Oi?

Aquest president del govern espanyol, infame i ínfim, que respon al nom de Pedro Sánchez, malabarista de la mentida, tafur del sentit de les paraules, pretén que en l’estat d’alarma per l’emergència sanitària s’ha dedicat a cogovernar amb les autoritats autonòmiques. Del tu proposes i jo disposo en diu cogovernar, el barrut. El mail obert del 25 de maig ho constatava, a partir del prefix co-, d’ús tan freqüent. Segur que Farsánchez, com en diu l’amic Galves, és d’aquells que entén que hi ha consens —un altre mot amb co-, que hauria pogut aparèixer en l’article— quan els altres van a ell i que falta de diàleg quan no pot imposar el seu punt de vista. D’exemples n’hi ha a cabassos. […]

La cogovernança

El prefix co– no ha donat paraules especialment boniques, però sí que moltes ofereixen conceptes rics i estimulants. El DIEC en recull les variants col-, com-, con- i cor- i en defineix un doble significat: ‘ensems amb’ i ‘en comú’. El trobem en termes de caràcter ben tècnic (covolum, en química; codominància, en genètica; coaxial i cogeneració, en física; coeducació o educació idèntica de persones de tots dos sexes, en pedagogia). En tots aquests casos significa, en síntesi, que hi ha un element comú o coincident.

No és estrany descobrir el prefix en mots que poden semblar més freqüents, de vegades una mica d’amagat. Així, a coincidir, és a dir trobar-se en el mateix lloc de l’espai, a coetani, que viu dins una mateixa època que l’altre, a col·lectiu, conjunt de persones que tenen alguna cosa en comú, a coordinar, combinar harmònicament per a una acció comuna, o a col·laborar, treballar en comú. Només n’he sabut trobar un ús indiscutiblement negatiu: la coacció, que és el fet de constrènyer la voluntat d’algú a dir o a fer alguna cosa.

Però aquesta deu ser l’excepció. Perquè és per contra en el camp semàntic de la col·laboració que el prefix ha estat especialment productiu: cofundador (que funda alguna cosa juntament amb altres persones), coedició (edició feta comunament per dos o més editors), cogestió (especialment gestió d’una empresa amb participació dels propietaris i dels treballadors), coparticipar (participar amb un altre en una cosa), cooperar (prendre part amb altres en una obra feta en comú) o coalició (aliança temporal de persones, partits o estats).

Darrerament el prefix sembla haver-se posat de moda gràcies a l’aparició en l’escena pública del concepte cogovernança. En els recursos en línia de l’IEC, trobem un únic ús del mot cogovernar, recollit en el corpus textual informatitzat de la llengua catalana, provinent del treball del 1989 La marxa cap a la independència de Catalunya, del Molt Honorable Miquel Coll i Alentorn. I el sentit s’entén sense que en calguin gaires definicions: fa referència al període, a mig segle X, en què els comtes Miró i Borrell, germans com eren, van governar conjuntament els comtats de Barcelona, Girona i Osona, aquest fent-se càrrec de la política exterior i militar, aquell vetllant pels afers interns. Va ser en temps de Miró que es va endegar el cèlebre rec comtal per abastir d’aigua la ciutat de Barcelona. I és sabut que Borrell va negar-se a renovar el pacte de vassallatge amb el rei de França, de manera que en aquells temps aquests comtats catalans van esdevenir independents, sigui dit de passada.

Ara mateix som en temps d’estat d’alarma i és en nom seu que s’ha executat la recentralització de les capacitats de govern per posar-les a l’arbitri d’unes dites autoritats competents, que comparteixen totes el fet de ser ministres espanyols. Per a això les capacitats han estat usurpades als governs autònoms del que se suposa que és l’estat més descentralitzat del món. En la seva línia habitual (recordeu encara aquell d’entrada no, oi?), el PSOE no ha perdut l’oportunitat de deturpar el llenguatge i donar a una cosa el nom d’una altra: i no es cansen ara de repetir que les autoritats competents cogovernen amb els presidents autonòmics.

I, com si el nom passés a fer la cosa, els ha faltat temps per negar la usurpació de competències i desmentir la recentralització que tots hem vist que es produïen. Hi ha excel·lit, com sempre, aquest cínic de posat cardenalici que és Miquel Iceta. Però encara he trobat més interessant la candidesa del volàtil ministre Pedro Duque. Preguntat pels problemes de competències amb les autonomies, ha defensat que “tots els sistemes sanitaris segueixen sota les ordres dels consellers de les comunitats”. I semblava que s’ho creia. I s’ha quedat tan ample.

Així arribem al moll de l’os de la qüestió. D’autoritzar les peticions que reben dels governs autonòmics en diuen cogovernar. De donar ordres a les autoritats inferiors regionals en diuen cogovernar. I és que per a aquest partit, presumptament federal, l’estat natural de les coses és radial, centralista. autoritari. Ben bé com si el prefix co-, lluny d’expressar aquella capacitat de col·laborar en comú, per dir-ho ben redundant, servís només per coaccionar els qui creus que et deuen vassallatge. A les seves mans, encara sort si la Generalitat podia mai tornar a fer la feina de les gestories…