Divendres El País publicava unes paraules, suggerents, de Perejaume sobre Miró que no em sé estar de reproduir. […]
Després de meravellar-se de la vigència de l’obra de Miró i de la seva capacitat de conservar ni que sigui un bri de misteri en aquesta era d’aparent banalització absoluta, fa un parell de tombarelles paradoxals que deuen ser aplicables a bona part de les experiències estètiques. Almenys d’aquelles que val la pena recordar, les que no et deixen continuar pensant-te que ets qui et pensaves que eres.
Diu Perejaume que les obres de Miró, com més es mostren, més críptiques es tornen. I remata: és com si no es poguessin veure amb l’ull però fan que l’ull hi vegi.
Sí: per fortuna hi ha tantes imatges, tants textos, que posen imatges o paraules a allò que no pot ser dit, que no acabem d’entende però que ens ajuden a entendre…
[A la imatge, és clar, un ull de Miró, Montroig 2.]