Oi?

Assegut en un racó de la sala d’espera, en aparença abstret, en realitat atent a totes les mirades, fa com que feineja amb l’agenda oberta sobre les cames, sobre la maleta farcida de papers que repenja als genolls.

Feineja o ho fa veure, escampant això i allò a la cadira del costat, a la tauleta annexa. L’agenda, de mida quartilla i massa gastada, està inflada de tantes coses que conté. Però no són targetes el que en sobresurt, ni papers. Són bolígrafs, molts bolígrafs. De menes diverses, com si els hagués aplegat una mica a pertot.

Quan entra encabeix les coses a la maleta, es palpa nerviosament les butxaques de l’americana, dels pantalons, mira i remira la cadira i la maleta. Se’n va, però torna, vigilant obsessivament de no descuidar-se res. Però sí, es deixava la jaqueta a terra, darrere la cadira, i encara farà un altre viatge a recollir un altre paper i algun bolígraf que quedava a la tauleta.

Quan sortirà del despatx per anar-se’n, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, continuarà inspeccionant butxaques i bossa, l’espai per on ha passat, distret i obsessiu sempre. Amb el trafiqueig alça la solapa de la maleta i veiem el que contenen les primeres butxaques. Fileres de bolígrafs arrenglerats disciplinadament.

Sortirà de la consulta però hi tornarà encara no un minut després. No troba el mòbil. I quan ja ha travessat la sala d’espera i torna a ficar-se al despatx, recula. Era dins una butxaca de l’americana. Desfà camí, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, sense deixar d’inspeccionar-se, d’inspeccionar el seu votant, obsessiu, distret.

I tu, quants bolígrafs dus a sobre? Quantes vegades comproves si has agafat les claus? Però no, no en tens cap dubte: no fas aquesta fila, no la faràs mai.