Aquest divendres sento casualment a El matí de Catalunya Ràdio l’espai “Llibres per sobreviure“: Carlota Freixenet i Frederic Vincent citen el clàssic de Philip K. Dick Els androides somien xais elèctrics? però ho fan en castellà. Diuen que no s’ha traduït al català i em deixen perplex. Tant costa que una llibretera i un periodista es documentin abans de dir res? Perquè resulta que la novel·la que va inspirar Blade Runner té una història editorial no precisament curta en català.
La primera edició va aparèixer crec que el 1989 dins la col·lecció “2001” de Pleniluni, una petita editorial que entre el 1984 i el 1991 i des d’Alella va anostrar una trentena de clàssics de la ciència-ficció, com recorda aquesta nota al bloc Les rades grises. Aquella iniciativa editorial de set anys, o la posterior de Pagès amb “Ciència-ficció” sota la direcció d’Antoni Munné-Jordà, totes dues recollides en el bloc que Raül Maigí manté des del 2010, són un testimoni de l’interès que a casa nostra ha despertat la literatura fantàstica i de ciència-ficció, un interès minoritari si voleu, però persistent i militant. David Madueño en va fer un repàs segurament exhaustiu en un article del 2012 a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
Alguns dels títols publicats per Pleniluni van tenir una segona vida de la mà de Francesc Parcerisas a “Clàssics Moderns” d’Edhasa —podeu llegir uns documentats apunts d’història sobre la col·lecció al bloc de Josep Mengual Negritas y cursivas—. Va ser el cas, especialment, d’algun títol d’Asimov i d’Ursula K. Le Guin, a més, naturalment, l’any 1993, de la novel·la de Philip K. Dick.
La segona vida es va prolongar encara en una tercera per a molts títols de “Clàssics Moderns” quan vam incorporar, crec que va ser a partir del 1994, la col·lecció al catàleg de Proa. No va ser el cas de Blade Runner, que, però, tornaria a veure la llum l’any 2004, i novament el 2009, en una altra col·lecció de Proa, “Les Eines”, ja de la mà d’Isidor Cònsul i Àlex Broch, amb propostes de treball de Jordi José pensades per a l’ús escolar del llibre.
Finalment, l’any 2013 la novel·la s’incorpora a la col·lecció “labutxaca” del Grup 62, on encara deu ser accessible. Vist aquest recorregut editorial resulta sorprenent que Carlota Freixenet i Frederic Vincent hagin afirmat, amb un punt de frivolitat, que Els androides somien xais elèctrics? no s’havia traduït mai al català —bé que després ella a les xarxes ha reconegut l’error i ha assegurat que farà l’aclariment per antena—. L’edició en català té molts forats i no pas pocs entrebancs, però per no fer-los encara més grossos i, al contrari, contribuir a tapar-los, cal exigir als mitjans de comunicació que s’informin per no desinformar.
Si un llibre ha estat traduït però, com passa massa sovint, ja no es troba a les llibreries, podem fer memòria de l’edició catalana, podem recordar que molt probablement se’n podrà localitzar algun exemplar en el sistema de biblioteques i podem gosar, fins i tot, reclamar-ne la recuperació a l’editor de guàrdia que ens pugui estar escoltant… Però traguem-nos la mandra de les orelles, vull dir aquesta mirada subsidiària pròpia dels esclaus, i no fem referència als títols en castellà mentre no sigui estrictament, inevitablement i malauradament imprescindible.
Per cert, que l’autor de la traducció va ser l’escriptor i activista portuguès Manuel de Seabra, un personatge carismàtic del sistema literari català dels anys 80, al costat de la seva companya Vimala Devi, que algun dia haurem de recordar.
PD. Aquí la fe d’errades de Carlota Freixenet del dia 22 d’agost.