Dimarts va negrejar: ens vam llevar amb la notícia de la mort de Cahner, i al vespre se sabia que també s’havia apagat l’ull de Toni Catany. […]
Hi ha morts que et toquen més, i no sempre saps o pots explicar per què. Si no ho recordo malament, no vaig conèixer Toni Catany fins l’any 2007, quan preparàvem una nadala per a la
Institució dedicada a Blai Bonet i se’ns va acudir que el fotògraf de Llucmajor la podia il·lustrar amb traça.
No ens vam equivocar: del calaix de Catany va sortir una mena de natura morta, una marina, absolutament excepcional. La reprodueixo aquí, amb el poema del de Samtanyí al dors.
I en va sortir una mena d’afecte callat, que devia ser molt d’ell: discret, sense cap afany de protagonisme, la salutació cada vegada que des d’aleshores coincidíem en algu indret va ser cordial i afable, com surt de dins als que són més grans.