Oi?

Montserrat Serra, ànima de Vibop, la petita editorial d’Alella, em va engrescar a llegir una de les seves últimes apostes, aquest Quedar-se al tros de Júlia Viejobueno.

I no m’ha decebut. El llibret és un petit assaig, de caire testimonial, sobre la relació amb la terra i amb l’ofici, també amb el país, per part d’una noia jove que ha decidit tornar al tros i continuar la tradició pagesa familiar. 

Sembla que, a l’estela de Roser Vernet i del seu inoblidable Lo mig del món, vagi prenent cos no només una literatura del Priorat, que és clar que ho és, sinó sobretot una literatura de la relació amb la terra, la mena de relació que hi tenen els pagesos, que en deixa testimoni i la reivindica, en aquest cas amb mirada de futur i, alhora, una inevitable consciència elegíaca.

Perquè el món gira de pressa i tot canvia i pot ser que massa aviat ja no en reconeguem ni el petit racó que ens acull. Però, lluny del fatalisme, Viejobueno planta cara a aquesta amenaça o vaticini o inèrcia i s’alça, resolta a no deixar de ser qui és. Exemplarment.

En trio dotze moments, que en podrien ser molts més. (I els acompanyo d’algunes imatges aplegades al Vallès o al Pallars).

“M’havia sentit sola moltes vegades en un poble que amb prou feines arribava als cent habitants però ara m’hi sentia en una ciutat que en sobrepassava el milió. En vaig treure una conclusió: si la solitud era a tots dos llocs implicava que la solitud no depenia del lloc sinó de la persona, i que si la solitud sempre aniria amb mi podria viure on fos.”

“Tot pagès està profundament lligat al seu lloc. El lloc és un petit regne que ocupa la centralitat de l’ofici i de la vida i el vincle que el pagès hi estableix va creixent progressivament a mesura que hi passa hores i hores i hores de feina, campanya rere campanya, any rere any. La vinculació és tan forta que gairebé es podria dir que el pagès acaba arrelant literalment al seu lloc. […] La pagesia acaba quan es perd el contacte directe amb la terra, quan la feina del dia a dia s’allunya del bancal.”

“Sé que tinc un tresor únic que no es pot comprar ni trobar en llibres, ni en cap centre de recerca, ni tan sols ensenyar, i és en aquesta certesa que trobo un motiu per ser-hi, per seguir, per ser.”

“Llaurar és clavar-se dins la terra, entrar-hi i moure-s’hi.”

“La pluja porta l’aigua, l’aigua és vida i a la terra conreada la vida és saó. La saó s’intueix si les plantes, els arbres i les vores tenen orgull, si les herbes no acaben de perdre el color verd, però és gairebé sempre invisible als ulls. […] A l’agricultura de secà, a falta de tenir aigua sempre que es vulgui i a males quan més convingui, la saó és el record latent de la pluja, un secret que s’amaga davall terra i l’element indispensable per mantenir l’esperança, però mai és eterna.”

“Em sap més greu pensar que un dia hauré de dir prou i abandonar-ho tot sense voler-ho jo perquè tot i saber que de l’aire no se’n viu ni tampoc de la contemplació, tot i tocar prou de peus a terra per acceptar les regles d’un joc en què tot passa pels diners, tot i saber que tot se sosté pels fruits venuts que es convertiran en aliment, les condicions seran tan asfixiants que no valdrà la pena continuar batallant.”

“Sempre hi ha un final, encara que mentre el món segueixi girant mai s’acabarà del tot. La natura és tossuda i forta i té la sort i la capacitat de fer la seva sense necessitat de la mà humana però sense les persones no hi hauria conreus, ni agricultura, ni pagesia, ni els paisatges que es generen de la col·laboració i l’adaptació, de la necessitat i la cura, de l’acció i la mirada.”

“Potser més enllà del temps arribarà un dia en què el prou final serà un cop a la taula i un foc que cremarà els papers d’una burocràcia obstinada a voler controlar-ho tot a través de registres, quaderns, fórmules i càlculs que haurien de garantir una vida millor per al pagès i per al consumidor però que a la pràctica només són la carronya que alimenta un sistema malalt que viu i es fa gran per justificar —sense dir-ho ni reconèixer-ho— la seva existència i supervivència, que afavoreix qui té la capacitat de fer-hi front a cop de bitllet i abandona els qui a peu de canó volen simplement treballar amb amor i dedicació sota unes mateixes lleis i regulacions sempre que siguin justes i s’adaptin a la real quotidianitat.”

“Realment no sé quin serà el meu final ni tampoc el de la pagesia, ni cap a on anirà l’agricultura i, per tant, tampoc sé quin país tindrem. El que sí que sé és que si es perd l’ofici, els sabers ancestrals, la tradició i la continuïtat, la manera d’estimar la terra i de relacionar-s’hi que hi ha en la pagesia, haurem perdut una gran riquesa que serà un patrimoni antic, cada cop més desconegut, i la possibilitat de bastir les bases d’un futur arrelat i sostenible, paraules que de tant dir-les s’han fet metàfora suada però que encara poden mantenir la potència del significat.”

“Des del present i des del jo, que és l’únic de cert que tenim a l’hora de fer discurs, puc dir que he decidit ser pagesa i continuar amb l’ofici i els trossos familiars perquè m’agrada, perquè vull i perquè és una opció política.”

“Veig en el tros i en la pagesia la possibilitat de viure en contacte amb la natura, de formar-ne part com ho fa qualsevol altre ésser viu, i de fer-se càrrec que com a humans, bèstia racional amb una gran capacitat de crear i destruir, qualsevol acció té uns efectes i unes conseqüències i que l’objectiu ha de ser buscar més el benefici col·lectiu i general de tot l’ecosistema que no pas només l’individual i productiu.”

“A falta de poder conèixer el tros en pròpia pell i haver de recórrer a la lletra per explicar què vol dir ser pagès, la millor manera per fer-ho seria escriure un dietari, narrar cada dia què passa a dins del tros i del cap i també a fora. Segurament seria una opció encertada per plasmar que cada dia és diferent, que no n’hi ha cap d’igual encara que les feines siguin repetitives any rere any, de la mateixa manera que tot el que respira i tot el que roman estàtic s’assembla però és únic; pedres, plantes, ceps, arbres, bèsties, feixes, marges… Així que aquest llibre no tingui forma de dietari potser és un error. He perdut l’oportunitat d’agafar l’espai temporal d’un any, de tot un cicle, per deixar per escrit què passava enguany i, de pas, hauria ordenat de manera més clara reflexions, manies i consignes. […] Hauria pogut posar més èmfasi en la meva situació personal, a descriure com ha estat el primer any de ser pagesa oficialment, o sigui sobre el paper, però potser hauria quedat eclipsat tot el passat previ que és pòsit i hauria condicionat un missatge de futur important: que el present any no té sentit per si sol si no és per sumar-lo als que vindran.”