Oi?

Caminàvem amb pas feixuc després de molt caminar i necessitàvem un lloc on reposar un moment, on refer-nos de la distància, de la calor, de la set. […]

No hi havia cap altre local obert i les cadires a la fresca en aquell indret de la ciutat feien de bon seure. Hi vam seure, sí. I van passar alguns minuts, tampoc tants, abans no vam començar a sospitar que ningú no ens diria ase ni bèstia ni, sobretot, què voleu prendre. Sí, passada aquella estona, algú amb una mena de bata verda i potser una gorra o una còfia o un altre distintiu al cap que l’identificava amb el lloc va fer-nos notar el que començàvem a deduir: que calia entrar a l’establiment per propi peu si volies que et servissin res.

Hi vaig entrar, doncs. I vaig esperar pacientment que una xicota que feinejava darrera la barra es dignés adreçar-se’m. Passats aquells altres minuts, però, vaig haver de començar a emetre avisos sonors, a gesticular, a fer-me notar, fins que finalment algú altre, no aquella xicota, bata verda, això sí, va demanar que què volia. I jo li dic això, i allò, i allò altre.

Admeto que en aquell moment ja començava a flaquejar. Entre gesticulació i avís havia anat observant el que oferia l’aparador refrigerat que acompanyava la barra i no havia vist res del que volia demanar. En efecte, la bata verda va dir que no, que res, que tot el que podia donar-me era allò veia. I veia tan poca cosa, i tan pintoresca, ni tan sols exòtica. Ni una trista ampolla d’aigua, si no era aigua litinesca d’aneu a saber on, ni un refresc conegut, només alguna pijada, alguna collonada i alguna mica de disseny.

Vaig mussitar gràcies o així. I en girar-me per sortir vaig veure a la paret oposada una mena de calaixera, que volia recordar la de l’àvia però no passava de ser d’Ikea, farcida de tasses i pots i teteres i altres artilugis a la venda. Ho vaig trobar fora de lloc, una presa de pèl, gairebé inversemblant.

Vaig sortir. Vaig endur-me els meus, i la set que arrossegàvem. Vam assegurar solemnement que no tornaríem a posar els peus en un local pretensiós i deshumanitzat com ho era aquell, com ho són aquells. I cada vegada que, caminant, he de passar per davant d’algun els faig una bona llengota.

M’agrada la meva ciutat. Cada dia més Barcelona sembla tota ella una franquícia buida, freda i pretesament asèptica, massa igual a qualsevol ciutat sense caràcter ni història ni gent. Com si la idea grotesca del Poble Espanyol de Montjuïc, amb decoració postmoderna i retolació flamant, s’hi anés estenent, imparable.