Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Tres anotacions antigues sobre Max Cahner

Jo no havia estat mai el que se’n diria un cahnerià. Però reconec des de fa temps, i crec que és bo que aquest reconeixement sigui del tot públic, la centralitat de Cahner en el lent i tenaç recorregut que el país s’ha proposat de fer cap a la plenitud. […]

No he estat mai cahnerià, dic, però respecto profundament la feina feta per aquest personatge un punt adust i fràgil. I com més va més, a mesura que he anat coneixent més de prop la seva obra com a activista-editor, d’una banda, i com a polític cultural al servei de la construcció d’un estat propi, aleshores que va ser conseller de cultura en el primer govern Pujol. I després.

En modest reconeixement, em ve de gust recordar aquí tres moments Cahner viscuts com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. El primer fa referència a la continuïtat de la Fundació Pere Coromines, fundada per Joan Coromines i continuada per Cahner, que n’havia fet una de les seves cases.

Els altres dos recullen moments d’homenatge. D’entrada, el pobre succedani que aleshores es va poder oferir a la reivindicació justíssima de la concessió de la medalla d’or de la Generalitat, el bateig amb el seu nom d’una sala d’exposicions que ara mateix, per reblar-ho, ja no existeix. Finalment, la petita crònica de l’acte d’homenatge de Joan Tres, amb tants d’altres, va impulsar a Sant Cugat quan la salut ja li declinava acceleradament.

Els podeu llegir aquí:

Joan Coromines
Sala Max Cahner
Max Cahner i l’erudició



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Veus per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent