Ahir a migdia feia un volt, sota una sol de justícia, i a un parell de carrers de casa se’m va acudir d’aixecar la vista. […]
Va ser un acte reflex, com qui diu. I els ulls es van clavar en un balcó del xamfrà. El penúltim. I allà el teníem.
Era allà estàtic, estès, a sol i serena, el cèlebre osset de Mr. Bean, la mascota per antonomàsia, solitari, sol, potser abandonat…
Hi hauré de tornar a passar. I si encara hi és s’imposarà rumiar alguna operació de rescat. Perquè, ja se sap, les vacances les tenen, aquestes coses.