Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Compartir el dolor

0

Després de passar-te una dilatada i lenta jornada en les sales d’espera d’un gran hospital de la xarxa pública, sobretot si no hi has hagut d’anar com a pacient sinó com a espectador, et fas algunes preguntes. […]

Com ara per quin motiu les urgències han de fer torn al hall de la sala d’urgències durant hores i hores, com si haguessin d’esperar que el seu estat empitjori prou, si més no visiblement, per poder accelerar el pas a les mans del metge de guàrdia. Entre ais i uis i algun oi, comences a dubtar de si estàs tan greu com per continuar allí, esperant, i alhora l’atordiment t’arrossega fins a estats de semivigília que et priven d’arribar a cap conclusió i, sobretot, d’actuar decididament.

Potser el motiu hi és, i és fins i tot ben intencionat. Qui sap si compartir l’espera tots encarats, i veure com els més crítics són controlats aparatosament amb aquests o aquells estris de dictar grames, no és una manera de socialitzar el dolor. De forçar-nos a compartir-lo, a compadir-nos recíprocament, a relativitzar el propi en un exercici d’humilitat d’allò més noble. Fins a sentir-nos poca cosa, petits, davant l’enormitat d’alguns mals. Potser es persegueix i s’obté un efecte en la psicologia del pacient que afavoreixi la bona disposició al diagnòstic i a la teràpia.

Potser sí. Però és una veritat universal que cadascú sent molt els seus mals i no gens els que pateixen els altres. Vaja, que cadascú s’ho sap. Aleshores al capdavall tot pot semblar que queda en una pèrdua de temps, en un excés de sofriment, en un germen d’enveja i gelosia envers tots els que estaven prou pitjor que un mateix per descavalcar-lo successivament del seu torn.

Per allò es deu viure el col·lapse que es viu als serveis d’urgències dels grans hospitals públics, i per això caldria que el ditxós dèficit fos rescabalat d’una vegada i amb escreix.

Abans que les millors intencions s’agregin del tot i hàgim de dir, com se solia, que el remei és pitjor que la malaltia. Però la frase feta deu ser ben inoportuna, ara que esperem que el metge de guàrdia assignat pugui interessar-se pel cas.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El ciutadà més antic de Toledo és negre

0

A finals d’agost, el dia 27, Víctor M. Amela entrevistava a la contra de La Vanguardia Ismael Diadié, un descendent d’Ali Ben Yizad de Toledo, que en va haver de fugir fa cinc segles (recordeu què passava fa cinc segles, oi) amb una biblioteca impressionant a l’esquena. […]

Diu el nou Ali Ben Yizad: “Toledo y Castilla han sido para mi familia la patria soñada durante todos estos siglos. Como Jerusalén para los judíos de la diáspora. “Un día volveremos…”, hemos dicho siempre. Y yo he sido el primero en cinco siglos en profanar ese sueño. Porque lo he pisado, he pisado Toledo, he pisado el sueño familiar”, diu.

I en llavis d’un home negre com el carbó aquesta reivindicació de la pàtria dels avantpassats impressiona. “Mi familia no tiene patria, tiene matria, la biblioteca. Eso ha contribuido a su conservación: en África éramos kati -godos, inmigrantes-, y fuera, negros.”

Déu n’hi do. Però encara hi ha una altra apreciació sorprenent. Diu: “Mi tatarabuelo escribió en 1799: “Hemos perdido el color y la lengua, pero nos queda la memoria.” Esa biblioteca ha sido nuestra auténtica patria.”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Parlar amb trampes

0

Faig l’última mirada als diaris de la setmana abans de llençar-los i em crida l’atenció l’agror un punt aznarina amb què el tal Rajoy retreu qui sap quantes calamitats a l’home dels somriures i les encaixades de mans, ZP. […]

No és que no hi hagi, ja, coses a retreure-li a ZP, que prou que n’hi ha, de moment no tant a l’home com, malgrat les seves virtuts, a l’estil. Però trobo pel cap baix sorprenent que Rajoy i la seva trepa tinguin tanta tirada a la impostura, una memòria aparentment tan prima i en canvi tan poca vergonya.

Les calamitats que retreu Rajoy, i altres sicaris de l’anterior règim com els ínclits Zaplana, Acebes i Michavila, no sé, posat que hi fossin i que ho fossin, si es podrien imputar alegrement al nou govern del Regne d’Espanya. Vull dir que aquest punt de trobada impossible entre els tres mosqueters i els personatges que donaven nom a un cèlebre espagueti del Leone, aquest punt de trobada que són els susdits propagandistes, sí que va fer-ne de l’alçada d’un campanar i en va omplir uns quants cabassos.

Som oblidadissos. Per si de cas, no he llençat les paraules dites en compareixença de premsa per Rajoy quan exercia de vice-president del govern, ara deu fer un parell d’anys. Són una fantasia oratòria amb la qual va mirar de satisfer el nostre afany de conèixer tot allò del Prestige quan ja era al fons del mar.

A l’astorament pel camí fet pel petrolier i el vessament de part de la seva càrrega s’hi afegia l’angoixa pel que encara contenia i que, segons les imatges que arribaven i les notícies difoses, anava aflorant persistentment. Preguntat per la qüestió l’orador precisava els fets amb un grau de detall i una aparença d’objectivitat dignes d’un còmic. Va dir així:

"Son unos hilitos, me dicen que cuatro regueros solidificados con aspecto de plastilina en estiramiento vertical."

Qui pot tenir por de "cuatro hilitos"?, i encara bo: "de plastilina"!, qui no hi ha jugat mai a fer figuretes innocents, amb la plastilina? Allò era governar amb aplom, parlar amb autoritat, donar a la realitat forma amb amplitud de mires i generositat ben entesa!

Qüestions de mètode

0

Per un seguit d’atzars que ara no fan al cas, passejo pel centre d’Esplugues de Llobregat. De cop, un rètol em crida l’atenció. Tant, que m’aturo, el llegeixo, el rellegeixo, em frego els ulls i encara hi torno. […]

L’establiment es diu Mètode Josep Pons, i sota la marca hi llegim això: Institut de Formació d’Assessoria i Realització d’Imatge Personal. La llegenda deu pretendre ser explicativa o aclaridora o si més no atraure la possible clientela. Però qui deu ser el client potencial d’aital mena de formació?

Que insondables que resulten els misteris del màrqueting, o, per dir-ho sense bellugar-nos gaire del missatge que intuïm en el rètol, de l’assessoria i la realització. Així, capficat a treure l’entrellat de la cosa, vagarejava entre el carrer d’Àngel Guimerà i l’Ajuntament, però els sobresalts es succeïen.

Perquè un tros enllà un rètol un pèl més virolat advertia el caminant que Josep Pons hi tenia parada sucursal. I encara poc després trobàveu una altra dependència de l’home i l’empresa. Però ara, a la tercera, començàveu a començar-ho a aclarir tot.

Resulta que Josep Pons és això que en altres paratges, o amb més modèstia, en diuen perruquer, un pèl estilista i tot, i segur que també esthéticien.

Formació d’assessoria i realització d’imatge personal… Redéu, que n’ha fet de mal la fantasia psicoestètica!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Starbucks Coffee

0

Caminàvem amb pas feixuc després de molt caminar i necessitàvem un lloc on reposar un moment, on refer-nos de la distància, de la calor, de la set. […]

No hi havia cap altre local obert i les cadires a la fresca en aquell indret de la ciutat feien de bon seure. Hi vam seure, sí. I van passar alguns minuts, tampoc tants, abans no vam començar a sospitar que ningú no ens diria ase ni bèstia ni, sobretot, què voleu prendre. Sí, passada aquella estona, algú amb una mena de bata verda i potser una gorra o una còfia o un altre distintiu al cap que l’identificava amb el lloc va fer-nos notar el que començàvem a deduir: que calia entrar a l’establiment per propi peu si volies que et servissin res.

Hi vaig entrar, doncs. I vaig esperar pacientment que una xicota que feinejava darrera la barra es dignés adreçar-se’m. Passats aquells altres minuts, però, vaig haver de començar a emetre avisos sonors, a gesticular, a fer-me notar, fins que finalment algú altre, no aquella xicota, bata verda, això sí, va demanar que què volia. I jo li dic això, i allò, i allò altre.

Admeto que en aquell moment ja començava a flaquejar. Entre gesticulació i avís havia anat observant el que oferia l’aparador refrigerat que acompanyava la barra i no havia vist res del que volia demanar. En efecte, la bata verda va dir que no, que res, que tot el que podia donar-me era allò veia. I veia tan poca cosa, i tan pintoresca, ni tan sols exòtica. Ni una trista ampolla d’aigua, si no era aigua litinesca d’aneu a saber on, ni un refresc conegut, només alguna pijada, alguna collonada i alguna mica de disseny.

Vaig mussitar gràcies o així. I en girar-me per sortir vaig veure a la paret oposada una mena de calaixera, que volia recordar la de l’àvia però no passava de ser d’Ikea, farcida de tasses i pots i teteres i altres artilugis a la venda. Ho vaig trobar fora de lloc, una presa de pèl, gairebé inversemblant.

Vaig sortir. Vaig endur-me els meus, i la set que arrossegàvem. Vam assegurar solemnement que no tornaríem a posar els peus en un local pretensiós i deshumanitzat com ho era aquell, com ho són aquells. I cada vegada que, caminant, he de passar per davant d’algun els faig una bona llengota.

M’agrada la meva ciutat. Cada dia més Barcelona sembla tota ella una franquícia buida, freda i pretesament asèptica, massa igual a qualsevol ciutat sense caràcter ni història ni gent. Com si la idea grotesca del Poble Espanyol de Montjuïc, amb decoració postmoderna i retolació flamant, s’hi anés estenent, imparable.

Hi ha un “cas J.B. Boix”?

0

És sabut: a finals d’agost, el Col·lectiu J.B. Boix s’acomiadava dels seus lectors del diari Avui, i el fet donava peu a especulacions sobre possibles raons i motius, algunes de prou gruixides com aquesta o aquesta. […]

Jo, que com tants d’altres ho vaig saber en tornar de vacances, dies després, he mirat de reconstruir els últims dies del Col·lectiu al diari -entre altres coses, perquè també és el meu, i m’amoïnaria veure que deixa de ser l’espai de llibertat que sempre hi he trobat per esdevenir tota una altra cosa-, aviam si aclaria l’embolic, i he arribat a algunes conclusions, no sé fins a quin punt desencertades.

Els últims dies, el Col·lectiu J.B. Boix va escriure una sèrie d’articles dedicats a tornar sobre un tema que els seus seguidors saben que és recurrent en ell: els peatges de les autopistes catalanes. L’ase dels cops d’aquesta sèrie, entre d’altres ases -i probablement tots es mereixien els cops, però ara no és aquesta la qüestió-, era la Caixa. Al penúltim article les bastonades eren directes i gens dissimulades. Bé, bé es deu haver de poder criticar, també, el puntal financer del nostre país, però admeto que jo sóc dels que ho diu amb la boca petita i ho practica amb prudència extremada, hipotecat -l’ús del terme és literal- com estic. Bé es deu haver de poder criticar, doncs, però potser el moment escollit pel Col·lectiu no va ser el millor.

Perquè els darrers mesos el diari travessa una situació delicada. Més delicada que la dels darrers anys, vull dir, per tal com s’està negociant una solució que permeti garantir-ne la continuïtat i una continuïtat en condicions. Ho explicava, per exemple, amb detall un article a doble pàgina de Dossier Econòmic de Catalunya, molt recomanable (però que no he trobat linkable enlloc). Llegint aquell reportatge s’entreveia una mica la mare dels ous de tot plegat. Un dels principals acreedors del diari és, inevitablement, la Caixa.

Estic segur que el Col·lectiu J.B. Boix ho sabia, i que, coneixedor com és de les clavegueres del poder financer i dels vincles que aquest sap trenar amb el poder polític i amb el poder mediàtic, també sabia que no era gaire oportú encetar just en aquest context la sèrie que encetava. I també estic segur que el Col·lectiu no tenia gens ni mica la intenció de fer inviable l’operació de salvament del nostre diari. Aleshores, puc entendre que la direcció del diari convidés el col·laborador a repensar-s’ho, i no puc entendre l’obstinació del col·laborador a persistir en la seva croada un punt quixotesca. Si no és que per motius que ignoro s’havia decidit a immolar-se públicament, cosa que lamentaria.

Perquè, malgrat la reiteració un pèl obsessiva de la seva secció, malgrat que sota la seva sempre primmirada lupa d’augment hi apareixien uns determinats casos o afers i mai -mai- d’altres, i malgrat alguns indicis de desordre que s’hi entreveien -us havíeu fixat que és probablement l’únic espai del diari que no sabíeu mai a quantes columnes ni amb quin cos de lletra es publicaria?, cosa que vol dir que l’extensió dels articles era totalment variable, extrem si més no sorprenent en un col·laborador professional com creia que ho era el Col·lectiu-, malgrat tot això, el seu punt de vista sobre el país i sobre els que s’hi cou ens ajudava a mirar-nos-el amb menys condescendència, amb menys ingenuïtat, vull creure que amb més exigència. És una llàstima que hagi hagut de triar emmudir.

Una última dada. Si no ho recordo malament, el Col·lectiu va estrenar-se públicament amb un llibre editat per La Campana, 6 milions d’innocents (menys uns quants espavilats). Arran del considerable ressò que va obtenir entre els lectors, l’Avui va convidar-lo a escriure a la secció d’opinió, i així ha estat cada dia fins ara. Els responsables del diari que el van contractar són, ves per on, els mateixos que ara el deuen haver convidat a descansar. Segur que no ha estat ni per als uns ni per a l’altre una trucada fàcil.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La condició humana i l’últim moment

1

Ho deia una senyora que duia a sobre pel cap baix un parell d’hores de cua esperant veure els guerrers: no podrien allargar-ho quinze dies o un mes més? […]

Potser es veia venir. Tantes setmanes fent filigranes perquè les xifres de visitants al Fòrum no semblessin migrades i, ara que la cosa s’acaba, diuen que han de tancar a estones els accessos de gent que hi ha, que no s’hi cap.

L’organització ja va avisar que els números no lligaven, i que al ritme que anava l’afluència durant la primera meitat al final passaria això que passa. Però, ves, qui els havia de creure en aquell clima d’escepticisme que tan bé va col·laborar a crear fins i tot la mateixa organització.

El cas és que, ara, a la que et descuides un o altre t’encoloma una entrada o un tros de passi o el que sigui per accedir al Fòrum. I així socialitzem la recança. La de finalment no haver-hi estat, o la de no haver aprofitat prou una cita en el fons tan excepcional, o la d’haver-se sumat acríticament al corrent crític ni que fos a priori o per si de cas.

Sí que devem ser una gent estranyota. O només massa previsible.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El plec professional

0

En un fragment d’El meu país, Pla explica com va néixer la seva vocació d’escriptor. El text és brillant, d’una aparent neutralitat estilística carregada d’elegància, i, malgrat l’aparença freda, destil·la emoció. Escrit molt temps després dels primers temptejos literaris, parla de la professionalització així: […]

“No sé pas si podré veure mai més aquest paisatge amb la puresa d’aquells anys passats. Quan s’ha escrit durant anys, dia per dia, el plec professional és massa fort. Hom ha de fer un esforç per no veure el món en forma d’articles.”

Fer un esforç per no veure el món en forma d’articles… El fragment m’ha vingut al cap quan m’he adonat que duia molta estona, potser d’ençà que he sortit de casa ben de matí, esperant atrapar al vol un pretext per deixar avui una nota en aquest bloc.

D’alguna manera, el blog crea addicció i deus acabar relacionant-te amb l’entorn una mica com li passava al periodista que era Josep Pla. O potser és així, només, en la mesura que els posts conserven una mica d’esperit literari. Menys, per contra, si esdevenen sobretot unes vàlvules per on sobreïxen els estímuls, els impulsos, les paraules, com estirabots, des de la immediatesa, a l’instant, sense donar-se temps a meditar-hi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El do d’expressar-se

0

Baixava tot caminant a treballar i ho feia escoltant la ràdio, l’entrevista que avui mantenia el Bassas amb Antoni Zabalza, president d’Ercros, per parlar del problema de la contaminació del riu a Flix, un bon tros de problema, a fe. […]

Com que ja tenia la informació del cas, també en la versió de l’empresa, he repetit l’exercici que ja vaig fer l’altre vespre, quan el mateix Zabalza seia davant l’ull penetrant i l’interrogant incisiu de la Mònica Terribas. Quin exercici? Mirar l’entrevista i sentir-la sense escoltar-ne el contingut.

El senyor Zabalza té el do d’expressar-se. Parla pausat, amb aplom i un timbre de veu agradable. La gestualitat, gens exagerada, gairebé invisible, transmet seguretat i confiança. Construeix les frases correctament, amb fluïdesa, sense buscar torturadament la paraula justa ni, a l’altre extrem, limitar-se a repetir una lliçó apresa. No: parla, s’explica, convenç.

Si després recuperes el contingut de les entrevistes tens la temptació de dubtar d’aquesta impressió tan sòlida i favorable. I és que, generalment, el representant d’una empresa, i més si n’és un alt dirigent, ha d’encarnar el dolent de la pel·lícula. Jo no sé si el senyor Zabalza, que representa la química Ercros, té raó o no o només una mica, ni si diu la veritat o ens aixeca la camisa o això i allò i a mitges. Però, com que parla amb la virtut de no encastellar-se en una posició tancada i ho fa amb una aparent transparència, acabes donant-li crèdit.

Té el do d’expressar-se, sí, un do escàs. Molt escàs, mireu quina misèria, precisament entre els quadres dirigents -en els àmbits de la política, de la cultura, de l’empresa i afegiu-hi l’àmbit que hi trobeu a faltar-. Sí que hi ha excepcions, com el senyor Zabalza. Però són prou rares perquè exclamis, després de sentir-lo, que algú aprofiti el talent d’aquest home i el faci de seguida ministre o conseller.

Després he sabut que ja va ser secretari d’Estat d’Hisenda temps enrere. I aleshores m’he quedat amb la cella alçada. Tant que m’ha fascinat, la capacitat comunicativa del senyor Zabalza, doncs ara no sé si tinc vista o sóc d’allò més passerell.

Publicat dins de Paraules | Deixa un comentari

Del foc i les brases

0

Com que estava que m’encenia amb tanta malvolença -que si el "valencià" té tant de dret constitucional a ser protegit com el té el català, que si els "archivos" seran tornats però sense deixar de ser a Salamanca-, he agafat un llibre com qui diu al vol i he començat a llegir. […]

Resulta que és La llama doble, d’Octavio Paz, que a la nota preliminar explica com va concebre aquest llibre sobre l’erotisme, si no abans, cap al 1965, i per què no el va escriure fins prop de trenta anys després, ja a les velleses. La literatura, la cultura, quan són nuclears no coneixen presses ni urgències ni els escarafalls mundans de l’èxit.

Però de moment m’he quedat amb les últimes paraules de la nota, una imatge ben trobada, potent -ni que pugui semblar una mostra d’aquell abarrocament de vegades fàcil on recauen autors com Paz-, que es fa rellegir, que voldries ser capaç de viure i reviure. Diu:

"El fuego original y primordial, la sexualidad, levanta la llama roja del erotismo y ésta, a su vez, sostiene y alza otra llama, azul y trémula: la del amor. Erotismo y amor: la llama doble de la vida."

Publicat dins de Lectures | Deixa un comentari

Sempre paguem el beure

0

M’ho esperava. Ho temia. Sabia que era només qüestió de temps. Tota aquesta nova dèria, d’altra banda tan raonable, per fer visible la nostra llengua a Europa, al món, ens ha d’acabar portant disgustos. Ja hi som. […]

Miro què diuen les darreres notícies d’un diari de Barcelona per si de cas hi havia cap novetat de relleu, i patam: "España pide a la UE que reconozca el catalán, el gallego, el euskera y el valenciano". El Moratinos vinga a empènyer perquè el valencià sigui llengua reconeguda, i quan diu el valencià no fa referència d’una altra manera al català, és clar, sinó a "la quarta llengua autonòmica", per dir-ho en termes ben barbàrics.

Per si de cas és el diari que no ha recollit prou bé la cosa aquella del "cambio de talante", vaig a la font, i què et pensaves, allí ho tens, fil per randa, paraula per paraula. Aviam com apareix demà la cosa, si apareix, en l’edició en paper del diari.

Encara no prou satisfet, decideixo provar sort a l’altra agència, i tres quarts del mateix. La font de les fonts, doncs, el govern espanyol, doncs, és a punt de fer-nos amb tota la seva nova simpatia el favor que ens faltava. Durà la secessió lingüística al tauler internacional. I encara gràcies.

Encara no fa dos dies celebràvem la Diada amb una dignitat gairebé d’Estat. I ja ho veus.

Les festes majors

0

Ve que s’acaben les vacances, es va extingint l’estiu, i arreu per pobles, viles i ciutats es pengen cartells de festa major, i s’hi fan ballades i xocolatades i vinga renou. […]

Aquest matí de diumenge, per exemple, eren ben bé les nou en punt del matí que una colla de trabucaires han trencat el cel d’Horta, a Barcelona. Trabucada amunt, trabucada avall, reguitzell de foc i petards i afegeix-te a la festa tant si estàs despert com si dorms, tant si estàs sa com si estàs malalt.

La festa major deu ser un moment necessari com un punt d’inflexió que encarrila la necessitat que tots tenim ara o després de desfogar-nos, de trencar les rutines, de caure en excessos d’índole diversa, fins i tot de cometre canallades blanques. I una manera prou socialitzada d’encarrilar-la, a més. Per tant, poca cosa hi hauria a dir. Si no fos…

Si no fos que la gran ciutat, i Barcelona ja és una mica una gran ciutat, tolera poc la imposició d’un ritme únic a la gent diversa que hi té niu. Al poble, la festa major no deixa de ser una excepció compartida, de grat o per força, que arriba i passa un o dos cops a l’any. A Barcelona, en canvi, la festa major s’arriba a convertir en un pretext reiterat de cap de setmana en cap de setmana perquè uns pocs facin la seva xerinola mentre la resta, tots els altres pocs que acabem essent molts, mirem de suportar-ho estoicament. Com aquest matí.

I segur que no acabarà aquí, la cosa. Segur que aquest vespre, quan hàgim aconseguit que la Clara acluqui l’ull, algú encegat de moscatell i de folklore i d’il·lusió per compartir-los engegarà un bon castell de focs entre onze i dotze de la nit. I la tornarem a ballar.

I, ho sabem de cada any, el pròxim cap de setmana s’hi tornarà, aquest cop no des del cor d’Horta sinó des d’un extrem del Carmel, o des d’algun dels Nou Barris, i així una setmana rere l’altra, que nou barris en sumen uns quants…

Ara digueu: qui es veu amb cor d’anar a veure l’alcalde Samba de Bahia i explicar-li que a casa no som gent de ballaruca? Que diumenge al vespre tenim ganes de descansar? Que el barri és ple de gossos que cada vegada que hi ha cohets s’esveren i borden com si el món s’acabés? Que la Clara no entén res, que es desvetlla i després la festa la tenim a casa tota la nit?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Serrallonga

1

Tal dia com avui s’hi deu poder llegir també un himne a la terra i als mots que la diuen, gairebé un himne nacional, sigui dit amb perdó de l’autor. […]

Oh lloc, acosta’m, en persona, al teu fer,
condueix-me amb els accidents favorables
perquè obri per ofici de saber les coses
endevinadores, elles mateixes, d’on han de dur-me.

Oh, paraules que escric, sosteniu-me, a pols,
sosteniu-me en rengles compassats
o en grans períodes, com d’un ordre de mots
i de sentits dels quals jo depengui.

Jo he de pesar damunt vostre, oh noms
de tanta lentitud, els més ronsers
d’entre els turons, per arribar-hi a peu un dia.

Mestres en relleu, en enlairades, boteruts mestres!,
de formes montserratades, de formes puigmalades,
poncelleu, esbadelleu-vos, com un abisme que floríssiu.

Perejaume
D’Obreda, 2003
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Professions de risc

0

Cada vegada en tinc menys dubtes: la docència és una professió de risc, d’alt risc. Ja comencem a exagerar, deveu pensar, però fixeu-vos en això. […]

Quan un professor tanca la porta de l’aula té una rara sensació de privacitat, de seguretat. Se sent, generalment, tranquil com si entre els seus estudiants i ell mateix hi hagués una mena de pacte de confiança, una mena d’acord no explícit en virtut del qual el que serà dit entre aquelles quatre parets quedarà preservat per una certa confidencialitat.

Ja sé que la realitat és tota una altra, i que els estudiants es comuniquen entre ells la informació que consideren rellevant per sobreviure, peculiaritats del professor incloses, amb una facilitat esfereïdora. Però la sensació hi és i la dóna, ves què hi voleu fer, el gest material de tancar la porta, contundent com és. I deu ser gràcies a aquesta sensació que s’exerceix sense complexos allò que se n’havia dit llibertat de càtedra, o ni que sigui l’esperit crític, sense el qual la docència és ben mirat només una atzagaiada.

Em deixava endur per aquestes consideracions ara que som a la porta d’un nou curs i que he trobat, astorat, en un fòrum del qual no esmentaré el nom (només faltaria fer-los propaganda) un antic alumne explicant a qui ho vulgui llegir algunes coses presumptament dites per mi en alguna classe d’algun any passat.

No és que les cites no siguin exactes. És que tretes del context de provocació intel·lectual i estímul que les va motivar semblen d’una contundència fora de lloc. Mentre que, per contra, el nou context on apareixen indueix directament a mal interpretar-les. Quin és aquest context? Un comentari maliciosament crític d’un article meu de fa algunes setmanes llançat enmig del fòrum de debat que deia, un espai on l’integrisme catòlic flueix desacomplexat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lletres en xarxa

0

Un cop l’any, la sessió de treball del jurat del premi Lletra és un pretext privilegiat per prendre el pols a la presència de la literatura catalana, en el sentit més ampli del concepte, dins la galàxia internet. […]

No som conscients, no podem ser-ne, de com modifica aquest nou espai la nostra experiència de la cultura, de la lectura. Ni, encara menys, de què arribarà a implicar aquesta transformació. El canvi deu ser encara prou imperceptible, però també sembla ja segur.

Per exemple, canvia i no pas poc les coses disposar d’un gavadal d’informació sobre, posem-hi, Joaquim Amat-Piniella, d’aquella mena de documentació que fins ara era, habitualment, en el millor dels casos, només accessible per als erudits i els especialistes.

O trobar suport per iniciar-se a la lectura d’un autor no precisament transparent com ho és Joan Vinyoli, un suport fet d’una tria de textos i d’uns comentaris del tot pertinents.

O visualitzar plegades les iniciatives que un ajuntament com el de Tarragona va sumant en favor de la difusió dels escriptors i de la seva obra, i poder-hi acudir com a un arxiu sempre viu.

O no dubtar ni un minut a posar a la disposició dels hipotètics lectors els propis textos sense passar, per bé o per mal, pel filtre que suposa l’edició en paper i comercial, com ho permet Relats en català.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari