Compartir el dolor
Després de passar-te una dilatada i lenta jornada en les sales d’espera d’un gran hospital de la xarxa pública, sobretot si no hi has hagut d’anar com a pacient sinó com a espectador, et fas algunes preguntes. […]
Com ara per quin motiu les urgències han de fer torn al hall de la sala d’urgències durant hores i hores, com si haguessin d’esperar que el seu estat empitjori prou, si més no visiblement, per poder accelerar el pas a les mans del metge de guàrdia. Entre ais i uis i algun oi, comences a dubtar de si estàs tan greu com per continuar allí, esperant, i alhora l’atordiment t’arrossega fins a estats de semivigília que et priven d’arribar a cap conclusió i, sobretot, d’actuar decididament.
Potser el motiu hi és, i és fins i tot ben intencionat. Qui sap si compartir l’espera tots encarats, i veure com els més crítics són controlats aparatosament amb aquests o aquells estris de dictar grames, no és una manera de socialitzar el dolor. De forçar-nos a compartir-lo, a compadir-nos recíprocament, a relativitzar el propi en un exercici d’humilitat d’allò més noble. Fins a sentir-nos poca cosa, petits, davant l’enormitat d’alguns mals. Potser es persegueix i s’obté un efecte en la psicologia del pacient que afavoreixi la bona disposició al diagnòstic i a la teràpia.
Potser sí. Però és una veritat universal que cadascú sent molt els seus mals i no gens els que pateixen els altres. Vaja, que cadascú s’ho sap. Aleshores al capdavall tot pot semblar que queda en una pèrdua de temps, en un excés de sofriment, en un germen d’enveja i gelosia envers tots els que estaven prou pitjor que un mateix per descavalcar-lo successivament del seu torn.
Per allò es deu viure el col·lapse que es viu als serveis d’urgències dels grans hospitals públics, i per això caldria que el ditxós dèficit fos rescabalat d’una vegada i amb escreix.
Abans que les millors intencions s’agregin del tot i hàgim de dir, com se solia, que el remei és pitjor que la malaltia. Però la frase feta deu ser ben inoportuna, ara que esperem que el metge de guàrdia assignat pugui interessar-se pel cas.