Mesurar la civilització
Imagineu-vos l’escena. Ets dins la banyera, amb el telèfon de la dutxa a la mà i passen els segons però només en surt aigua freda. I l’aigua, quan és freda, és freda de debò. […]
Abans que se’t congelin les idees mires de fer rutllar la musculatura cerebral. Anàlisi i conclusions. La caldera s’ha apagat. La tempesta ha estat intensa i segur que una rufacada ha fet el fet. La caldera és massa a la intempèrie. Però ara això, que és el que de fet explica la situació, és del tot secundari. S’imposa actuar.
Et calces un banyador, et mig eixugues els peus i, de puntetes i sense relliscar, surts a l’exterior, t’arribes a la caldera. Sort que és l’estiu, però la tempesta continua i la pluja de setembre comença a no ser amable. És un d’aquells moments que t’agrada pensar que no et veu ningú: quina fila, amb el banyador, descalç, accionant els botons de la caldera. L’encens. L’aparell es comporta, respon, rutlla.
De seguida et refàs de tot plegat sota l’aigua calenta. I acabes amb un doll d’aigua gelada, que tonifica.
Vet aquí una mesura de la civilització: poder triar la temperatura de l’aigua. I la donem per descomptada.