Misteris de la comunicació
Vespre al metro. Les dues adolescents s’han assegut de costat i, sense dir-se res, s’han plantat cadascuna un auricular a l’orella. […]
Una manipula l’mp3. Les dues miren endavant, sense fixar la vista
enlloc, i taral·legen en silenci amb un moviment de llavis ben visible. Passen les parades, continua el bellugeig de llavis, gairebé sincrònic, i la mirada enllà; s’insinua de tant en tant un moviment de ball amb una mà, amb la cintura. De tant en tant sembla que aguantin la respiració i després somriuen o fan una ganyota: s’ha acabat una cançó, en comença una altra, per l’expectació que hi posen deuen haver activat la reproducció aleatòria.
Finalment una arriba a lloc. Dóna l’auricular a la companya. S’aixeca. Petó a la galta. Ja ens veurem, diu la que seu. Hablamos, fa l’altra. Te conectarás, hi torna la primera. L’altra fa com que sí amb el cap i la que es queda s’il·lumina de cara.
Porten més de mitja hora de costat, en callada comunió auditiva. I ara que se separen iniciaran una conversa per xat que s’allargarà qui sap fins a quina hora. I llavors sí: s’ho diran tot.