Som una nació
Aviat arribarem al cap del carrer. Després d’haver hagut de sentir tantes fal·làcies jurídiques sobre el nostre desig de decidir, després de les muntanyes de discursos de polítics del país carregats de trampes –i no pas poques d’aquelles que se’n diu de solitari–, ha hagut de ser la incomparable Alicia Sánchez-Camacho, una veritable artista de la fal·làcia i de la trampa, qui ens ho recordés.
I ho recordava amb la contundència temerària que la sol caracteritzar en una entrevista apareguda el darrer diumenge d’octubre al diari Ara: «Catalunya no és ni ha estat mai una nació», deia. I pretenia argumentar la seva proposició amb suposades raons històriques –sorprenentment tramposes si ens pogués sorprendre res del que diu– i apel·lant –fal·laciosament, no caldria sinó– a la sagrada Constitució. Però és que aquesta és la qüestió…
Si no ho recordo malament, els anys de la transició es cridava allò de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» i també, o de seguida després, allò altre de «Som una nació». Eren crits transversals, gairebé unànimes, o simplement unànimes entre demòcrates, capitalitzats sense excepció per les forces polítiques i els moviments socials de tradició antifranquista. I anteriors a la sacralitzada Constitució. Que es va redactar, en bona part, per mirar de canalitzar aquella pulsió col·lectiva. Canalitzar-la per contenir-la i evitar que tot plegat descarrilés. Per bé que per a alguns contenir-la volia dir llavors, ara és inqüestionablement clar, mirar de dissoldre-la per sempre més…
Com és sabut, d’aquí surt el joc de malabarisme terminològic que porta a fer de l’adjectiu nacionalitat un nou substantiu per designar una mena de realitat amfíbia a mig camí entre les regions i la suposada nació única i indivisible. La intenció devia ser bona, concedim-ho, però el resultat no. Perquè aleshores, com ara, érem una nació. Digués el que digués llavors, i digui el que digui ara en les seves interpretacions successivament restrictives, la considerada llei immutable dels espanyols postconstitucionals. Som una nació. Ens en sentim. I això, com s’ha demostrat posem-hi –ni que sigui només per molestar– en aviat farà tres-cents anys d’història, no hi ha hagut llei ni repressió que ho hagi pogut canviar.
I és perquè avui encara ens en sentim i, per tant, en som, que reclamem el dret a decidir i ens hem decidit a exercir-lo. I contra aquest desig col·lectiu, contra aquesta proposta constructiva, no hi ha constrenyiments jurídics que valguin ni prohibició política legítima. Són uns quants els partits i els líders polítics que ho han entès: cal reconèixer-ho i aplaudir-ne el coratge. De la mateixa manera que sorprèn que altres partits i alguns altres líders s’entestin a sortir amb ciris trencats juridicistes, carregats una vegada més de fal·làcies i de trampes polítiques.
No els citarem a tots. Només l’ínclit Pere Navarro, que si ha de ser del tot conseqüent amb les fal·làcies del seu discurs –i no n’hem de dubtar: segur que benintencionadíssim– aviat dirà, com ho diu sense immutar-se Alicia Sánchez-Camacho, que no és veritat que siguem una nació. Potser alguns se’l creuran. D’altres, no. Perquè això seria com admetre que Catalunya viu condemnada a ser només una província. D’ultramar, segur que hi afegirà algú amb ganes de sorna.