“Moments feliços”
El 16 de gener, El 3 de vuit de Vilafranca va publicar la lectura que el fins ara gairebé anònim August Garcia proposa de Moments feliços. Diu: […]
Moments feliços, el primer llibre de poesia de l’Oriol Izquierdo (crític, editor i ara director de la Institució de Lletres Catalanes), no és un llibre alegre que parli d’optimismes buits on refugiar-nos. Encara que no ho diu mai explícitament, està escrit després que el seu autor perdés una filla de tretze anys. Aquest dolor travessa tot el recull, però està expressat amb tal contenció i delicadesa que permet al lector apropar-s’hi íntimament i, alhora, respirar la bellesa que traspuen els mots i la seva cadència.
Però Moments feliços és molt més que això. Arrenca a la primera part amb un vers impuntuat, sovint trencat i farcit de repeticions –com si, d’alguna manera, imités una fase primordial del llenguatge. El poeta observa, des del dolor, el món: “I observar la ciutat descobrir-hi / un anònim brogit que emmascara / entre fum de quitrà la mirada / de la mort pel talús de finestres / que no miren enlloc.” Ple de referències bíbliques (Babel, les temptacions al desert, la llet i la mel, el paradís, l’or, l’encens i la mirra…), el vers avança com un llarg monòleg teatral on el poeta descabdella el seu dolor a la llum de la reflexió vital. En una clara al·lusió a l’Eclesiastès (“hi ha temps de perdre / i de buscar / hi ha temps de riure / i de plorar”) el poeta acaba afirmant: “néixer i morir / són cara d’un sol moment / potser / cosir sense estripar / és un pobre desig / potser “.
Després el llibre fa un canvi rotund que agafa el lector per sorpresa. El to esdevé humorístic, el vers, més clàssic i el tema sembla banal. Izquierdo, a manera d’un Pere Quart modern, escruta la nostra quotidianitat des d’un punt de vista gairebé antropològic però carregat de fina ironia. En el fons posa damunt la taula les nostres contradiccions i la nostra supèrbia: “Ho vull tot. Ho vull ara. / Sóc el centre del món, / i, és natural, no em cansa.”
A la tercera part trobem uns poemes més intimistes on el desig esdevé un dels motius claus. Hi és present també una reflexió ètica que ens interpel·la sense cap afany alliçonador: “No tenir gens de pressa / a passar dins la sala, / a agafar la paraula, / a imposar el teu criteri. / Esperar que les coses / vagin fent el seu curs, / que lentament avancin / els millors punts de vista“.
Al darrer tram del llibre se’ns mostra amb més claredat que mai l’experiència del dolor. Són versos dits amb veu baixa, com una confidència, però el camí que hem fet junts –el poeta i nosaltres– ens ha preparat per a entomar-los sense exhibicions lacrimògenes. Amb un profund respecte per la vida i el misteri. El mateix que li permet assumir el dol com una “neu clara que ens abriga”: “Al principi et buscava, i ara encara. / Ara et retrobo en els signes més simples / i he comprès que és això el que tinc de tu. / La constant companyia del més tendre record.”