Oi?

“Tothom parlava en català i totes les classes es feien, com era obligatori, en castellà —una esquizofrènia que ens va preparar per enfrontar-nos a la hipocresia de la vida sense excessius prejudicis—.”

És un dels records que més m’ha cridat l’atenció quan el recupera Francesc Parcerisas al seu llibre d’estampes Fer-ne vuitanta, tan recomanable. Però m’he estat de piular-lo perquè crec que, avui, demana almenys una glossa.

Sé molt bé de què parla Parcerisas, tot i que jo vaig tenir la sort d’anar a una escola, que aleshores era excepció, que es feia dir activa, i també catalana i per la renovació pedagògica, una punta de llança del que, amb la recuperació de les institucions després de la mort del dictador, seria la xarxa pública d’educació creada per la nova Generalitat, xarxa durant uns quants anys columna vertebradora de la nostra societat.

Sí, aleshores el català era la llengua ambiental, malgrat que fins fes ben poc hagués estat literalment perseguida i tot i que en molts barris i noves poblacions, creades per acollir els ciutadans que arribaven de tantes regions espanyoles, anés deixant de ser o ja no fos la llengua del carrer. Aquella “esquizofrènia”, com en diu Parcerisas, entre la realitat popular, familiar, col·lectiva, d’una banda, i la realitat oficial, repressiva, supremacista, era percebuda fins i tot per una majoria dels qui arribaven de nou i no tenien la llengua catalana per llengua pròpia, i això explica moviments com el que va dur al naixement de la proposta d’immersió escolar, que ara mateix és urgent reinventar sense complexos.

Perquè tot ha canviat molt, i d’arrel. I, si se’m permet expressar-ho així, aquella esquizofrènia i aquella hipocresia de què parla Parcerisas ara mateix poden ser viscudes, i mal interpretades, a la inversa (“igual que con Franco pero al revés”, com deia un cèlebre titular, cínic i inadmissible, del diari ABC). Avui, per a massa escolars que tenen el castellà o altres llengües per pròpies i, en més o en menys mesura, per ambientals, és el català el que és sentit com una obligació. I, per tant, s’hi poden resistir o revoltar en contra.

Però explicar-ho com una simple inversió de la situació seria un error i una inexactitud que no ens podem permetre. La llengua, i tot el que una llengua porta associat —des de les manifestacions culturals fins a la conformació d’identitat—, no és un fet estrictament individual, personal, sinó que té una innegable dimensió col·lectiva, social, fins i tot geogràfica i territorial.

És allò que hem après a explicar reconeixent que la llengua catalana només ens té a nosaltres, els catalans, per mantenir-se i continuar existint. I quan dic nosaltres, els catalans, vull dir totes les persones, tinguin l’origen, la història individual i les circumstàncies que tinguin, que hagin escollit fer d’aquest país el seu país. És, justament, a través de l’escola, que els més menuts aprendran a fer-se’l seu. I per això, ara que la necessitem més que mai, ens l’estan destruint.



(A la imatge, les restes de les Escoles Unitàries d’Alfou, un projecte d’Escola Nova catalana de la Generalitat republicana a Sant Antoni de Vilamajor.)