normalitat. La qual cosa passarà només quan la guerra acabi d’una vegada per totes. Per això, Ucraïna no té altra, que combatre la propaganda.

El que sí que hauria de xocar al món civilitzat no és Ucraïna que fa mans i mànigues per no caure al precipici, sinó que tota aquesta situació esgarrifant fos possible al segle XXI, al mig d’Europa. Que després de la creació de la Unió Europea i precisament, de tots els acords de pau, passés allò que ja es va veure tot just abans de la més terrible guerra del segle XX: l’annexió de Sudets, regió de Txèquia, per Tercer Reich amb el silenci i inacció de la resta del món. Però la guerra no es va evitar. Com no es va evitar la guerra d’avui – per híbrida i lletja que fos.

 

Res de la guerra civil

El conflicte no ve de nou, però fora d’Ucraïna encara es parla de la “guerra civil” i de la responsabilitat ucraïnesa de “pacificar-la”. Però “guerra civil” no reflecteix la realitat. El petit senyor del Kremlin volia tenir el seu governador-titella a Ucraïna per manipular les terres “històricament russes”. Després de la mala jugada del Maidan, ell va activar el plan d’expansió – primer Crimea, després la resta d’Ucraïna: sobretot Kíev i sortida al mar Negre. Si Crimea va deixar-se fer amb “homenets verds i educats” davant la impotència apàtica de Kíev, a Donbass els ucraïnesos ja es van despertar. I van decidir que el seu país no es venia, no es regalava, no es rendia.

I si en el cas de l’annexió de Crimea l’occident va quedar d’acord sobre la seva il·legalitat, amb Donbass no hi ha tanta unanimitat. Pocs mitjans – de fet, a Catalunya cap – expliquen el que va passar realment en les regions “revoltades”. Durant temps, molt abans del 2014, hi treballaven els serveis secrets russos, construint i consolidant la idea de russkiy mir (el món rus). A les regions russòfones mineres i industrials, on la població autòctona ucraïnesa amb una forta cultura de la terra va desaparèixer massivament després de l’holodomor genocidi en 1933-36, i on la identitat era molt diluïda, la nova religió no trobava gaires obstacles.

Els moviments separatistes a Donbass van ser orquestrats per Moscou, davant els ulls grossos del govern oligàrquic de Kíev, que més aviat es preocupava per omplir les butxaques que no pas per consolidar i desenvolupar el país. El pitjor error del govern central va ser deixar als oligarques de Donbass devastar completament la regió, convertint-la en una mena de desert econòmic. L’opinió pública propagava la idea que tot el desastre era culpa de Kíev que els “xuclava” les riqueses. En paral·lel, la televisió russa – que és la que sempre hi havia a la regió – explicava amb molta insistència a la població tots els avantatges de ser un sol poble (o sigui, integrar Rússia). Bàsicament, es creava el missatge de l’amenaça del nacionalisme ucraïnès que volia aniquilar la cultura russa, i els adeptes del russkiy mir estaven allí per defensar-la. En realitat, a Ucraïna la llengua russa mai no s’ha trobat en la situació de perill.

L’abril del 2014 des de Rússia hi van arribar les agrupacions d’extrema dreta, els moviments xovinistes i tota mena d’elements criminals per sembrar caos i atemorir l’oposició. En les manifestacions pro ucraïneses, que al començament encara va haver-hi unes quantes, ells feien tot per anul·lar-les. El govern de Kíev no va actuar amb contundència i no va poder activar la consciència de la població civil per resistir als hooligans separatistes. Les provocacions i salvatjades que van fer aquests últims amb la gent d’allà, van tenir el seu efecte. El missatge de l’oligarca Akhmetov (que controla la regió) reivindicant les regions ucraïneses, va aparèixer massa tard. Així, el món va comprar la moto dels miners revoltats de Donetsk, i això, després de la matussera annexió de Crimea.

Per això, avui alguns polítics critiquen Ucraïna per no acceptar com a interlocutor les “noves repúbliques” de Donbass, o per no reconèixer les seves eleccions i els governants, com si fos realment una solució. Així li convé al petit senyor del Kremlin, però per a Ucraïna això té un altre significat. I encara una vegada – si l’annexió de Crimea es percep pel món com a una acció il·legal que trenca els acords, llavors, per què no ho hauria de ser amb les pseudo repúbliques? Quina diferència hi ha entre una cosa i una altra? O només perquè així és més còmode per a tothom?

 

La pau – la capitulació?

A Ucraïna es retreu de no ser tolerant amb les zones ocupades, no voler negociar-hi o ignorar la seva població. Que si massa victimisme, que si qüestions identitàries per a després, que si autonomia a les “noves repúbliques”… Com si realment el “conflicte” fos purament ucraïnès on Rússia no hi té res a veure, però paradoxalment, sempre ha de participar en els processos de la “pacificació”. La ignorància total d’Europa? No m’ho crec ni un segon. Per això és preocupant que els interessos econòmics d’alguns països de l’UE van abans dels drets i acords internacionals – violats per Rússia, per cert.

El preu de la pau és reconèixer Crimea russa, demanar perdó (de genolls) i fer-se càrrec de les “repúbliques”. O sigui, la capitulació. I qualsevol govern a Kíev que no vulgui encaixar amb aquest motlle de la pau a la-russa serà enemic, i doncs, haurà d’afrontar el conflicte. La guerra és la conseqüència de dir “no” al Kremlin. Dir-li “sí” significaria la fi de la guerra i la fi de l’estat ucraïnès. Per això, la pau ara mateix és sinònim de la capitulació.

Pacificar Ucraïna, per tant, no depèn de la voluntat del govern ucraïnès si aquest vol guardar la seva identitat. Pensar que la guerra segueix perquè així li convé al govern UA, seria totalment erroni. Perquè darrere de tot això hi ha l’ombra del petit senyor, que vol a tot preu desestabilitzar i debilitar la democràcia ucraïnesa, i de tot Europa.

 

I ara – què?

Avui els territoris no controlats per Ucraïna és un malson. Una zona de caos, de contrabanda i narcotràfic: una degradació total. El qui en pateix sobretot, és la població d’allà, independentment de la seva orientació pro russa o ucraïnesa. Si la gent es manifesta obertament pro ucraïnesa es fa objecte de persecucions, repressions i tortures. Els prorussos no s’atreveixen mostrar la més mínima simpatia cap a l’estat ucraïnès o penediment d’haver optat per russkiy mir. Hi ha molta por. Només cal imaginar dues regions plenes d’ultres que fan els que volen, impunes, en nom de la pàtria sense importar, quina. També hi ha molta gent que acceptaria qualsevol govern capaç de garantir-li la vida digna. Cinc anys després – hi ha moltes ganes de reconciliació i de “tornar tot com era abans del 2014”. El que Ucraïna té la intenció de fer. Avui se’n parla molt – tant el govern com la societat civil – de com fer-ho i com construir la convivència després.

En 2014, ni Europa, ni els Estats Units no van reaccionar amb la contundència que els esperava Ucraïna dessagnant. Els acords de Minsk van col·locar la guerra en la categoria de “l’oblidada”. Semblava, que ningú se’n recordava ni de la destrossada Síria, ni de MH17 caigut enmig dels camps de gira-sols ucraïnesos, mentre els comandos dels “pobles revoltats” escorcollaven les restes de la pobra gent, obstruint la investigació. És simplement increïble com ràpidament que el món se n’oblida de les coses tan inhumanes com aquestes.

Però tot just la data de l’aniversari de cinc anys, sembla que el món es va despertar i Rússia va veure la nova resposta: res del soci estratègic, sinó una persona non grata. L’occident va ser pacient, ara veurem si serà perseverant i contundent. Mentrestant, Ucraïna haurà de seguir resistint i construint la seva democràcia. La guerra acabarà només amb el règim del petit senyor del Kremlin, que cada vegada es fa encara més petit i miserable.