I així, abans, cada quan aconsellaven fer còpies de seguretat? I, exactament, què és el que valia la pena copiar, el que no podies oblidar-te de duplicar?
Sí que hem avançat, sí. Abans es deia que el mes d’agost no podies ni morir-te. Ara, en canvi, quan tens una urgència i truques per telèfon saps, si més no, que podràs deixar el teu missatge al contestador automàtic.
La novel·la que llegies, ¿és millor quan la llegeixes a l’ombra d’un pi, envoltat d’olor de resina i pinassa, la remor del sol entre les fulles i el cant de la cigala, i l’ombra d’una ràdio tan llunyana que fins i tot pots ignorar-la?
Si confiéssim més en la persona humana, deixaríem la taula parada amb tot el que hi ha per menjar: aperitiu, primer plat, tall, postres. Si cadascú es posava el plat al seu gust i segons la gana, no patiríem tant ni per excés ni per defecte. Això si més no després d’haver après a omplir el plat de gust i amb mesura.
És una de les coses que més trobes a faltar quan no en tens, potser la que més. I, alhora, com costa acceptar el silenci, mantenir-lo, assaborir-lo, i no fugir-ne.
Ja ho sabem: no té més raó qui més crida. Cal recordar, però, que això tampoc no en dóna ni en treu a qui fa menys soroll.
Una de les coses més absurdes que es pot fer al pic de la canícula és queixar-se que fa calor. Queixar-se de la calor a ple estiu és un pleonasme que només fa suar.
Sembla fàcil d’entendre i en canvi resulta endimoniadament difícil dur-ho a la pràctica. El que és important no és tenir raó. El que és important és no perdre-la.
Sembla tan senzill: les coses, sobretot certes coses, pensar-les un moment abans de dir-les. I després dir-les, sí, si és que encara val la pena.
Seguint un altre costum que és aconsellable si t’hi mesures, tafanejo una de les pàgines que avui destaca Vilaweb, BarcelonaSkyline, i el navegador me la carrega en espanyol.
[…]
Clico una de les imatges panoràmiques de la ciutat, certament espectaculars, i aleshores trobo en un racó, prou visible, l’opció de triar la llengua. Li demano que tingui la gentilesa de mostrar-se en català, i des d’aleshores ho fa.
Però tinc un dubte. Potser és el navegador que no estava ben configurat. M’asseguro que l’ordre de preferència a l’hora de mostrar les pàgines penjades en diversos idiomes sigui el que em convé i sí, no venia d’aquí l’error.
Aleshores penso què costaria que les webs de casa es mostressin per defecte en la llengua de casa. Sempre sempre aquesta dèria d’exigir-nos voluntarisme, esforç i hiperconsciència lingüística. Que és una manera d’empènyer els nostres conciutadans normals -que són, no ens enganyéssim, els que prefereixen invertir els esforços, les energies i el temps en les seves coses- a desinteressar-se de la llengua i dels seus drets més elementals com a ciutadans.
M’explicava un company de fatics acadèmics una escena viscuda durant el curs, potser en un moment d’esclat ja primaverenc.
[…]
Vas, entres a classe, t’adones que t’has oblidat el que et calia i, abans de sortir, com excusant-te davant els i les alumnes, recorres a la saviesa popular:
Qui no té cap ha de tenir cua.
Aleshores et ruboritzes. No és precisament la cua el que resol els problemes de memòria. En què devia estar pensant? Quina imatge devia tenir present? Cada dia és més difícil fer classe a criatures de segons quines edats.
Em va semblar que no ho havia entès. Em va semblar que un dels talls que el telenotícies havia triat per il·lustrar el congrés del PSC mostrava José/Josep Borrell fent apologia de la constitució europea. I fent-ho amb un llenguatge que em feia pensar que no entenia el que sentia.[…]
Concretament, clamava contra “l’estupidesa de la lluita identitària” que tants morts joves, deia, ha costat a Europa. Em va semblar que no ho havia entès, però en rellegir-ho avui de la mà de Marçal Sintes me n’adono que sí.
I, amb tot, encara no ho entenc. Perquè el context i la trajectòria personal del flamant nou president del Parlament Europeu deixen ben clar que no podia sinó tirar contra nosaltres mateixos. Nosaltres, que en aquesta fira de les identitats ens ha tocat encarnar-ne, de moment, una de perdedora.
No, segur: l’home no parlava de l’estupidesa identitària dels espanyols. Aleshores sí que ho hauria entès. Perquè aquesta sí que ha costat prou sang, i certament també als catalans.
Ho confesso: m’agrada anar a buscar el pa, de bon matí o quan comença a caure el vespre, fins i tot a ple migdia. M’agrada arribar-me fins al forn, demanar tanda, esperar pacientment el torn i, finalment, sentir la fornereta -ai, les forneretes-, que crida:
[…]
“Et toca a tu, noi?”, o “Ja t’han servit, noi?”, o, des de dins de l’obrador, “Que li heu donat el pa, a aquell noi?”.
Massa vegades durant l’any, ja, em sorprèn sentir que parlen d’un senyor quan fan referència a mi. Massa sovint, també, he de demanar que em tractin de tu. Massa vegades. Per això m’agrada anar a buscar el pa, permetre’m cada dia aquest petit acte de coqueteria. Veus, encara hi ha algú que veu en mi el noi que va ser.
Si jo fos dels que hi dóna importància, a això de l’edat, em faria gràcia anar a buscar el pa sovint, cada dia, gairebé en secret, inconfessadament. I veure’m vist, com si el temps no passés, des dels ulls de la gentil fornereta.
“El narrador imaginari tapa la ploma i l’allunya del bloc. Està cansat. Coi d’esquena. Es pregunta per què, de sobte,
s’ha posat a escriure aquesta història, búlgara, a Bat-Iam, escrita en línies com versos i fins i tot, aquí i allà, amb rima.” […]
“Ara que els seus fills ja s’han fet grans
i li ha arribat l’alegria dels néts, que ja ha escrit uns quants llibres, que ha viatjat, que ha donat conferències i l’han fotografiat, ara de sobte torna a escriure poesia? […]
Aviat farà seixanta anys, aquest narrador, i ho pot resumir més o menys així: hi ha amor
i hi ha amor. Al final tothom es queda sol: aquells camperols de pit pelut, la Tzila, la Guila, la Beti,
l’Albert i també el narrador.”
És un fragment d’
El mateix mar, d’Amos Oz, una novel·la de cap a cent cinquanta capítols entre breus i molt breus, d’un parell o tres de pàgines a mitja dotzena de versos. Sí, he dit versos: la majoria dels capítols estan escrits amb “ratlles trencades”, en alguns casos són netament poemes de tres o quatre quartetes o sextets. L’estructura del text té també alguna cosa de poètic; m’ha recordat en certa mesura la història coral que Dylan Thomas construeix a Sota el bosc lacti: un nombre ampli de personatges dels quals anem seguint la peripècia, gairebé sentint-los la veu. I una peripècia que és alhora personal i col·lectiva: hi ha molt d’amor i de mort, força vida quotidiana i la impossibilitat de la vida quotidiana a Israel; recorre el text com aquell qui diu subterràniament, i aflora de manera explícita en alguns moments, l’enfrontament entre israelians i palestins, l’atzagaiada de la guerra, el no futur a què aboca la situació política.
No és un gran llibre, em sembla, però sí que el trobo enormement suggerent. És una novel·la de clima, de creació d’un estat d’ànim sobre la centralitat del llenguatge. També destaca la galeria de personatges i els paisatges -la ciutat, el mar, el desert proper- en què habiten. Una novel·la que parla sense fer-ne tesi del drama que contemplem, potser de braços massa creuats, al Pròxim Orient. Benvingut sigui el mig Premi Internacional Catalunya, una manera potser massa impotent de mirar de desplegar els braços, però més val això. Tanquem l’homenatge amb una altra cita, sàvia:
“En aquest temps el que més falta ens fa en aquest país és la tranquil·litat. I, déu no ho vulgui, que no hi hagi malentesos: parlo de tranquil·litat, en absolut de silenci.”
És ben curiós, que tothom, o gairebé tothom, defensi coses tan semblants quan en parla, i que per contra la pràctica sigui tant una altra. Parlo de l’ofici de l’editor.
[…]
Avui, per exemple, Josep M. Muñoz escriu a
La Vanguardia, arran de la publicació de la correspondència entre Pla i Cruzet, un
“Elogio del editor” on diu:
“Es evidente que la situación de la literatura catalana es ahora, incomparablemente, mejor. Para empezar, ahora no existe la censura; al menos, la censura política. Pero ahora el gran condicionante de nuestra literatura es el mercado -un mercado que es de ámbito español y muy poco propicio a la diversidad lingüística-. ¿O acaso no sigue siendo la labor de un editor catalán de hoy “la lucha por construir su colección, para conseguir unos espacios de proyección más amplios, para recuperar el público lector y para ganar a unos sectores indiferentes -y hostiles- a la lectura en catalán?” Esa exacta descripción, con la que la editora de la correspondencia, Maria Josepa Gallofré, se refiere a la labor de Cruzet, sigue siendo perfectamente aplicable a la realidad presente. Y hoy sigue faltándonos también la revista que Cruzet reclamaba con tanta insistencia. Por ello, quizás ya sería hora, después de tanto tiempo de hablar de normalización, de pasar a la acción.”
Res pot ser més lluny de la meva intenció, ho saben els que em coneixen, que corregir la posició de Muñoz. Però pensava, abans de fer un nou salt a l’acció, com es pot fer casar aquesta concepció de l’editor amb unes altres paraules que llegia, també avui, a
El País. A propòsit de la presentació d’un giny de paper electrònic, anomenat Librié per Sony i E-book per Toshiba, Verdú, sempre esmolat, apunta un horitzó de futur prou revolucionari:
“No hará falta adquirir el periódico impreso y sí un acceso que otorgue el derecho a almacenar uno o varios diarios, revistas o libros dentro del aparato. ¿Se leerá de esta manera más, puesto que el texto llega en pantallas? Se leerá, como ya está ocurriendo, de otra manera y ello constituirá, en realidad, el auténtico cambio de la cultura. Hasta el momento, ni la televisión, la radio, la realidad virtual o los reality show pudieron exterminar los libros. Son ahora los libros quienes se suicidan acabando con su naturaleza proverbial. La condición del libro electrónico induce al hipertexto, el menudeo, la dispersión, y, en consecuencia, los escritores -todos los escritores- habrán de subordinarse al sistema.”
Potser el triomf del “mercat” no era el problema, sinó només el cop de vent que avisa de la tempesta que s’acosta… L’últim, que tanqui la porta.