Hi ha un anunci que fa dies que m’obsessiona. Hi ha una parella i quan ell li ofereix de fer la truita de patata ella respon que prefereix la de la mare, que és amb ceba. “Li posa ceba”, em sembla que diu, literalment. I això és el que m’obsessiona. […]
No tant els arquetips que hi apareixen, especialment desafortunats. Hi ha la competència tòpica amb la sogra, en aquest cas entre la mama i el gendre, que té una mala resposta, gelós. Hi ha l’esforç, desaprofitat, per trencar la dinàmica de rols: sobretot, que la truita la faci l’home, que així ningú no podrà dir que perpetuem el tòpic de la mestressa de casa. Doncs no, perquè sembla que simplement hagin invertit els papers de mascle i femella, gairebé a última hora, quan s’han adonat que la vessaven, però ho han fet sense transformar aquells rols. Els haurien desarticulat si, per exemple, la parella estiguessin fent la truita tots dos plegats, col·laborativament que diríem ara. Em passes la ceba?, podria dir ella. I ell, moix, ai, vols dir?, en comptes d’aquell posat ofès tan fora de lloc.
Però allò que me n’obsessiona no té res a veure amb tot això. No. Quan ella diu que la mare “li posa la ceba”, què diu en realitat? A qui la posa, i on? I com?, en forma de cataplasma, potser? Perquè si fa referència a fer la truita amb ceba, no hauria de dir que n’hi posa?
Oi que no és el mateix dir “quan fa la truita de patata hi posa ceba” que “quan fa la truita de patata li posa ceba”? Si no és que la truita se’ns apareix tan personificada que potser no deixaria que, ara sí, li clavéssim les dents.
I és que els pronoms febles no es poden administrar a pessics, com la sal que tant la mare com el xicot deuen posar a l’ou abans de batre’l.
Doncs hi posarem ceba i despres li farem els honors, amb el teu permís. Bon profit.