Oi?

Que diu que qui amenaça amb fer què, arran del ball de bastons aquest del català i el valencià? Fa dies que volia fer-ne una nota, però entre que vaig coix de temps i que se succeeixen les novetats, costa trobar el moment. Ara, la lectura de l’article que avui signa Jordi Cabré a l’Avui, que no puc sinó recomanar, em serveix de pretext. […]

Aviat farà un any que Pasqual Maragall va entrant dia a dia, roc a roc, en el paper de Molt Honorable, i hi ha moments que sembla fer-ho tan bé que alguns dels seus se’n sorprenen (si mai teniu la temptació de somiar que viviu en una bassa d’oli, injecteu-vos una dosi d’adrenalina: en trobareu, per exemple, al diari La Vanguardia, que publica cada setmana un o dos articles de l’inefable Francesc de Carreras que rarament us deixaran fer nones; llegiu-ne aquest, per exemple, però pareu compte que la pàgina que l’allotja és tota una referència).

El cas és que sí que de vegades sorprèn, el President, com amb el contundent comunicat que amenaçava d’emprendre accions legals per aturar la cerimònia de la confusió que els seus companys de sigles van perpetrant amb el despropòsit -i llegiu l’article de Ferran Sáez si us sembla que no n’hi ha per tant- de dur a Brussel·les diferenciades una versió dita VA i una altra dita CAT de l’anomenada Constitució Europea.

Però la il·lusió sol durar poc. Durant anys havíem sentit a dir que el president Pujol era un mestre en l’administració alternativa de bromur i de viagra. Quan convenia enervava les glàndules patriòtiques, però sempre abans que ningú s’enrampés rebaixava la temperatura ambient amb una dosi de pragmatisme o de pinso per a la menjadora. Això ha dut alguns analistes entusiastes del nostre present a confegir una teoria sobre el català com a ésser retràctil. Cada dia més, tot just en deixem sortir el capciró i de seguida el tornem a amagar, no fos que se’ns refredés res.

El President Maragall, vist tot el que hem vist, deu ser un dels màxims exponents d’aquesta nostra naturalesa retràctil. Tot sigui que, d’episodi en episodi, no acabem perdent tanta elasticitat que hàgim d’optar, fins i tot per elementals raons de salut, per tallar-nos-la.

Assegut en un racó de la sala d’espera, en aparença abstret, en realitat atent a totes les mirades, fa com que feineja amb l’agenda oberta sobre les cames, sobre la maleta farcida de papers que repenja als genolls.

Feineja o ho fa veure, escampant això i allò a la cadira del costat, a la tauleta annexa. L’agenda, de mida quartilla i massa gastada, està inflada de tantes coses que conté. Però no són targetes el que en sobresurt, ni papers. Són bolígrafs, molts bolígrafs. De menes diverses, com si els hagués aplegat una mica a pertot.

Quan entra encabeix les coses a la maleta, es palpa nerviosament les butxaques de l’americana, dels pantalons, mira i remira la cadira i la maleta. Se’n va, però torna, vigilant obsessivament de no descuidar-se res. Però sí, es deixava la jaqueta a terra, darrere la cadira, i encara farà un altre viatge a recollir un altre paper i algun bolígraf que quedava a la tauleta.

Quan sortirà del despatx per anar-se’n, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, continuarà inspeccionant butxaques i bossa, l’espai per on ha passat, distret i obsessiu sempre. Amb el trafiqueig alça la solapa de la maleta i veiem el que contenen les primeres butxaques. Fileres de bolígrafs arrenglerats disciplinadament.

Sortirà de la consulta però hi tornarà encara no un minut després. No troba el mòbil. I quan ja ha travessat la sala d’espera i torna a ficar-se al despatx, recula. Era dins una butxaca de l’americana. Desfà camí, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, sense deixar d’inspeccionar-se, d’inspeccionar el seu votant, obsessiu, distret.

I tu, quants bolígrafs dus a sobre? Quantes vegades comproves si has agafat les claus? Però no, no en tens cap dubte: no fas aquesta fila, no la faràs mai.

Diu que Arafat es mor, i sembla que la seva agonia serà a l’alçada èpica de la trajectòria carregada de llums, ombres i clarobscurs del líder palestí. […]

En un moment així, és inevitable, la set d’informació du els informadors a recollir reaccions i a estimular-les. N’hi ha dues d’espectaculars, i no podia ser d’altra manera.

La del ja reelecte president Bush, que ha respost amb un “Que Déu el perdoni” del tot coherent amb les seves omnipresents conviccions religioses i que si més no pot sonar compassiu, n’és una.

L’altra és gairebé denunciable. És la del primer ministre israelià, que ni tan sols s’ha molestat a reaccionar en persona. Un seu portaveu ha dit: “Arafat morirà com un gos.” Punt.

Home, no sé si aquesta és una manera gaire diplomàtica de preparar-se per al nou estadi del conflicte entre Israel i Palestina que la desaparició del rais provocarà. No sé -i ho dic assumint el risc que per una valoració així se’m puguin retreure aneu a saber quins penjaments, que no seria la primera vegada- si amb aquest despit i tanta absència de respecte es construeix gaire pau.

Aquest matí el Bassas ens ha sorprès amb una entrevista en directe amb una dona de Puigcerdà. L’entrevista feia estremir: la dona parlava amb aplom però tremolosa, segura del que volia dir i del que s’hi jugava. […]

Segons el seu relat, viu atemorida per la seva antiga parella, un home que l’amenaça i contra el qual el jutge ha dictat ordre d’allunyament. Però ella el veu, s’hi topa, té por que ell incompleixi l’ordre. Per això, diu, viu enclaustrada a casa, i només en surt per fer el que és imprescindible, com dur les criatures a escola, i si pot ser acompanyada. Té por, si ho he seguit bé, que ell no en faci alguna quan s’endú el menut, que es veu que toca tenir-lo dues vegades per setmana.

L’entrevista feia estremir, sí. I, encara esmussat, en Bassas ha penjat el telèfon fent una crida a tothom qui hagués d’intervenir en una situació com aquesta, abans -deia, fent-se ressò d’unes paraules molt ben col·locades per la seva interlocutora- no sigui massa tard i hom ho hagi de lamentar. La seva crida no ha trigat a ser acollida per l’autoritat competent, en forma de trucada en directe al programa per part del Síndic de Greuges.

Ha estat un d’aquells matins, sí, que en Bassas s’enorgullia del seu programa, del seu caire d’irrefutable servei públic, de la seva capacitat de posar-se al servei de la gent, de l’audiència, essent-ne altaveu i finestreta privilegiada per a la resolució de conflictes de tot ordre.

Però aleshores control ha donat pas a una altra trucada. S’ha identificat com la parella actual del presumpte assetjador de la primera dona, i ha presentat una versió de la història que capgirava el relat. L’assetjador assetjat per la gelosia de la dona despitada. Un ex ara convertit en víctima per l’excés de zel dels legisladors que, impotents davant la recurrència dels actes de violència i els assassinats de dones a mans dels seus mascles, han optat per sobreprotegir les dones assumint el risc que algunes cometin abusos contra els homes que les han deixades o pels quals voldrien ser deixades, que en aquest món trobaríeu una mica de tot.

No sé si la cosa ha tingut després continuïtat, i menys encara si en tindrà en pròximes edicions del programa estrella de Catalunya Ràdio. Confio que no. Perquè em temo que no hem presenciat un moment gloriós del servei públic que en Bassas malda per construir. Em temo que hem assistit més aviat a un reality show, tan verídic com vulgueu, no gaire diferent d’aquests que ens escandalitzen i que titllem de porqueria televisiva.

Baixo les escales d’un salt per atrapar el metro abans que tanqui portes. I el veig, de cua d’ull mentre traspasso la llinda i passo llançat endins, que hi ha un lloc per seure. L’he vist sense que em veiés, n’estic segur, i trec papers per llegir, abstret, abans no em reconegui. […]

És un amic dels pares, durant molts anys va ser com qui diu un oncle, i gairebé sempre que el veig, en un carrer o altre d’aquesta ciutat que és gran però sembla petita, el crido i l’aturo, si ell no m’ha vist. Però avui, no. Era un home despert i ocurrent, afable, però després d’allò té poc sentit de la mesura, i l’afabilitat el porta a entretenir-te sempre massa.

I avui no tenia ganes que em preguntés com esteu. No sé si hauria sabut dir només anem fent, i tallar-ho. I no em veia amb cor de fer-li un resum de tot plegat. Avui no. A ell no. Em bullia el cap. Massa coses a mitges.

Després m’ha sabut greu, és clar. És gairebé un oncle, i havíem passat moltes hores junts. Quantes vegades no fem l’orni quan, desplaçant-nos amb gest d’enfeinats per aquesta gran ciutat que sentim petita, ens trobem vells coneguts o a penes saludats? Quantes vegades no veiem com, enfeinat, un saludat o a penes conegut, ens fa l’orni?

He alçat els ulls cap a la barra vora la porta des d’on ell feia el seu trajecte. Si em mira, el miraré. Però ja no hi era. Qui sap quan el tornaré a veure.

Deu ser cosa de l’edat o de l’entorn, però el Joan ha tornat a plantejar preguntes que ennueguen. “Les persones, ¿per què es posen malaltes?”, ha dit. […]

Però no ha esperat resposta i ha continuat amb el seu tràfec de ninots, de cromos, de pilotes, de dibuixos.

Diuen que es veu que sí, que els vuit anys és el moment d’un primer desplegament visible de les preocupacions existencials. I ell hi és de ple. I amb una germana com la Clara i la situació de la mare, encara sort que la preocupació no és, directament, ja, angoixa.

Però el que m’ha cridat de debò l’atenció és com formulava la pregunta. No ha dit per què està malalta la Clara, per què s’ha posat malalta la mare, per què de vegades ens posem malalts o tan malalts. No: per què s’hi posen “les persones”.

Potser és d’allò més comú, però aquesta generalització, aquesta abstracció, m’ha sobtat, m’ha desarmat. M’ha fet veure’l altra vegada, cepat com és, tan vulnerable.

He seguit de lluny la polèmica que generava la concessió del Premio Nacional de narrativa a la novel·la La vida invisible de Juan Manuel de Prada. […]

I dic que l’he seguida de lluny per no dir que no l’havia seguida, convençut que aquest era un afer propi de pàgines de cultura de diaris espanyols i para de comptar.

Però vet aquí que em cau a les mans l’article que Suso de Toro, escriptor gallec i membre del jurat, va publicar sobre la cosa al diari El País. Suso de Toro planteja, amb la seva agudesa habitual, el malestar que com a jurat va sentir per la interferència de la tensió política en una discussió que volia principalment literària i, alhora, pel menyspreu que sectors prou majoritaris del jurat mostraven per les altres llengües del Regne.

I sí, altres cròniques detallen com va anar d’un no res que a la votació final El fill de l’acordionista d’Atxaga no s’endú mèrit i glòria, i detallen també en quina mesura el resultat final va generar malestar en altres membres del jurat, sobretot els provinents de cultures altres que la que s’expressa en llengua espanyola, els bascos i els gallecs.

I aleshores se m’abraona, com una ombra fantasmagòrica, aquest interrogant, que no em trec del cap: i de membres catalans, que no n’hi havia, al jurat? Miro i remiro la relació que en publica El País i no n’hi sé reconèixer cap. I en canvi, sí que es veu que va passar per sobre de la taula on es deliberava la proposta de premiar el Purgatori de Mira. Quines coses.

Se’n parla tant que em temptava no fer-ho, però se’ n parla tant que és massa llaminer dir-hi la teva. Els espanyols estan sobreexcitats amb això de l’hoquei, com si tingués tanta importància com ells li donen, tanta com nosaltres voldríem donar-li. […]

L’editorial d’El Mundo del dia 24 ja ho deia tot al títol: “Un Esperpento Sobre Patines, Otro Pulso de Maragall a ZP”, les majúscules són seves.

Per la seva banda, l’inefable Anson obria la “Canela fina” que administrava ahir des de La Razón amb un paràgraf curiós. Curiós, si més no, per començar a treure entrellats. Deia Anson:

“Les importa un rábano el deporte como manifestación de salud, de cultura y competitividad. Lo único que quieren Maragall y Carod al exigir al débil Zapatero selecciones catalanas nacionales es potenciar su política independentista para fracturar a España. Es la verdad pura y dura.”

Us proposo que, per aproximar-nos a la dura veritat pura, si hi era, juguem al joc de les inversions. Fem-li dir això, doncs, a l’home: “Lo único que quieren el PP y amplios sectores del PSOE al oponerse con todas sus fuerzas, legítimas e ilegítimas, a las selecciones catalanas nacionales es potenciar su visión cerrada, unitarista e imperial, con la que lograrán al fin fracturar a España.” Qui s’entesta a deixar l’esport en segon terme i a polititzar la qüestió? Aquests espanyols endimoniats, si fossin més intel·ligents que essencialistes, haurien transigit perversament i ara tindrien dues seleccions espanyoles, una d’espanyola espanyola i una altra de catalana, rondant pel món i oferint-los glòries. Però no, ells juguen al tot o res. Doncs no els hem de donar res.

Tornem sobre l’editorial que citava abans: “Maragall recordó ante los periodistas locales que China estaba representada “por cuatro equipos, incluidos Hong Kong, Macao y Taiwan”, obviando la condición de ex colonias británicas de las dos primeras y condición de Estado independiente del régimen de Taipei. Por si este comentario fuera poco, ante la pregunta de una radio local sobre si Cataluña forma parte de España, el president remató la faena: “Cataluña es Cataluña”.”

Què passa, doncs? Que els espanyols veuen una provocació en el que és -vegeu, si no: fins i tot ho diu el president Maragall- una simple constatació. Que s’hi posin com vulguin: Catalunya és Catalunya, és a dir que la cosa no s’acaba dient Catalunya és Espanya i santes pasqües. I què deu voler dir, això? Doncs, que, així com Hong Kong, Macau i Taipei tenen la seva història en relació amb l’imperi britànic i la Xina, Catalunya té la seva en relació amb Espanya, per més que intentin obviar-la ara i sempre. Només fa tres-cents anys que van intentar assimilar-nos per terra, mar i aire. I ni tan sols així ho han aconseguit.

Per què? Perquè, malgrat tot, Catalunya és Catalunya. I per això vol seleccions esportives, entre altres coses.

El Joan hi ha dies que té ganes de ser gran. Avui, per exemple, tornàvem cap a casa i m’ha demanat el clauer, que ell obriria la porta com si fos el pare, i que jo fes com si no hi fos. I aleshores, mentre triava la clau que obria el pany del carrer, ha deixat anar la pregunta, una pregunta de les que no pots fer veure que no has sentit: “Per què existim, les persones?” […]

I jo m’he resistit a sortir-me’n de la manera més enraonada davant una situació així de compromís: noi, aquesta és d’aquelles coses que entendràs quan et facis gran. No, no hauria estat una resposta ben acollida per ell, avui, que duia el clauer a la mà i estava a punt d’obrir la porta perquè ja se’n vol sentir, de gran.

Se m’ha acudit enfilar-ho per la banda aproximadament biogràfica. I dic: mira, jo existeixo perquè els avis es van conèixer, es van estimar prou per casar-se i per tenir fills i un d’aquests fills resulta que he estat jo. I tu…, he començat, però ell ho ha entès de seguida, oi, i ha acabat sol solet el raonament.

Però no n’ha tingut prou: sí, d’acord, però, i les persones? Les persones, per què existeixen? No m’esperava que la paradoxa existencial enllaminís el Joan ja a vuit anys. I ara, què li dic? No hi ha una raó, un motiu o una justificació que expliqui un fet com aquest. Com no hi és per explicar que el sol surt cada dia i tal. Podem entendre com es produeix el fenomen, però acceptar-ne una causa o la falta de causa concreta…

M’ha degut veure enfangat, perquè no ha deixat que m’embranqués en aquesta mena de disquisicions. Com per tranquil·litzar-me, ha reformulat la pregunta. Per què després dels dinosaures, diu, han existit les persones? Llavors he respirat. Mira, noi, les coses van anar així, dic.

Però ell ja havia obert la porta i, després de tornar-me les claus, ha empaitat una pilota que el temptava en un racó del jardí.

No ho puc evitar. El tal Zaplana em fa pensar sempre en el més bronques del pati de l’escola, amb aquell posat inversemblant de criatura que no trenca plats, que es pensa que farà creure que no diu mai mentides, que contesta sempre a qualsevol requeriment amb un tu més, tu abans, tu pitjor. […]

Això tornava a pensar ahir, quan seguia la intervenció de l’inefable ministre Bono. Ell, oportú tot i ser constitutivament xulesc -ai, la dicció (¡ehpaña!, ¡ehpaña!), que ens fa aparèixer com som-, ha fet una cosa que els seus predecessors es van resistir fins a la insolència a fer: retre comptes davant el Parlament, davant la sobirania popular. Amb un punt d’orgull demagògic, si voleu, però ho ha fet.

Davant la fondària dels retrets, l’ínclit Zaplana va i no té altra pensada que abocar com un feix de deixalles a l’hemicicle l’espantall del Gal. Ell. Ells. I és que n’hi ha que no tenen vergonya.

Recordem un parell de coses. Com que no hi havia manera de fer fora el president Goinzález del govern d’Espanya per mitjans legítims, l’aspirant Aznar i els seus corifeus mediàtics van fer el que es podia i el que no s’hauria hagut de fer per foragitar-lo. Sí que els socialistes els van donar motius. Però tots devem recordar que en van fer un gra massa. Per exemple, aprofitant en benefici propi, partidista, la lluita contra el terrorisme i la sospita de crims d’estat.

La paradoxa és que, en tinc una convicció íntima, els socialistes només devien fer el que veien fer, el que, segur que els deien els que ja hi eren quan ells van arribar, s’havia fet sempre. Que si tapar una boca amb aquests fons reservats, que si satisfer un sobresou inviable amb aquells altres, que si pressionar aquell d’allà amb un pistoler o llogar-ne un altre per aplicar la impossible execució sumària… Que es limitessin a seguir la veta no els exculpa, és clar, però hauria d’imposar un mur de prudència als qui havien tingut responsabilitats de govern -casualment els que continuaven en política ho van fer gairebé sense excepció des dels rengles del PP- en l’època de la Triple A, del Batallón Vasco Español, dels Guerrilleros de Cristo Rey, entre altres meravelles de la subtilitat.

Segur que els crims d’estat s’han de denunciar i que cal jutjar-ne els responsables. Però quan tot agafa un caire tan esbiaixadament interessat, mala cosa… Perquè, mentrestant, el Martín Villa i el Fraga i tants altres que van fer encara més mal bé que no se’ls veiés tant, mira com arriben a la jubilació, o ni això, mira com continuen actius com un virus sense possible erradicació.

El president Pujol cada dia va més suelto, i ara aborda els temes, fins i tot els espinosos, amb una estranya barreja -tant de bo que mai no acabi resultant explosiva- de saber (el que donen tants anys exercint les més altes responsabilitats de govern), de sentit comú (de vegades del de debò, d’altres només del que és comú de tan corrent) i de desacomplexament. […]

Per exemple, un cop cada dos mesos sembla que digui: voleu que parli de la immigració, oi que us amoïna, doncs calceu-vos, que vinc. Ho va fer a l’estiu, a Prada (ja n’he parlat en una altra banda), i avui hi torna, amb unes declaracions cridades a promoure altra vegada polèmiques lletges i superficials més que no debats serens i compromesos.

Però el que m’ha sorprès de la transcripció que el diari fa de les paraules del president Pujol (les copio més endavant per si no hi podeu accedir) és l’ús, potser inadvertit, que el mateix president o el seu transcriptor fa d’una expressió prou habitual: la gent del poble.

Pujol ha dit -no sabem en quin to: si es limitava a constatar el fet, si el valorava com a just o, al contrari, si se’n planyia- “a menos que los alcaldes hagan trampa, que la hacen, no pueden dar ni uno a la gente del pueblo”, dels pisos de protecció oficial que teòricament promouen i vetllen els ajuntaments. Ni un per a la gent del poble…

Ves per on, que no són gent del poble els immigrants als quals presumptament van a petar els pisos al·ludits? Que són poble de segona o de tercera categoria? Que establirem ara, amb la dita nova immigració, la línia divisòria que amb tanta cura -i contra tota evidència i les més tossudes realitats, però paradoxalment amb prou d’èxit- el conjunt de la classe política, dels agents socials i la mateixa gent del poble (ai!), amb més o prou treballs, ha evitat de traçar durant tot el segle XX entre nosaltres [sic] i els altres catalans?

Que n’és, de traïdor, el llenguatge.

Quina cara hi posaríeu si, quan vas a veure un pis que t’ofereixen de lloguer, i t’hi interesses, i en demanes les condicions, et diuen que has de personar-te a l’agència i dur, perquè l’amo vegi si seràs prou solvent, les últimes… làmines? […]

Però ben mirat ja deu ser això: la majoria de nòmines, amb prou feines arriben a làmines, i encara de paper vegetal.

I així hem d’anar buscant crèdits i avals per trobar teulada, un lloc per viure, ni que sigui trist, precari, misèrrim.

Tu rai, sembla que et diguin, que amb la il·lusió i les ganes ja en faràs un lloc acollidor. I mentrestant, la mesura més notòria de les administracions per millorar el problema de la vivenda sembla que és plantejar-se com amagar l’ou.

He d’agafar un avió per saltar fins a Madrid a predicar alguna cosa sobre nosaltres a una colla d’estudiants nord-americans. Un autobús ens porta de la terminal del Prat fins al peu de l’escala de l’avió. […]

Una dona hi puja quan ja és ple a vessar, i ha de demanar a un home que li faci lloc per agafar-se al passamà. Ell, corbata fosca i americana blau marí, fa el gest, se la mira i, amb un somrís que encara no acaba de dir res, fa: No ens coneixem?

Ella, executiva bregada, atractiva i prou bregada per tenir alguna filla a punt de fer-la àvia, respon: No, em sembla que no. Ell insisteix amb el somriure i deixa anar un nom, Dolores és clar, fent ulls de punts suspensius. Ella recita la targeta de visita, Mari Carmen i tal càrrec i tal empresa, Ho sento, es deu haver confós, això passa sovint.

Ell encara li donarà conversa, ella anirà refredant-la amb cortesia. Tan bon punt l’autocar s’atura, ella en salta i ell al darrere. Però de la porta de davant en surt un altre home, corbata fosca i americana blau marí, que saluda la dona, camina al seu pas, li riu les gràcies, i ella a ell, com dos companys de feina, o d’algunes desenes de desenes de vols, potser d’alguna cosa més i tot.

El primer home queda enrere i després puja l’escala de l’avió calmós, mastegant la melangia, potser pensant que és hora de seure, aviam qui es trobarà al seient del costat.

Pot costar de creure, però què hi farem. Sona el timbre, vas fins a la porta, mires per l’espiell i adverteixes dues ombres d’aspecte gens sospitós. Podrien ser dues veïnes. Obres, i qui et trobes? […]

Les ombres són dues dones de mitjana edat amb vestit jaqueta i carpeteta sota el braç. Dins la carpeta, segur que ho endevineu, exemplars de la revista Atalaia. En efecte, hi tornen: la secció femenina local dels Testimonis de Jehovà ve a encolomar-nos el seu producte.

Hi ha casualitats curioses. L’altre dia comentava la rara coincidència entre la visita d’un rebentapanys i l’oferta de protecció d’una empresa de seguretat. Ara, dues setmanes justes després d’una passada per urgències, arriba la sempre inoportuna visita d’aquests sectaris.

Si no fos que tenim poc temps per mirar de fer massa coses, potser valdria la pena esmerçar-ne una mica a descobrir com és que uns i altres han accedit a les llistes de serveis de la policia o de pacients rebuts als hospitals. Perquè no ho suposo, n’estic segur: la trucada de fa unes setmanes, la visita a domicili de fa pocs dies, no són fruit de la coincidència. Obeeixen a una pràctica sistemàtica, que no és precisament la de realitzar desinteressades obres de misericòrdia.

Ja sé que no deu quedar gens bé citar-lo, per als uns perquè deuen trobar la institució que encarna d’una inutilitat progre que esparvera, per a d’altres perquè no deixa de ser tan convencional que només toca música celestial, però a mi m’ha interessat. M’ha caigut ara a les mans un article que signa el director general de la Unesco, Koïchiro Matsuura, a La Libre Belgique el dia 28 de setembre, i on es pregunta “Où vont les valeurs?” […]

Matsuura comença resituant això que anomenem, sempre al melic del món, crisi de valors: “La crise que nous traversons n’est donc pas tant une crise des valeurs qu’une crise du sens des valeurs, et de l’aptitude à se gouverner et à s’orienter”, del sentit que tenen els nostres valors i per a nosaltres i de la capacitat que tenim de fer-ne ús, de mantenir-los o no com una referència útil.

Després, ve un d’aquests passatges aparentment carregats de bones intencions, gairebé una apologia del mestissatge, que deia aquell: “Le défi d’aujourd’hui est qu’une grande part du travail éthique soit fait à l’échelle d’une communauté mondiale, et que cette nouvelle orientation éthique soit fondée sur l’idée de dialogue des cultures. Un tel dialogue reposerait sur l’idée que les cultures doivent être respectées, mais que les valeurs peuvent être évaluées ensemble. On pourrait alors envisager que l’avenir des valeurs soit dans une hybridation où, de la rencontre des pluralités anciennes et actuelles, se construiraient de nouvelles synthèses.” Però si fóssim menys arrogants i menys pretensiosos, potser ens avindríem a assajar aquestes avaluacions conjuntes, aquestes síntesis, amb la confiança que la càrrega d’universalitat dels nostres valors essencials acabarà imposant-se malgrat les resistències.

Aleshores, quan potser ja n’esperàveu ben poc, un primer toc d’atenció a partir d’una comparació que sovinteja, la que es fa entre els valors morals i culturals i els valors borsaris: “Certains ont déjà remarqué que notre conception des valeurs morales ou esthétiques tendait à se rapprocher, dans un monde dominé par la loi de l’offre et la demande, du modèle de la valeur boursière. Le phénomène de la mode envahirait notre conception des valeurs. Comment la question centrale de l’éducation, dans ce monde de l’éphémère, peut-elle encore trouver sa place? Etrange paradoxe: jamais l’instant n’aura été aussi valorisé, et pourtant l’émergence de sociétés du savoir, qui tend à faire de l’éducation pour tous tout au long de la vie non plus un simple rêve mais un projet, semble préfigurer un nouveau dispositif de valeurs de long terme, moins reproduites que créées, moins reçues que transmises.”

Després, Matsuura fa honor al càrrec amb una conclusió optimista: “La perte de sens n’est peut-être qu’une illusion. C’est bien plutôt de glissement de sens et de création de sens nouveaux qu’il faudrait parler. Osons parier sur l’avenir: et si c’était par le savoir et la diffusion des savoirs que devait se réaliser la refondation que nous appelons de nos voeux? Car le savoir est essentiellement création, renouvellement, échange. De toute évidence, dans les sociétés du savoir en émergence, nous ne manquerons pas de valeurs, bien au contraire. Notre problème ne sera pas celui de la perte, mais du choix.”