Oi?

Jordi Llavina escriu a Presència (núm. 1914, 31 d’octubre al 6 de novembre, p. 36): […]
L’ànima balba
Izquierdo irromp en el panorama editorial amb un llibre de poemes sostingut i bell

Publicar el primer llibre de poemes a quaranta-cinc anys implica un risc evident: hauries de mirar de no equivocar-te. Izquierdo no tan sols no s’equivoca, sinó que l’encerta. Aquesta seva opera prima conté un grapat de poemes feliços, que acorden molt bé –fent servir una expressió del llibre– “enteniment i entranya”: tot i que diríeu que l’enteniment guanya sempre, i que l’entranya es manté discretament a l’ombra, aquesta ens envia, de tant en tant, però sobretot en la darrera part –la millor, amb diferència–, indicis d’emoció que el poeta sap canalitzar molt bé en la forma dels seus poemes. Contrafent la coneguda frase del Nou Testament –que Izquierdo posa al capdavant de la part inicial, en la versió eliotiana–, podríem resumir aquesta última part, dedicada a la mort de la filla, amb la fórmula que titula l’article. Són dotze poemes magnífics, que estan a l’altura dels d’El príncep, de Joan Teixidor, o dels que Estellés va dedicar a la seva filla morta. Izquierdo té molt bon nas per trobar correlats objectius que diguin i duguin, per translació, una emoció: la nina abandonada de “Cançó” o la tórtora de “Conversa”. El poema “Pausa” s’ha de llegir costat per costat amb el relat “La bossa”, de Dolors Borau. El llibre, però, és més que aquesta secció final. Formalment ric, complex, amb un ús delicat de la llengua. Dividit en quatre parts, avança del més general al més dolorosament concret. L’estructura, des del “balbuceig” del primer poema a la “neu que ens abriga” de la mirada de la filla de l’últim, ben travada, precisa. Els pretextos són molt diversos. Els tons i els registres, també. Per damunt de tot, és un llibre que acompanya el lector.