Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Una crònica de la presentació

De sorpresa en sorpresa, em fan arribar una crònica de la presentació de dimecres, apareguda a “B cap de setmana“, que diu: […]

Moments feliços amb sorpresa, cava i escorta

04/12/2008 15:19 h.

Matilde Alsina

Abans que res, una servidora us ha de confessar que mai havia assistit a una presentació d’un llibre de poemes tan sui generis.

Perdoneu la llatinada, però certament és la millor expressió per
definir el que es va esdevenir el dia 3 de desembre entre les 8 i les 9
del vespre a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la
Universitat Ramon Llull de Barcelona.

S’hi presentava el poemari Moments feliços, amb el qual Oriol Izquierdo feia el seu bateig de foc en la publicació d’un llibre com a autor absolut.

Dic això perquè la relació d’Oriol Izquierdo amb el món dels
llibres és de llarg recorregut ja que és editor i ha estat involucrat,
com a co-autor o gairebé autor, en diversos llibres publicats. Però
fins ara no n’havia fet mai cap com a autor en solitari. Així és que
podem dir ben bé que és el seu primer llibre.

Poesia d’estrena

Per estrenar-se, Izquierdo ha triat la poesia, potser el gènere més
difícil pel que té d’arriscat (un debutant en poesia pot ser des
d’incomprès fins a ridiculitzat, passant per una pila d’estadis
intermitjos més o menys empipadors). I per presentar-lo en societat,
una fórmula també arriscada: demanar a un grapat d’amics que escullin
un dels poemes i el llegeixin en veu alta.

Per què és arriscada aquesta aposta? Perquè, no ens enganyem,
llegir poemes no és fàcil. Ni tan sols per als poetes. I si ho demanes
a altres especimens de lletraferit o treballador de la paraula només
poden passar dues coses: que surti bé o que surti malament.

El programa previst

Segons Jordi Cornudella, un dels amics-lectors que a més va fer el
rol de presentador, Izquierdo tenia tot el programa previst. Va deixar
que cadascun dels convocats triés el poema que vulgués dels 48 que
conté Moments feliços, i va triar un text de cadascun dels amics-lectors per llegir-lo ell.

Volia, d’aquesta manera, establir una espècie de diàleg entre els
que es van posar drets rere el faristol i la seva obra i ell mateix i
el seu propi llibre. Tot això davant del testimoniatge del públic,
d’alguna manera cridat també a ser jutge del que sentiria i escoltaria.

Els convocats van ser, per estricte ordre d’aparició, Jordi
Cornudella, Montserrat Abelló, Carles Torner, David Castillo, Carles
Capdevila, Teresa Bertran, Jaume Subirana, Francesc-Marc Àlvaro, Joan
Margarit, Josep-Anton Fernández, Mònica Terribas i Màrius Serra. Ja ho
veieu, àmplia majoria de poetes, però també algun infiltrat d’altres
àmbits com el periodisme, l’assaig i la crítica literària.

Amb el paper de tothom, públic, lectors i autor, ben clar, doncs,
podríem dir, que a les 20.10 hores –el temps que va necessitar
Cornudella per presentar el poemari, la seva estructura i temàtica, a
més de tenir unes paraules per a l’autor-, “l’emoció ja estava al camp”.

La sorpresa

Però si alguna cosa té aquest món és que mai ho tens tot previst
del tot. Sempre hi ha alguna sorpresa. I en aquest cas, es va
materialitzar en forma de conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
de la Generalitat de Catalunya.

Efectivament, Joan Manuel Tresserras es va voler afegir a l’acte amb la lectura del poema La paraula,
alterant el programa tan ben ordit per Izquierdo, que no li va poder
tornar la pilota perquè no tenia cap text del conseller preparat .
Coses del directe, que dirien a la tele.

(Obro un parèntesi aquí per dir que una no se les vol donar de
xula, però havia flairat “autoritats” en l’aire de la sala. I no perquè
facin una olor especial sinó perquè sempre deixen una estel·la en forma
d’escorta. Quan veus un senyor, més aviat jove, vestit amb un conjunt
que tant pot servir per anar a un camp de golf com a un sopar de gala,
col·locat estratègicament al costat d’una porta, mirant de manera
ferrenya la gent que hi ha en una sala, no falla: és un escorta. I bé,
“por el humo se sabe donde está el fuego” que cantaven a la sarsuela Doña Francisquita.)

Quatre coses sobre el poemari

Arribats a aquest punt, els manuals de redacció periodística i les
normes de la més estricta educació envers el lector demanen una
explicació de com es va desenvolupar l’acte (que es faci una valoració
de tots i cadascun dels participants ja és optatiu però, siguem francs,
és el que més agrada: saber si aquest ho va fer bé, si l’altre es va
embarbussar, si al de més enllà se’l sentia massa…)

Però, si em permeteu la llicència, abans voldria dir quatre coses
ràpides sobre el poemari ja que serà impossible, per llarguíssim,
bolcar aquí el que es van dir –tant oralment com poètica- tots els que
van passar per l’estrada.

Per anar més depressa, agafaré prestades les paraules de Jordi
Cornudella, el presentador, que va analitzar l’arquitectura del poemari
a partir dels quatre blocs de dotze poemes en què estava compost.

El primer està dedicat als grans temes de la vida, “però sense
grandiloqüència”, com va dir Cornudella; el segon, tracta de les
relacions interpersonals fora de la realitat íntima; el tercer ja és
més introspectiu i tendeix a una conversa d’Oriol Izquierdo amb ell
mateix, i el quart, “gira cap a la vivència íntima, personal i
intransferible de la persona civil que és Oriol Izquierdo i les coses
que han passat en la seva vida”.

L’anàlisi de la jugada

Ara sí, passem a l’anàlisi del joc i les aptituds dels jugadors.
Com que seria etern anar un per un –encara que segur que hi ha algun
tafaner que només continua llegint per descobrir com se’n va sortir
SuperMònica Terribas, va que us he vist!-, s’imposa una valoració
conjunta.

La nota mitjana seria notable alt. Bona dicció, en alguns casos
magnífic domini de les pauses, en altres una lectura intensa, concisa i
sentida, i en altres el to ajustat d’un professional.

Però, no tot són flors i violes a la vida. També hi va haver alguna
lectura massa impostada, l’entonació del rector que fa el sermó i algun
cas espars d’excés de decíbels.

El final d’aquesta experiència poètica (o hauríem de dir
dialèctica?) va ser una copa de cava. Després de regalar-nos l’oïda,
res millor que bombolles per a tothom.

Per a tothom? No.

Com a mínim dues persones no les van poder fruir: l’escorta i una
servidora. Perquè, ja se sap, no es pot beure quan s’està de servei.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Moments feliços per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent