Oi?

La vigília de l’examen un estudiant m’adreça un correu electrònic per assegurar-se que ha entès bé la matèria. […]
Sense entrar en altres consideracions –sobre la il·lusió d’accessibilitat fruit de tanta connectivitat, per exemple, o els riscos d’escriure a deshora–, li dono una resposta més que succinta punt per punt, com qui li desitja sort. Que és, em temo, tot el que a aquestes alçades puc fer.

Fins que arribo a l’última qüestió. Hi ha una cosa que no entenc, em diu. Això de l’angoixa existencial. M’aturo. Agafo aire. I m’estic de respondre res sobre aquest punt.

Perquè, què li podria de dir? Potser… Quina sort que has tingut. I que per molts anys conservis la innocència.