Oi?

A individus com aquell inoblidable Lodares, que tenen una visió jeràrquica d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, no els devia fer cap gràcia llegir a La Vanguardia d’ahir aquest reportatge sobre el futur de l’espanyol als Estats Units. […]

El reportatge diu, en resum, que segons estudis seriosíssims -en concret, “según un estudio realizado por demógrafos del Centro Lewis Mumford de la Universidad de Nueva York”- els hispans dels Estats Units abandonen l’espanyol a la tercera generació. L’estudi, assenyalen els estudiosos i remarca l’autor de la gasetilla, Andy Robinson, “parece contradecir las advertencias del influyente catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad de Harvard Samuel Huntington, que advierte en su último libro Who are we? que la sociedad estadounidense corre peligro de sufrir ‘una división de facto entre un país que hable español y otra que hable inglés'”.

Segons aquestes dades, doncs, no tindrien gaire raó els qui auguren, ja sigui des de la rotunda alarma o amb l’orgull dels conqueridors, que l’espanyol s’estendrà pels Estats Units fins a esdevenir-ne a tots els efectes llengua cooficial, per més peixet que hi doni l’encara president George Walker Bush. Per contra, semblaria confirmar-se una vegada més que el bilingüisme pot ser una indiscutible realitat individual però que no arriba a estabilitzar-se del tot com una realitat social. O sigui, que allí on dues llengües coincideixen, inevitablement una acabarà per imposar-se a l’altra, més tard o més d’hora, passivament o activa.

Hi ha individus, deia, com aquell inoblidable Juan Ramón Lodares o el no menys execrable Gregorio Salvador
, que tenen una visió jeràrquica de la realitat, d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, visió que els du a defensar la conveniència de reduir les llengües útils a unes poques i grans i deixar que les altres es morin si convé ajudant-les a fer-ho. Individus com aquests, i aquests en concret, se senten tan ensuperbits per la seva llengua que ens aconsellen que deixem de ser rucs intentant salvar la nostra i ens apuntem a l’onada que portarà fins i tot els Estats Units al bon camí.

Aquesta mena de tesis sempre m’han semblat originals, per dir-ho així. Perquè jo més aviat tenia la impressió que l’espanyol als Estats Units, expressem-ho amb contundència i sense elegància políticament correcta, era una llengua d’esclaus. Ho diré millor: un instrument d’exclusió social. Mentre els hispans s’atrinxerin en la segona llengua, no hi ha risc que deixin de ser la comunitat subalterna que són. Els néts dels hispans, però, no són tan superbs ni tan miops com el ditxós Lodares i l’atrabiliari Salvador, i han entès què han de fer per esdevenir ciutadans nord-americans de ple dret. Ser indiscutiblement anglòfons.

Ara apliquem-nos-ho. L’anglès resisteix el embats lingüístics de les onades migratòries als Estats Units perquè és la llengua comuna, la llengua oficial i la llengua prestigiada. Ja veurem com ens va a nosaltres, si l’únic que aconseguim dels immigrants que acollim és que ens diguin, ara i adés, que el català que precàriament els ensenyem només els és útil a la classe on l’aprenen.

Algú a casa s’hi ha fixat i el comentari ha donat joc de sobretaula. ¿No aniria tot una mica millor, i el fred faria menys fred i la calor no seria tanta, si tothom calcés talles ajustades? […]

Fixeu-vos-hi. Hi ha aquella edat que els adolescents, ni que la majoria no hiphopegin, porten culots per pantalons i samarretes ben balderes. I, per la seva banda, a elles les brusetes els fan les espatlles estretes i, sobretot, deixen un bon tall de llomillo a l’aire lliure.

Segur que els uns passen calor quan en fa i les altres el fred més fred. Però això es porta i així vesteixen i semblen contents i contentes. I no t’hi posis, que encara sortiran les fotos aquelles on se’t veia amb l’aspecte que feies llavors quan l’edat era aquesta i els temps ja t’havien canviat.

Ben mirat, si en calcules el terme mig, entre el que falta aquí i el que sobra allà ja surten les talles que corresponen. La justa mesura de totes les coses, tan aristotèlica, també deu ser al capdavall una qüestió de visió de conjunt.

Doncs sí, ja és desembre congelat, temps de pessebres i nadales. Oportú, gairebé oportunista, algun editor de can 62 ha tingut la pensada de posar en circulació un “Conte de Nadal” signat per J.V. Foix, amb l’esquer afegit, segons consta a la portada, d’uns dibuixos de Salvador Dalí. […]

Si gires full i llegeixes la nota dels editors, arribes a la conclusió que el llibre és més una bona intenció, fins i tot dels mateixos autors, els déus els hagin fet lloc a dreta i esquerra, que no una novetat estricta. El “Conte de Nadal” és, en realitat, la prosa que, amb aquest títol, clou el recull Gertrudis que Foix va editar el 1927. I els dibuixos de Dalí són els únics dos ja publicats acompanyant el text, a L’Amic de les Arts de desembre del 26, d’un possible projecte al capdavall no nat.

Però és temps de nadales i pessebres, i la lectura de la prosa pot delectar o sorprendre o convidar a fer festa, si ho voleu. Per exemple quan, a punt de tancar l’episodi, hi llegiu, com si es fes ressò a l’avançada de la nota anterior, aquesta baixada a la cova, el garatge, l’estable, el que fos:

Què seria de la ciutat de Barcelona sense dues polèmiques cícliques, habituals com el pas de les estacions? Amb la represa del curs, invariablement, aquest o aquell s’esgargamella per un o altre motiu davant el cartell que ha d’anunciar les Festes de la Mercè. Ara, a les portes de Nadal, la inauguració aproximadament solemne del pessebre de la Plaça de Sant Jaume torna a remoure una legió de disgustats. […]

Potser no els falta raó, qui ho sap. A mi, però, em crida l’atenció la facilitat que tenim per desqualificar certes propostes. Com aquesta del pessebre d’enguany. Les cròniques posen l’accent en la substitució de personatges “tradicionals” per figures d’ara mateix. Que si un repartidor de butà, que si un xicot amb rastes. Com si no fos aquest creuament entre l’evocació d’un simbòlic 25 de desembre d’un impossible any zero, fum fum fum, el que motiva que fem d’any en any, amb una convicció religiosa més arrelada, més irònica o només social, el pessebre. Com si no fos, el pesebre “tradicional”, ell mateix un fruit d’aquest creuament. O és que mai no heu cantat “Les figures del pessebre” d’en Joan Llongueres?

Potser encara recordeu quan el fèieu, si a casa us deixaven dur-hi certa iniciativa, convidant a conviure les figures de fang i de plàstic amb nancis, soldadets de plom i madelmans. O són els vostres fills, avui, que completen el naixement amb uns clics aquí, mentre allà unes brads salten a la pista de ball per festejar-lo i la neu de farina cobreix unes construccions de lego que prolonguen la cova de suro cap a noves ciutats on la vida continua entre indiferent i meravellada pel misteri.

Potser el pessebre municipal és aquest any especialment lleig i a les desqualificacions no els falta raó, no ho sé. Tampoc tinc gaire la sensació que la discussió sigui de caire més o menys estètic, o un simple contrast entre gustos. Vaja, que em fa pensar, una vegada més, que ens hauríem de vacunar una mica més fort contra l’integrisme intransigent, contra el tradicionalisme tronat, també contra la modernor momificada, però vigilant de no substituir aquestes desviacions per un somrís de lobotomia, per més sostenible i mulicultural que pogués ser. En resum, que per què no hi posem menys coragre i més bon humor, a tot plegat.

Calla, potser era aquest el missatge de Nadal.

Sempre que en tinc ocasió llegeixo els articles del senyor Andrés de Blas Guerrero, catedràtic de Teoria de l’Estat de la UNED. Avui El País, el seu diari, en publica un de ben estimulant. […]

El titula, i no enganya ningú, “Nación y nacionalidad” i exposa les seves raons a favor de no tocar la Constitució espanyola del 1978 en aquell punt en què defineix el Regne d’Espanya com una nació integrada per nacionalitats i regions. Les seves raons són raonables, certament. Si no fos que trobo que omet dos petits detalls. Jo no hi entenc gens, en teoria política, i menys encara d’una cosa tan elevada com ho és l’Estat, així amb majúscula. No hi entenc gens, però em sobten aquestes omissions. Una, perquè no és sinó una qüestió de context històric i de memòria personal, que dubto que pugui oblidar cap dels que hi eren, vull dir els que vam viure el moment més de prop o de peu pla estant. L’altra, perquè és una qüestió no sé si dir-ne de sensibilitat o d’ordre lògic que, si no s’és capaç de reconèixer-la per endavant, segur que inhabilita tota discussió.

Sobre el diguem-ne context, De Blas escriu:

I jo em pregunto: es podia fer una altra cosa, l’any 1978, sense sortir-ne escaldats? L’home parla com si la Constitució hagués estat redactada en un context d’estabilitat política, d’absència de violència (i de violència n’hi havia, recordem-ho, hi havia terrorismes diversos, com ara de separatistes, revolucionaris, d’ultradreta, d’estat), com si hagués estat el fruit d’un pacte lliure entre, no sé com n’hem de dir, constituents o subjectes polítics o tots plegats. No, el context va condicionar el resultat. Prou perquè un quart de segle després siguem molts, almenys dins bona part de “Galeuzca” -ves si no deu ser sigificatiu-, els que reclamem un decidit pas endavant.

Deprés, la cosa d’ordre lògic, o històric, o sensible. Diu De Blas:

Mira per on: una nació espanyola preexistent i nacionalitats i regions sorgides dins seu. Home, potser bascos i catalans, si més no, ens sentim una mica seculars, també, i preexistents, no ja a la Constitució, només faltaria, sinó a la nació espanyola que, segons la construcció lògica de De Blas, implícitament ens engloba i ens acull (?). Citem-lo, encara:

No l’afavoreix o sí, depèn. Depèn de l’esquema de convivència, per dir-ho amb els seus termes, que substitueixi aquest anterior, insuficient, ja envellit. Jo no faria fàstics a un esquema confederal que suporti sota un mateix nom, en diguem Espanya o les Espanyes o Unió de Regnes Ibèrics o com en vulgueu dir, diverses nacions preexistents, com ara la catalana i la basca i, posem-hi -si no se’ls acut altra manera de dir-ne- l’espanyola, al seu torn aquesta articulada com bonament decideixin les regions que la integrin. No hi faria fàstics i em sembla que seria una de les poques maneres sensates de fer veritablement compatibles les realitats nacionals sobre les quals discorre De Blas.

Realitats nacionals que hi són, que hi eren en el moment que es va aprovar la Constitució i que aquesta no modifica. ¿O és que De Blas insinua que hem de sotmetre la realitat a la lletra dels textos, en aquest cas la literalitat dels textos jurídics, com si els noms creessin les coses per art de màgia i al marge de les coses?

Hi havíem posat il·lusió i ja sabem com ha anat: Fresno s’afegeix a la llarga llista de llocs on, de Muret ençà, hem anat perdent petites o grans batalles. Ens en podem plànyer, o podem dir allò tan nostrat del ja ho deia jo, o alegrar-nos que la decepció incrementi les files dels qui es diuen independentistes, o potser més valdria prendre algunes notes i reflexionar-hi serenament. […]

Notes com ara aquestes dues o tres.

Una. Després del sainet viscut a Fresno molts han preguntat per les pressions que el govern del talante Zapatero deu haver fet contra l’admissió de la Federació catalana. Mentrestant, el govern espanyol diu i rediu que ells no han actuat. Ei, no siguem ingenus, és que potser tenen raó: no els cal. En aquesta qüestió, com en totes les essencials (deixem de dir-ne simbòliques i de minimitzar-les d’una vegada), l’estat va sol. L’estat, qualsevol estat, és un organisme que batega i actua a través d’una sòlida xarxa d’interessos, pressions i influències. Espanya en té. Nosaltres no. I així va anar la cosa. Aquest estat, tan poc helvètic com és, abans acceptarà fer alguna concessió modesta per la nostra llengua, com sembla que ara farà a Europa, que tolerarà que ens mostrem arreu amb la nostra bandera i sense la seva.

Dues. Mentre encara ressona, per exemple, el clam de Vicent Partal exclamant-se del silenci del president Maragall davant l’afer (i potser hauria pogut continuar callant, vist què ha dit, com si Fresno i Guadalajara fossin conquestes excloents), el govern va i es despenja en boca del seu portaveu, l’ínclit conseller Nadal, lamentant que no s’arribés a l’assemblea amb una solució pactada amb les autoritats esportives i governamentals espanyoles. Home, potser no sóc l’únic que recorda com responia Jaime Lissavetzky, després de l’eufòria de Miami, a les crides al diàleg que, caut i mesurat, feia el seu equivalent del govern català. Com hi responia el Lissavetzky i totes les autoritats governamentals i esportives espanyoles que en tenien ocasió, començant pel president del govern i el seu ministre Sevilla.

I tres. Joaquim Nadal ha aprofitat l’avinentesa, ves que és casual, per deixar anar ombres de sospita sobre el secretari general de l’esport del govern català, Rafel Niubò, dubtant que les coses s’hagin fet prou bé. Que és casual, sí. Quin suport ha tingut en Niubò de part dels seus socis de govern, uns socis tan ben avinguts amb el govern de Madrid, en aquest afer? Només faltaria que redoblessin els tambors contra ell per posar-lo en fals, per fer-li perdre la confiança, per forçar-ne la dimissió.

No sé si fa falta res més, ni que es pugui dir que la qüestió de Fresno no és en el fons sinó una anècdota, perquè Esquerra es decideixi a fer un cop de cap.

Esperava passar-ne de mig a mig, però finalment aquella mena de cuquet morbós que sovint ens atenalla em va trair. Sí, jo també vaig seguir en un moment o altre -onze hores són tan llargues!- la ditxosa compareixença de l’expresident José María Aznar López davant la dita Comissió de l’11M. […]

I en veure’l arrogant, acuseta, greu, invariable com sempre, com ans solia, el calfred feia el fet per l’espinada. Però tampoc no n’esperava gaire res, d’ell ni de l’exposició com en moviola dels seus deliris.

Aleshores el calfred devia venir també de constatar, rèplica rere rèplica, la incapacitat dels parlamentaris, i alguns van dir-ne de bones, per posar l’individu entre l’espasa i la paret, per acular-lo contra les cordes, per caçar-lo amb la xarxa de la seva pròpia fabulació. Per què, tota aquella pantomima, si no havia d’arribar aquest moment?

Segur que no era fàcil. Però potser si algú hagués preguntat, només, reiteradament, sense deixar-lo fugir d’estudi, recordant-li que ahir compareixia per explicar-se i no per donar lliçons solemnes, si algú li hagués demanat amb poques paraules, sense donar-li peu a tornar a escapar-se, això:

És cert que vau trucar als mitjans de comunicació assegurant que l’atemptat havia estat obra d’ETA? És cert que vau afirmar que en teníeu la certesa? En què es basava aquesta certesa? S’adona que és difícil creure-se’l si tenim present que les dues intervencions potser més rellevants del seu mandat -en un programa de televisió per explicar les raons de la guerra d’Irak (“créanme, les estoy diciendo la verdad”, va dir) i aquestes telefonades per pressionar l’opinió pública unes hores abans de les eleccions- posaven en joc la seva paraula per una mentida, per dues mentides?

Potser algun minut d’aquelles grises onze hores va servir perquè algun dels interrogadors ho plantegés. Però si ho va fer es devia arrugar. Perquè, tot i que els fets -la intervenció a la tele i les telefonades per asseverar dues falsedats són fets concrets, coneguts i constatats- havien parlat sols totes dues vegades, parlen sols encara avui, l’expresident va sortir de la sala amb la mirada alta, el posat desafiant, la convicció marmòria, no pas tocat.

Ni tocat ni enfonsat, no. Però no ens enganyem. No és un mentider. És un malalt, obcecat -i no costa gaire de fer-se’n el càrrec- després que atemptessin contra ell. Un malalt que algú hauria d’haver allunyat de la política activa. Confiem que trigui a tornar, que no hi torni mai.

L’he descoberta aquest matí, camí de casa, en una de les façanes d’aquell prodigi arquitectònic propietat de Telefónica, una pintada breu com una targeta d’identitat, sintètica com una declaració de principis: Xibeca power. […]

Aleshores m’ha vingut al cap una imatge d’infantesa. Hi va haver un temps que la Xibeca sortia a la taula dels diumenges, potser al costat d’una ampolla de gasosa per fer encara més festa. Aquella era una presentació de la cervesa en envàs familiar i, en conseqüència, se’n produïa el consum en família. Tot i l’extensió imparable de rentadores, sis-cents i segones residències, el context era encara així de misèrrim i això és el que hi devia haver més a mà perquè els menestrals fessin la seva petita festa setmanal.

Avui, però, la Xibeca ha esdevingut tot un altre emblema. Al peu de la façana on he descobert la pintada hi ha una petita esplanada a recer de mirades indiscretes i presències involuntàries. Tot sovint s’hi apleguen una colla o dues de congèneres que per la seva marcada afinitat semblen constituir una mena de subespècie definida.

Solen compartir testa afaitada, cos enxandallat, consum de cigarretes i objectes afins. Aparentment hispanòfons, despleguen una comunicació quasi verbal a base d’unes poques interjeccions, insults i obscenitats que intercanvien més aviat cridant, reiteradament i incansables. El seu rastre en aquell espai que ocasionalment habiten sol ser, és clar, d’algunes ampolles de litre de color caramel.

Xibeca power, vet-ho aquí. La pintada té alguna cosa d’irònic, gairebé pressuposa memòria i intel·ligència. I això que és segur que és obra seva.

Vull dir que si sou pares de família i teniu canalla que es deleix perquè arribi l’endemà de la nit de Reis, segur que ja esteu prenent mides, fent llistes, evitant de fer números i començant a carretejar encàrrecs. Doncs tinc un amic que m’ha fet arribar una proposta irresistible. […]

Una proposta d’aquelles que pares responsables com ho som nosaltres, conscients del propi deure i preocupats per la repercussió que les activitats lúdiques dels nostres plançons tindran en el seu procés de creixement no podem deixar passar. La trobareu aquí, amb una il·lustració segur que fidel al producte i un argumentari si més no líric.

O qualificaríeu altrament aquest text de presentació? Llegiu:

“Es una unidad capaz de enfrentarse sin queja ni desaliento a las situaciones más comprometidas. Su participación y trabajo en numerosas operaciones humanitarias le ha supuesto el reconocimiento de la comunidad internacional. La cabra de la legión es uno de sus símbolos más arraigados.”

Ja veieu de què es tracta. Exemplar, sí, per part de la casa degana dels grans magatzems peninsulars. “Sin queja ni desaliento”, diu. Vaja, tot un exemple d’esforç, noblesa i altruisme en aquesta època de dissipació. Exemplar, doncs, sense complexos.

Fa uns dies feia referència, en una anotació a una d’aquestes notes, a l’espectacular exercici de cinisme i d’hipocresia amb què ens regalava l’intel·lecte l’escriptor Félix de Azúa. Servidor esperava amb candeletes que el diari atorgués un espai equivalent, a la manera de dret de rèplica, a qui millor podia exercir-la. Ahir Joan B. Culla satisfeia aquesta expectativa, i amb escreix. […]

En Culla resumeix les tesis sardòniques de l’altre en aquest paràgraf, i exposa unes conclusions -que, si calia, signo ara mateix- en els dos següents, que tanquen l’article. Una manera de signar aquestes conclusions deu ser difondre-les. Ho faig, doncs. Aquí teniu els tres paràgrafs:

Per la seva banda, incapaç com ho solen ser les criatures de no dir l’última paraula, l’Azúa ha corregut a contestar amb una carta al director i la insolència previsible l’article d’en Culla. Insolència i, naturalment, indiscutibles habilitats manipuladores. Vegeu què diu:

¿Com havíeu llegit vosaltres l’enquesta, si ho havíeu fet? Repassem-ne les dades: els enquestats diuen sentir-se

A partir d’aquestes dades el diari interpretava, és clar, que “más del 73% se considera catalán y español en proporciones diversas”, que és el que surt si sumes la segona, la tercera i la quarta xifra. Azúa, incomparable paladí de l’objectivitat, busca el reforç a les seves tesis sumant la tercera, la quarta i la cinquena. Si segueixo el seu mètode, però a favor de la meva perspectiva sobre la realitat, o sigui, si sumo la primera, la segona i la tercera xifra, tinc que el 82 % dels enquestats se senten “tan catalán como español”, “más catalán que español” i “sólo catalán”. Encarant el meu 82 % contra el seu 63 % em pregunto si jo, d’ell, escriuria la carta amb el seu desvergonyit aplom.

Siguem equànimes, va. L’enquesta diu que prop de la meitat de la població se sent tan catalana com espanyola, que una tercera part se sent catalana o sobretot catalana i que només, només, el 15 % es defineix com a espanyola o sobretot espanyola. Home, Azúa, potser el Culla té força capacitat d’observació de la realitat, força més que no li fas el favor d’atorgar-li i, naturalment, molta més que no pas tu.

Ho volia escriure fa uns dies, abans el fet no es fes vell del tot, però què hi farem. A la roda de premsa posterior al partit de futbol que la seva selecció espanyola va jugar contra la selecció anglesa, el conegut poliglot Luis Aragonés va fer el gest de respondre a la premsa britànica amb dues paraules en anglès: “No comment.” […]

Recordem ràpidament els fets. L’entrenador de la selecció espanyola de futbol va reincidir en uns comentaris racistes que ja li havien costat l’escàndol mesos enrere (quan va mirar de “motivar” un dels seus jugadors retraient-li que no s’espavilava a córrer com un altre, un “negre de merda”). Ara, a preguntes de la premsa britànica, abans del partit no va tirar pilotes fora sinó que va raonar, per dir-ho així, a favor dels seus mètodes i contra l’acusació de racisme, en termes pel cap baix estantissos.

Aleshores Espanya i Anglaterra van enfrontar-se a l’estadi del Madrid. I els aficionats van donar mostres d’haver entès raons i motius de l’entrenador de la seva selecció. Diuen que els comentaris racistes que eixien de la grada eren indissimulables. Segur que els anglesos no van perdre per culpa d’això, ni que no va ser això el que va motivar el joc brut d’algun d’ells, però les imatges de televisió els mostraven, sota els crits, certament atribolats.

El cas és que, després, a la roda de premsa obligada (¿quin dia se les estalviaran i, ai las, ens en podrem estalviar els resums, aquells resums on se senten perles del sil·logisme com aquella tan bonica: si no marques gols és gairebé impossible ganyar el partit?), la premsa britànica va demanar a l’Aragonés què en pensava, del comportament del públic. I què va dir, ell?

“No comment.” I com que els altres insistien, ell hi tornava -“No comment, he dicho que no comment”- fins a embolicar-se. Quina ocasió no va deixar escapar de mostrar un bri de dignitat. Dient, per exemple: “Em sap greu, ara veig que les meves paraules prèvies al partit han motivat un comportament impropi per part dels seguidors del meu equip. Espero no reincidir-hi.”

D’alra banda, no hauria estat alliçonador que algú hagués convidat Luis Aragonés a dimitir?

Els diaris d’avui recullen unes paraules que es veu que va dir ahir a Madrid el president del Parlament. […]

Segons Ernest Benach “el concepte de nació catalana inclou Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears”. Home, amb aquesta definició de la pròpia nació s’hi pot estar d’acord o no. Jo no penso discutir-la, de debò. Però sí que en discutiré l’oportunitat.

El mateix dia que el president del govern espanyol parla al Senat, seriosament, del concepte de nació en uns termes que crec que mai no s’havien sentit per aquells verals, el mateix dia que el Partit Popular s’endinsa pels camins tan rebdibles del populisme i la demagògia (i amb pancartes) en relació amb la qüestió del nom de la llengua, aquest mateix dia, dic, el president del nostre Parlament va i no se li acut altra cosa, per innocència o per temeritat, que atiar el foc. Perquè no crec que no sigui evident per a tothom que les seves paraules encenen l’esca.

Que a Espanya es mouen coses sembla ja una evidència. Que pot ser que al capdavall del moviment, per magre que sigui, només constatem que ens han marejat, és una possibilitat més que probable. En qualsevol cas, en aquest context caldria mesura i prudència, sentit d’estat (del nostre, vull dir, el que no tenim), gestos i mots tàcticament irreprotxables.

¿Què ho fa, doncs, que com aquell qui diu sense excepció (ara no me’n ve ni una al cap!) tots els nostres polítics, vesteixin el color partidista que vesteixin, no donen la talla, parlen de més o actuen de menys, la vessen, desaprofiten les ocasions o les fan malbé, a tot estirar s’estiren el monyo entre ells per a gaudi dels qui ens tenen per poqueta cosa?

Potser el més assenyat seria ignorar-lo, és clar, però el punt de barrabassada arriba tan a la vora del deliri que seria gairebé per divertir-s’hi. Si no fos que ha aparegut en aquest pamflet diari que utilitzen per abeurar-s’hi massa opinadors de capçalera per a massa gent. Finalment no em contindré. […]

La ment enrogallada de Vidal-Quadras detallava avui a La Razón els tres motius, pel cap baix, que convertiran la redacció del nou Estatut en una missió impossible. Són, a saber, el dret d’autodeterminació, el sistema de finançament i “el deber de conocer la lengua catalana”.

I ell, tan preocupat per la convivència cívica (compte amb l’enllaç, no hi prengueu mal), feia pedagogia d’aquest deure per al públic espanyol en aquests termes:

El deure de conèixer la llengua del país “implica que Cataluña se transforme en un espacio cerrado para notarios, registradores, profesores de primaria, secundaria y bachillerato, secretarios municipales, jueces, fiscales, abogados del Estado, personal de la sanidad pública, policías nacionales y guardias civiles procedentes de otras partes del territorio nacional, cuyas preferencias por Cataluña ya han sido considerablemente mermadas a lo largo de las últimas dos décadas a causa de la política y las leyes lingüísticas nacionalistas. A partir del establecimiento de la obligación legal de conocer el catalán, este fenómeno empobrecedor se volverá total y definitivo”.

Raonament impecable, com tots els que excreta aquesta ment malaguanyada (perquè, privilegiada com és, que ho és, podria haver fet tant de bé a la humanitat si s’hagués enderiat en altres coses…). Un raonament impecable que posa l’accent on cal posar-lo: la nostra ceba amb la llengua atempta contra els drets laborals de tota mena de funcionaris espanyols que somniarien d’instal·lar-se entre nosaltres com a casa seva. Per estar-s’hi com a casa, en el pitjor sentit de l’expressió, vull dir. Com es feia en èpoques colonials, potser?

Fa una estona he fet un cop d’ull a l’e-noticies i m’he trobat que la foto de portada era l’avís de la suspensió de l’emissió d’avui d’això que en diuen Crónicas marcianas a causa de la greu malaltia, deien, d’un dels membres de l’equip de Gestmusic Endemol. […]

Potser engrescat per un dels comentaris, que posava en dubte que la cosa fos notícia, he estat a punt d’escriure una nota insinuant de què no arribaran a ser capaços els trincaires i el seu entorn per recuperar protagonisme.

Vull dir que posats en clau de suspicàcia podíem trobar molt casual que pocs dies després que un dels ex trincos, en Miquel Àngel Pascual, s’hagués passejat després d’anys i panys sobre un escenari la megaproductora fes un acte de tan prima professionalitat com suspendre l’emissió del programa.

Per sort no he escrit la nota. Una estona després, qui sap per quin impuls he tornat a consultar el diari digital. La notícia ara ja era una altra: ha mort en Joan Ramon Mainat, un dels capos de Gestmusic. Aquell comentari a penes enginyós hauria esdevingut, així, per l’actualització d’una primera notícia, una nota de mal gust.

Sí, la gent es fa gran, envelleix i mor. I en aquest trànsit fa tot un munt de moltes coses. En Mainat, per exemple, si no ho recordo malament va ser ànima d’alguns memorables programes de ràdio i de televisió, primer des de RNE i després de RTVE, durant els anys de la transició i el socialisme primicer. Després, ves, ha estat un dels artífexs de la degradació de l’espai televisiu espanyol. I ara s’ha mort.

Rebo un email que m’avisa que passats un parell de dies, si no m’hi he oposat, m’arribarà, també per correu electrònic, un dossier en pdf sobre un enigmàtic “Projecte Animacions”. […]

Gairebé encuriosit declino de respondre i sí, en efecte, dos dies després un missatge cordial m’explica que Carles Cañellas i Biel Porcel, de les companyies Rocamora i Binixiflat, estan preparant la defensa davant de l’Ajuntament de Barcelona d’un projecte per a la cessió de l’ús de l’antic Teatro Circo Español, defensa per a la qual miren de recollir tant de suport com sigui possible.

El Projecte Animacions, informa el promptuari tramès en pdf, proposa la creació d’un espai escènic polivalent estable per a la promoció del teatre i el cinema d’animació. És un intent, seriós i meditat, perquè l’animació depassi la cleda on la tenim reclosa, sobretot els espais de televisió infantil, com una temptativa imaginativa per recollir una tradició que ja és llarga i consolidar-la, no fos -hi afegeixo jo- que acabéssim essent també en això un país singular. Durant molts i molts d’anys hem tingut com aquell qui diu una sola cosa de cada (una televisió, un diari, una enciclopèdia); ara, això sí, cadascuna era i és, segur, una de les més millors en el seu àmbit.

Sí, potser valdrà la pena fer-se ressò de la iniciativa i donar-hi suport, en la mesura que en tingui la possibilitat. Ni que sigui només, enllà de la bondat del projecte, per encoratjar que hi hagi qui cregui prou en els propis projectes per obstinar-se a defensar-los raonablement, i sabent trucar a la porta, en aquest cas per email, d’una manera efectiva i alhora sense empipar.