Tot això ho faig perquè tinc molta por
Una lectura d’estiu: els dotze contes d’Empar Moliner amb què va recollir el premi Mercè Rodoreda a la darrera Nit de Santa Llúcia.
S’ho val, ni que fos només per la història de l’escriptora Sandra de Fluvià i el periple de l’original que li valdrà un premi cèlebre: cal fer un esforç per no llegir les converses amb l’editora i l’evolució del vestit quadribarrat en clau de roman à clef…
Però ara en vull retenir aquesta frase d’un altre conte, “El tema de l’article”, probablement un dels més aguts del recull. La popular articulista Meritxell Romagosa, avui òrfena d’idees, acut a la vetlla del cuiner Quim Segarra, que acaba de morir, i se li acosta una dona:
Era la vídua. No podia ser ningú més. Totes dues van abraçar-se. I aquella abraçada va commoure de veritat la Meritxell. Li saltaven les llàgrimes amb molta facilitat. Era empàtica. no podia evitar-ho. Eren llàgrimes en abstracte. Les llàgrimes per la pena aliena. Les llàgrimes de les ploraneres deks enterraments egipcis. Plorava fàcilment, perquè es posava al lloc dels altres fàcilment. Per això era tan bona fent articles. No era hipocresia. Era un excés de sentimentalisme.
Definició d’impacte del personatge. I potser d’alguna cosa més: perquè, no té també alguna cosa de característica nostrada aquesta torbadora proximitat entre el sentimentalisme i la hipocresia?