Oi?

De la presumpció d’innocència i la presumpció de veracitat, arran de l’episodi de l’estelada a Elx

La presumpció d’innocència és un d’aquells llocs comuns que genera més hipocresies en el nostre món d’avui. Representa que, en l’estat de dret modern, tothom és innocent fins que no es demostra el contrari. I això representa que va a missa. Si no es respecta aquest principi bàsic, diem, es perden les garanties jurídiques, s’esquerda la confiança en les institucions i la democràcia queda en entredit. Pel cap baix.

Però què passa, en realitat? Que davant una sospita o una acusació reaccionem, majoritàriament, en conjunt i en general, donant com qui diu per feta més aviat una presumpció de culpabilitat. La sospita o l’acusació contra algú treballen des del primer moment, i ho fan, naturalment, en contra de l’acusat o sospitós. Diem que en presumim la innocència mentre no es demostri el contrari, però participem àvidament del safareig que fem entre tots a partir dels suposats testimonis, les suposades proves, les intuïcions dels jo ja ho deia o els ves qui ho havia de dir.

No cal dir que qui més i primer estimula aquesta praxi de la presumpció de culpabilitat, sempre emparant-se en un retòric respecte a la presumpció d’innocència, repetit com un mantra, són els mitjans de comunicació, aquests quintacolumnistes que temps ha foren una garantia crítica contra els abusos del poder i ara, en canvi, en la seva competència malaltissa per ser cadascun el primer a donar notícia dels fets, naturalment sempre, se suposa, contrastats i incontrovertibles, no tenen, generalitzo, cap escrúpol a dur a terme investigacions paral·leles, judicis populars i condemnes preventives. De manera que després vés-hi tu i clama en el desert que la teva causa ha estat arxivada, que s’ha sobresegut el cas o que has estat declarat innocent o no culpable. Menudeses i tecnicismes que a penes mereixen un breu. I així anem fent.

Si la presumpció d’innocència és una de les condicions necessàries perquè puguem parlar de democràcia, hem d’admetre que els actuals sistemes polítics mediàtics ja fa molt de temps que han deixat de ser pulcrament democràtics.

***

Però avui hi ha una altra presumpció, potser menys popular però no pas menys problemàtica, que reclama la nostra atenció. En diem presumpció de veracitat i és el principi legal de confiança que fa que la paraula d’un funcionari, especialment si té condició d’autoritat, sigui certa per defecte i se la consideri prova llevat que es demostri el contrari. Ras i curt, la sola paraula d’un individu uniformat és veraç per definició. I fes-te fotre.

Com si l’uniforme no tendís, per aquelles coses que té la psicologia humana, a investir el qui el du posat d’un excés de confiança en ell mateix, o de la seguretat de la força, o de la certesa preconscient que té la raó —o déu, com deia la cançó— del seu costat. Com si el ciutadà ras fos, per principi, un subaltern d’aquesta casta superior en les societats postkafkianes que són els funcionaris de les espècies i els escalafons més diversos.

Perquè la realitat, tossuda com és a no deixar-se modificar per segons quins formalismes, més aviat ens mostra que, tot sovint, l’uniformat de torn no té gaires escrúpols, per no dir cap, a disposar els suposats fets en l’ordre que més escauen a la seva versió. És allò de considerar una evident agressió a l’autoritat que el detingut hagi ficat amb tanta violència l’ull a la porra que esgrimies en l’exercici del teu deure.

Estic segur que som majoria els que hem viscut, directament o de ben a la vora, aquesta mena de situacions. Potser has comès una infracció de trànsit, o potser no l’has comesa, però la denúncia del policia de torn que et posa la multa descriu els fets d’una manera com a mínim discutible, parcial i incriminatòria. I ara vés i discuteix-li la versió. Tant se val quin uniforme dugui l’home, o la dona, si és d’alguna guàrdia urbana, si és verd o blau espanyol o si és dels mossos: tots sense excepció solen utilitzar la presumpció de veracitat per abusar, massa sovint, de l’autoritat que, en teoria, els hem confiat perquè, ai las, ens protegeixin.

A banda del rosari d’anècdotes que podríem enfilar si col·leccionéssim les de cadascun de nosaltres, en tenim testimonis perennes fixats a la retina col·lectiva. Tots ho vam veure i viure l’1 d’Octubre. Molts en vam ser víctimes en l’onada de repressió davant les protestes per les sentències del 2019. I, ara mateix, en tenim una mostra escandalosa en els relats de part que els sindicats policials fan de l’episodi del xicot de l’estelada a Elx.

I doncs, hem de respectar la presumpció de veracitat que se suposa als agents de l’autoritat? Hem de callar, quan en fan ús menyspreant fins i tot testimonis i evidències materials i objectius? No, no i no: hem de denunciar cadascun dels seus abusos i mantenir el dret que tenim que es respecti la veritat fins al final. Sense cap por.