Oi?

Divendres passat Josep M. Fonalleras escrivia, a propòsit dels amics i la literatura, a El Periódico: […]

Màrius i Oriol

¿Per
a què serveix escriure? Vull dir: ¿quin és l’interès ocult que
persegueix l’escriptor quan publica un llibre? ¿Adquirir un cert
prestigi, satisfer el seu ego? ¿Aconseguir grans beneficis, suculents
contractes, sortir a la tele? ¿Per a què serveix de debò escriure un
llibre? ¿Per conèixer-se un mateix? ¿Per lligar, com va dir aquell, com
han repetit tants? I el lector, ¿què hi va a buscar en el llibre?
¿Distracció, coneixement, satisfacció dels seus instints, capitals o
venials? Em faig totes aquestes preguntes, i moltes més, després
d’haver llegit dos amics meus, Màrius Serra i Oriol Izquierdo.
El primer ha publicat el que ell mateix anomena un llibre sense ficció;
el segon, un poemari. Tots dos estan afectats per una malaltia terrible
d’un fill i una filla, respectivament. Els estalviaré ara els detalls
d’uns llibres que parlen precisament del procés d’aquesta malaltia o
del final irremissible, anunciat.
Aquest no és un article de
col.leguisme, per dir que bons que són tots dos, i la fermesa que tenen
i tots aquests romanços que se li suposen a un amic que vol exalçar els
seus. Aquest és un article que parla de literatura. Tots dos,
enfrontats a la prova més difícil, al compromís més radical, responen
amb les paraules. Per descomptat que escriure serveix per reflexionar i
per conèixer-se. Però ells van més enllà. Escriure és ser fidel a una
llengua, és formalitzar, reduir l’experiència a un marc. ¿Per a què
serveix? No ho sé.
Sé per a què serveix ser lector d’aquests dos:
per ser més savi, per plorar, per pensar en la pietat i per adonar-te
que la literatura proporciona plaer i dolor al mateix temps.