Oi?

Veig el renou que provoca l’afer dels joiers Tous i tinc la sensació que el Far West se’ns acosta a marxes forçades. […]

Hi ha enquestes als diaris, trucades a les ràdios, reportatges a peu de manifestació, tertúlies variades, i em sorprèn la rara unanimitat que, amb tan poques excepcions, hi ha sobre el cas. Es dóna per fet que el gendre va actuar en defensa pròpia, que el mort era dolent ?o albanokosovar, que és com qui diu el mateix? i per tant s’ho havia buscat, que empresonar la víctima és una injustícia. I emboliquem que fa fort.

Faig l’esforç de desembolicar, doncs, i no sé si me’n surto. És segur que sembla que hi va haver un intent de robatori, que hi ha un mort, que el cas està en mans d’una jutge i que hi ha dos empresonats, un dels presumptes atracadors i l’autor del tret. La jutge aprecia, després de conèixer les proves i de parlar amb els testimonis, indicis d’homicidi, i actua en conseqüència: presó preventiva.

El fet desferma inquietud i desconcert, i és comprensible. L’empresonat tenia la doble condició de responsable de la seguretat de la propietat presumptament violada i de víctima del presumpte robatori. D’aquí que, amb massa alegria, tothom entengui que l’home va actuar en legítima defensa i que ves si no hauríem fet el mateix. D’acord. Però hi ha hagut un tret i hi ha un mort. I hi ha massa indicis que la pistola va entrar en acció més per si de cas que en plena batussa. Sap greu, és més que probable que l’home només volgués protegir els seus, és gairebé segur que el mort i el seu company no eren precisament angelets. Però, per sort, el nostre estat de dret, tot i amb les seves imperfeccions, considera l’homicidi un delicte. I això ens protegeix a tots.

¿O és que haurem de ser igualment comprensius la pròxima vegada que, en sentir-se amenaçat, un ciutadà erigit en presumpte guarda de seguretat tregui la seva arma, si en té, i, en virtut de la legítima defensa preventiva, engegui un tret al qui presumptament l’amenaça? ¿Ho haurem de ser també aquella vegada, si l’amenaça no té fonament, si el mort no és lladre, si és un dels nostres?

Deixem que la justícia faci el seu camí, subjectant-se als fets i, quan hi siguin, a les circumstàncies atenuants. Desitgem, si voleu, fins i tot, que la versió de l’ara acusat sigui tan fidel als fets que l’acusació d’homicidi acabi perdent consistència. Però confiem, ni que costi, que la justícia serà justa, ràpida i eficient en l’esclariment dels fets i a l’hora de dictar sentència.

O haurem de demanar als Reis que ens portin eines per armar-nos fins a les dents. Com si fóssim enmig de l’inhòspit Far West. On la llei que imperava era la del més fort.