Oi?

Avui, Núvol em publica una entrevista a Joan Carreras sobre Estaria molt bé. Una conversa entre lectors des de l’amistat. I l’agraïment: perquè ens ha donat una altra novel·la que ensenya a llegir novel·les. Satisfacció assegurada.

Joan Carreras: “Soc un pilot d’avió i porto la gent de viatge”

Oriol Izquierdo conversa amb l’autor de la novel·la ‘Estaria molt bé’ (Proa, 2026), retrat coral de quatre dones a la seixantena.

Joan Carreras acaba de publicar Estaria molt bé, la seva novena novel·la, i per celebrar-ho decidim convertir en entrevista una de les converses ocasionals que mantenim. Amb en Joan fa molts anys que ens coneixem. Tants, que dúiem calça curta, ell en devia tenir cinc i jo quatre, quan les nostres vides es van creuar al pati de l’escola. I, després, no han deixat d’entrecreuar-se, amb més o menys intensitat, d’uns anys ençà entre passadissos a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, on tots dos aprenem a fer-nos grans entre joves estudiants que cada dia ens semblen més joves. Escric això, i és com si sentís la veu del Joan explicant una de les històries que travessen les seves obres. Potser un dia n’hi trobarem ni que sigui una ombra… La conversa arrenca amb la frase que obre la seva última novel·la, perquè en llegir-la em va venir al cap una de les nostres sobretaules, quan, parlant del que llegíem, ell lamentava ensopegar amb llibres que no se sap on et porten.

La primera frase d’Estaria molt bé planta una notícia que té molt d’enigma davant del lector i fa que el lector digui a veure què hi ha aquí darrere.

Sí. “Tinc un amant”, diu la Mar Cristall. Però no és un recurs, un truquillo (ho dic en diminutiu perquè és pejoratiu), sinó que, en aquest cas, és com va començar de veritat l’escriptura.

És a dir, la primera frase de la novel·la és la primera que vas escriure.

Sí, això no passa gairebé mai, perquè ho retoques tant que els principis acaben… Però en aquest cas així va començar i, quan ho vaig escriure, encara no sabia ben bé què més passaria. I per això ho vaig voler deixar, perquè és el motor de veritat. Sobre això que deies, em sembla que el que necessito com a lector, i m’esforço molt que sigui així quan escric, és que els llibres llisquin. Lliscar, dit d’una manera molt banal, és que quan acaba una frase et vingui de gust i sigui completament necessari llegir la següent, i que quan acaba el paràgraf, sigui inevitable que vulguis encetar el paràgraf que ve després, que quan acaba una pàgina necessitis saltar la pàgina i passar a la següent, i que això vagi passant fins al final del llibre. Hi ha llibres en què això passa i hi ha llibres en què això no acaba de passar. Això no té res a veure amb el fet que el llibre sigui… M’enrotllo molt, però tu ja ho tallaràs.

No, fes fes.

Això no té res a veure amb el fet que el llibre sigui més o menys exigent o més o menys fàcil. Una novel·la pot ser densíssima i lliscar, i una novel·la pot ser superficial i no lliscar. No és una qüestió temàtica o de contingut, sinó que és la manera com es presenta davant dels lectors, tal com està escrita. I per a mi això és una obsessió. Hi ha dues obsessions, una és aquesta i l’altra és una que… Un amic em va dir que, llegint L’àguila negra, l’escena del casament, havia vist l’escena, va entendre tot el que passava amb aquell personatge sense haver-ho d’explicar perquè ja veia l’escena. I l’altre dia en Xavier Pla, a la presentació de Barcelona, també ho va dir: ets un autor que fa escenes. Aquesta és la segona obsessió. Aquest motor inicial és un impuls que ha de fer que llisqui tot el llibre, o aquesta és la voluntat, i em diuen per ara que sí que és així. I és un intent de dir que, a més a més, això passa d’una manera determinada, en un lloc determinat, en un ambient determinat, amb uns personatges determinats, perquè ara hi ha una escena que tu la viuràs. I per tant tu, lector, seràs allà. I et porto aquí, et porto allà, i vas a dinar, i vas a sopar i vas a un funeral… —tampoc expliquem més coses del compte, ara— però tu hi ets. I per a mi això també és una obsessió.

Expliquem el que faci falta! Això que dius ho aconsegueixes especialment amb l’estil, és a dir amb la manera d’articular les paraules, aquesta mena de joc que fas permanent, però que no cansa gens, d’anar fent petites reiteracions, repeticions, que van desenvolupant l’escena, que van permetent que el personatge es vagi obrint, i que fan que el lector es reconegui en el personatge, se senti dintre de l’escena i la lectura llisqui.

Aquesta és una idea que també hi és: les coses que els passen a aquests personatges els passen a aquests personatges. Estimat lector, estimada lectora, a tu potser no t’ha passat exactament això, però segur que t’hi reconeixes, perquè t’han passat coses que si no són aquestes són semblants, és a dir, no són les mateixes peripècies, perquè aquestes me les he inventat jo per a aquests personatges, però qui no ha tingut una amistat, que hi ha hagut un moment en què ha caigut i s’ha hagut de retrobar, o hi ha hagut d’haver un perdó entremig, o hi ha hagut un secret amagat que al final ha vist la llum… Qui no ha tingut uns amics que han sigut de tota la vida? De tota la vida vol dir de tota la vida, és a dir, que hi anaves a escola… Bueno, què ens hem d’explicar?

Per exemple!

Et perds, et retrobes per determinades circumstàncies i llavors resulta que reconnectes. Perquè, punyeta, en aquest cas, resulta que a tots dos ens agradava aquest ofici, però no havíem sabut pas quan teníem…

No, no, de nanos no ho sabíem, això.

Jo ho sabia perquè ja tenia aquesta vocació de molt abans.

I jo no parava de llegir i ja em sentia editor…

Però anàvem a classes diferents i… Doncs això, no? I, per tant, jo crec que els lectors i les lectores poden tenir la sensació, o això espero o això desitjo —les tres coses: ho poden tenir, ho espero i ho desitjo—, de dir… les vostres vides es poden convertir en ficció. Que això és un joc que trobarem al final del llibre, eh? Però la prova és que les vides d’aquests personatges han sigut ficcionades. Ara m’estic avançant molt, però ja ho reorganitzaràs. Hi ha un moment en què un dels personatges que resulta que escriu coses diu a la Mar Cristall: bueno, és que jo estic escrivint coses. I ella: les coses que escriguis no seran falses perquè jo soc de veritat, jo soc la Mar Cristall; jo existeixo, jo hi soc, jo soc una persona real, què m’estàs dient. Sí, és clar que és real… en el llibre.

Aquest moment és molt interessant, perquè, en aquest joc, la protagonista es rebota quan sospita que l’amant escriptor la utilitzarà i li diu: no m’utilitzis a mi. I l’escriptor: si no t’utilitzo a tu, si no m’utilitzo a mi, si no utilitzo el que visc, sobre què vols que escrigui? Això no vol dir que el personatge acabis sent tu, evidentment.

Clarament, menys que mai. És a dir… Si hi ha algú a qui m’assemblo és a la Mar Cristall. I tampoc, però si hi ha algú en qui he col·locat emocions meves, que les vas repartint per tot arreu, perquè és inevitable, les reparteixes per aquest i per l’altre… Sobretot, allò que en podríem dir determinades emocions que jo volia fer jugar, com ara la necessitat de passar el dol d’una separació, com ara la tristesa producte d’entendre que hi ha una relació que ja no serà, i assumir que no serà i que això et provoca una tristesa, i aquesta tristesa t’acompanyarà tota la vida, i que no es tracta de foragitar-la sinó de saber conviure amb aquesta tristesa. Però entendre que hi serà i que hi serà sempre i que formarà part de la teva companyia emocional. Això, que a mi m’ha passat, i que té a veure una miqueta amb les ànimes que hi pugui haver en aquest llibre, sí que ho he abocat més en la Mar que en els altres.

Una de les coses que em crida l’atenció, almenys a mi com a lector, que tinc la dèria d’agafar els llibres, començar-los per darrere, llegir els agraïments, després per davant, és veure com insisteixes a marcar explícitament Badalona com un espai de referència.

A Badalona jo hi ho he viscut trenta anys, hi he viscut amb la mare dels meus fills, els meus fills són de Badalona. Són clarament badalonins…

Això és el que anava a dir, és a dir: no és Badalona, és Badalona com l’espai de la família que has construït amb la primera dona, amb els teus fills.

Però, a més a més, fixa-t’hi: no he escrit sobre Badalona fins que me n’he anat de Badalona. Quan vaig començar a redactar aquest llibre no en deia Badalona, li vaig posar un nom que em vaig inventar i vaig anar tirant fins que va arribar el moment que em vaig adonar que de Badalona n’havia de dir Badalona i ja està. No passava res per fer-ho així.

No calia inventar-se un Macondo.

No. Però, fixa-t’hi. És una ciutat molt gran, és la segona de Catalunya o potser és la tercera, però és molt gran quant a extensió, i és una ciutat on hi ha diversos mons de persones vingudes de molts llocs diferents. Als anys 20 hi van arribar molta gent de Múrcia, i aquesta gent té descendents que se senten perfectament d’aquí. Als anys 50 i 60 van venir persones d’altres parts d’Espanya, sobretot d’Extremadura i Andalusia, que també tenen fills que se senten perfectament d’aquí. Als anys 90 i 2000 van venir més persones del Pakistan, de Romania… Tot això, configura una ciutat molt gran en què hi ha un microcosmos que és el centre. Aquest centre té una cosa que hi ha un moment que surt en el llibre, que és que la gent es pot trobar tranquil·lament un company d’escola, un company d’esplai, un company del conservatori, el pots trobar comprant sabates o al mercat comprant olives. Això a Barcelona és més difícil. Si canvies de barri —jo he canviat barri unes quantes vegades, i ara som aquí a Sant Antoni tenint aquesta conversa—, a Barcelona et pots trobar un amic, però si te’l trobes, t’atures. Home, què tal? Com estàs? Com va tot? I què fas per aquí? Que vagi molt bé, tenim el telèfon, hem de quedar, hem de quedar i ja està. A Badalona no cal, perquè si un dia fas això l’endemà ho tornaràs a fer, és com viure en un poble. En un poble la gent no es va aturant tota l’estona, fan, eh, Tomeu, ei, Enric, i es fan un cop de cap. I doncs Badalona centre és així. Aquest Badalona centre, de què ara acabem de parlar, a mi em sembla que pot connectar amb els lectors de tot Catalunya perquè és Tarragona centre, és Girona centre, és Igualada centre, és Manresa centre, és Vic centre, és Lleida centre, és, continuo…

No ens les acabarem.

—I per tant, molts i molts lectors i moltes i moltes lectores… Dic expressament lectors i lectores, fem un parèntesi, perquè resulta que a Catalunya tots sabem que hi ha 7 lectores per cada 3 lectors. Quan vas a un club de lectura, i he anat a molts, especialment durant uns anys, amb Cafè Barcelona, amb L’àguila negra, van ser uns anys que hi havia molts clubs i jo anava a molts, molts vull dir molts, allà la proporció no era de 7 a 3, sinó de 9 a 1.

Exacte: els clubs de lectura són eminentment femenins.

Crec que les lectores, i els lectors que hi pugui haver, entendran perfectament aquest món petit dins d’un món gran, perquè, siguin de la ciutat que siguin, serà la seva ciutat, és a dir, no cal que siguis de Badalona per entendre això que passa. Fixa-t’hi, parlo d’una cosa local, que és el centre de la ciutat, però m’adreço al conjunt dels catalans i les catalanes. I si el llibre es traduís podria funcionar perfectament. Aquests micromons existeixen a tot arreu, i per tant són fàcils d’entendre.

En aquesta ubicació, en aquest marc que crees per a la novel·la, amb la dedicatòria, amb les notes finals, hi tenen un paper també molt explícit els fills i la mare dels teus fills.

Això té a veure amb aquest assumpte més personal que abans he insinuat una miqueta… Normalment parlo més del llibre que de mi, però aquesta vegada potser ho puc fer una mica diferent.

I si vols escórrer el bulto, l’escorres.

No, al final és la vida que he tingut. Jo m’he acabat separant de la mare dels meus fills, me la continuo estimant moltíssim. Sé que mai més tornarem a estar junts. Estic amb una altra persona i estic molt i molt content d’estar-hi. Per tant, soc una persona molt feliç, molt. Però hi ha aquesta tristesa inevitable per no haver fet les coses prou bé o la sensació que potser, bé sense el potser, no l’he encertada. Aquesta tristesa d’una relació que s’acaba al principi em provocava una angúnia molt gran. Ara he entès que, aquesta tristesa, no la puc tenir constantment al meu costat, perquè aleshores no podria viure, però que forma part de mi, és un substrat, és un pòsit, hi és. I hi convisc, i hi convisc amb una certa naturalitat. I és una agulla que porto clavadeta en un racó. Hi serà sempre. M’agradaria pensar que aquest llibre pot ajudar d’alguna manera a fer veure això, també, no només a la que va ser la mare dels meus fills, sinó també als nostres amics i coneguts, però també a tothom que ha tingut una experiència semblant. Que és molta i molta gent. Mira, t’explicaré una cosa que he insinuat alguna vegada en alguna conversa que també he tingut aquests dies, que em feia una mica de mandra d’abordar, però potser està bé que ho digui i no només per mi. Mal convivint amb tota aquesta situació, ja fa uns quants anys, de no haver comprès les coses i de no haver assumit prou bé què passava amb aquesta tristesa i de no saber ben bé si estava aquí o estava allà, si estava amb aquesta persona o estava amb aquesta altra, si havia fet un dol o no l’havia fet, i adonant-me que les coses no estaven anant bé i que no estava reaccionant bé, que a més a més estava molt apagat i molt tancat i molt reclòs, vaig fer cas finalment justament a la persona amb qui ara estic i a la persona amb qui no estic, a totes dues, i vaig anar a demanar ajuda, que és una cosa a què m’havia resistit tota la vida…

Estaves per damunt d’aquestes coses…

Però va ser la meva salvació. Vaig anar a una psicòloga molt bona, molt bona, extraordinària, i em va diagnosticar de seguida un TDAH, un trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat amb altes capacitats, que jo havia anat superant al llarg dels anys en alguns aspectes i això, la manera que tens de superar-ho, és adquirir alguns comportaments obsessius, poso per cas, per no deixar-te les claus, és propi d’un TDAH deixar-se les claus, per no deixar-me les claus, abans de sortir de casa les havia d’agafar i tocar-les. Això és un comportament obsessiu. Aleshores, jo primer no m’ho creia, després no ho entenia, vaig dir, però si jo justament tinc molta atenció, què m’estàs explicant, llavors vaig descobrir que no, que la meva atenció és…

Dispersa.

El que passa és que tinc unes capacitats que m’han permès al llarg de la vida tirar milles i tinc un superpoder dels TDAH, que és l’hiperfocus. L’hiperfocus és perillós perquè si hi ha un incendi potser no te n’enteres, i si una cosa t’agrada molt t’hi fots a fondo i, si no t’agrada i t’avorreixes, passes de tot. Jo em faig una explicació que crec que funciona, no sé si s’entendrà, però espero que sí: és com si jo m’anés fotent cops al genoll, a la cara, i de cop algú obre el llum de l’habitació i dius, home, clar, si hi ha un calaix obert, clar que em foto cops al genoll, home, clar que em foto cops a la cara, si hi ha la porta de l’armari oberta, home, i no podríeu obrir el llum abans? I ara he entès la infantesa, l’adolescència, la joventut, sí, ho he entès tot. M’hauria agradat més que m’ho diagnostiquessin als 30, i a les meves parelles i a la mare dels meus fills els hauria agradat molt més que m’ho diagnostiquessin als 30, i als meus germans i potser també als meus fills i segurament als companys de feina. I no tinc cap dubte que a molts dels periodistes que al llarg d’aquests 35 anys de trajectòria m’han volgut entrevistar. Però ha anat com ha anat. Em van diagnosticar quan tenia 60 anys. Ara vaig cap als 64, he seguit anant a teràpia, hi vaig un cop al mes. La psicòloga em diu que ara ja no cal, que ho puc fer sol, que ja està. Per tant, com que es jubila, a l’estiu ens farem una abraçada i em donarà un telèfon vermell per si hi hagués una emergència. He après moltes coses en aquests tres anys, moltes. Continuo sent el mateix. El meu cervell és com és, això no es guareix, entre cometes…

No, però si ho coneixes…

Saber-ho és la meitat de la vida. I he canviat molt, a fi de bé. Justament des de fa uns quants anys les qüestions de la salut mental s’aborden d’una altra manera i es fan públiques i es comparteixen. Perquè pot haver-hi algú a qui li faci bé saber aquestes coses. Ho dic amb tota l’empatia del món. A mi m’hauria anat bé llegir que algú explicava no sé què i aleshores interrogar-me sobre quins eren els meus neguits i quines coses em passaven. A mi m’hauria anat molt bé. Ara estic molt content. Ho visc amb normalitat. O no, perquè en parlo molt. Encara en parlo.

Però en parles amb naturalitat.

Un dia no caldrà que en parli, no sé si m’explico. Però encara en parlo perquè encara és recent, com si diguéssim. És una descoberta sobre la meva manera de ser. Jo, durant molts anys, havia tingut una intuïció de… Em deia a mi mateix… Hòstia, i si estic una mica pirat? Sí, pirat no és la paraula, però ja ens hem entès. Jo percebia que el meu cervell funcionava d’una manera que era estranya als ulls dels altres. Això ho percebia. I ara quan parlo amb altres persones que han tingut un diagnòstic semblant, si són persones que s’han dedicat a un ofici semblant al meu, ens fotem un fart de riure perquè hem comès el mateix tipus d’errors, hem caigut al mateix tipus de pous i hem fet les mateixes bestieses. Però no m’agradaria que la gent em percebés com un escriptor amb TDAH, m’explico? Ho dic en el sentit que… que tot el que he escrit fins ara…

Tot beu del mateix, però…

No està gens malament dir-ho, no està gens malament poder-ho explicar, no està gens malament compartir-ho, i aprofitar entre parèntesis i sotto voce, perquè això és una entrevista literària, per demanar disculpes si a algú l’he molestat alguna vegada, que segur que sí. No hi és de més, encara, fer aquest recorregut vital, perquè això també m’ajuda i em permet, igual que m’ho permet haver escrit el llibre, recomençar i viure d’una manera molt més encertada i en plenitud l’etapa que ara visc. Però no ho vull oblidar i per això la dedicatòria és la que és i per això els agraïments diuen el que diuen. Una amiga, que sap llegir molt bé, em va dir, jo hi veig un gest també d’amor subtil i delicat, crec que ho va dir així exactament, cap a la persona que hi va haver abans en la meva vida, i això és bonic. Doncs, si això és així, em fa content.

T’he donat el peu i t’hi has agafat i has explicat això, per tant, realment, deus necessitar compartir-ho, però potser tampoc hi serà de més que diguem que aquesta no és una novel·la sobre el TDAH, que els personatges són personatges radicalment normals, com qualsevol altre, que vol dir que n’hi ha que tenen algun problema, avui en diem de salut mental, sí, evidentment, perquè els tenim, els problemes de salut mental.

Formen part de nosaltres, igual que els constipats…

Exacte, però no és una novel·la temàtica, ni de tesi sobre això, ni d’autoajuda, que a tu segurament t’ha servit per demanar perdó, per expulsar alguns dimonis, però he tingut la sensació que era una novel·la escrita amb pau. És com si realment haguessis fet les paus amb tot això i fossis capaç de parlar-ne amb naturalitat. És una novel·la que, per a mi, transpira serenitat.

M’agrada que ho diguis, perquè és el que pretenia, és el que volia fer, no sempre surt com ho vols fer. A vegades agafes el pinzell i dius, això ho pintaré de color blanc i et surt una mica beix, i dius no sé què ha passat… És exactament el que jo pretenia. Fixa’t que has dit: t’ha servit per expulsar dimonis o per demanar perdó; sí, potser m’hagi servit, però jo no escric els llibres…

No era un propòsit.

Exacte. Els meus llibres, des del primer fins a l’últim, ja són trenta-cinc anys de trajectòria, estan escrits cap als lectors, cap a les lectores, cap a la gent. Sempre. Hi ha persones que no ho fan així, i em sembla meravellós, no tinc res a dir-hi, no vull fer cap judici sobre res. Hi ha persones que escriuen perquè en tenen la necessitat, hi ha persones que escriuen perquè creuen que han de dir coses molt importants i les volen dir, i hi ha persones que escriuen i que pensen que com més abstrús sigui millor. Em sembla estupendo i no tinc res a dir-hi, que no em mal interpreti ningú. Jo no. Jo escric per als altres. Jo escric perquè quan tenia 11 anys escrivia unes narracions en les quals jo ja hi era molt poc i eren uns personatges que els passaven coses. A mi em fascina explicar històries i em sembla sorprenent i meravellós a la vegada que les històries que jo explico puguin interessar. I sembla ser que sí, que interessen. Em fa tan feliç això. Em sembla una meravella. És com si tu ets pilot d’avió i portes dues-centes persones a sobre i les portes de viatge, i dius és que estic portant una gent a dalt de l’avió. És la meva feina aquesta. Jo porto la gent dalt de l’avió constantment… És un privilegi.

M’agrada molt aquesta imatge. El novel·lista com a pilot de l’avió.

Jo els porto de viatge a un món… Quan tu comences un llibre, i això ho explico a vegades als meus estudiants, quan comences un llibre li has de donar 20 o 30 pàgines. Perquè les primeres pàgines t’estan presentant un món que encara no existeix en el teu cervell. Tu podries començar a preguntar qui parla i què diu i què vol fer i ara què li ha agafat, i llavors no avançaries. Has de fer allò que en diuen la suspensió de la incredulitat i has de confiar en aquest viatge i a veure què passa. I després, si a la pàgina 40 o 50 realment el llibre no t’estira, és igual, no és per tu, n’agafes un altre i a fer punyetes. Però tu portes… crees… fabriques un món amb uns personatges que la gent hi ha d’anar a viure, no ho sé, tres tardes o sis tardes o… Mira, a la faixa hi ha unes frases que han dit persones que es van llegir el llibre abans que es publiqués.

Sí, ara en volia parlar, de la faixa.

—N’hi ha una que em sembla estupenda. La Sílvia Soler diu que és una novel·la que se m’ha acabat molts dies després a dins del cap, molts dies després de llegir-la. I això és el que ens passa a vegades, que ens queda un llibre al cap fent voltes… Quan això passa és que aquell món t’ha captivat, que aquell món t’ha seduït, que en aquell món t’hi has trobat còmode, que aquell món te l’has cregut… Em sembla un dels piropos més guapos que es poden dir d’un llibre.

I tant.

Si jo veiés un llibre amb una faixa que hi posa això me’l compraria segur… És que és la nostra feina, fabricar aquests mons i que la gent en aquests mons hi visqui i, si pot ser, que hi hagi algunes emocions. Recordo que a La gran nevada hi havia gent que em deia, oh, és que m’has fet plorar, i jo deia, bé. En aquest llibre hi ha un moment que, si no plores, jo he fracassat, o tu tens un problema i has de demanar ajuda, una de dos. Jo pretenc que això passi i que hi hagi aquesta connexió. Per tant, si hi ha un moment del llibre en què tu rius, o en què tu no arribes a plorar però t’emociones i l’ull et parpelleja més de pressa del compte i se’t trenca una mica la veu, anem bé. Perquè vol dir que he aconseguit el que pretenia i que tu estàs llegint com a mi em semblava que s’havia de fer.

El lector i tu esteu en sintonia.

Ens hem trobat en un món que no és Badalona, sinó que és la Badalona que jo m’he inventat, que es podria dir… com sigui, però que és aquest lloc. És com quan et pregunten els nens, no? Els dragons i les fades no existeixen. Sí, existeixen en els llibres i en el cervell dels humans, que és on existeixen també els déus.

La fantasia és realitat.

És a dir, existeix Déu? En el nostre pensament, exclusivament i únicament. És clar que no existeix, però en el nostre pensament, sí. Existeixen els dragons? Sí, en la imaginació dels humans. Existeix la Mar Cristall? Completament. On? A Estaria molt bé.

I en la memòria de cada lector un cop la llegim.

Un cop la llegim. Que bonic això que acabes de dir ara…

Has fet referència a la faixa. Qualsevol persona que llegeixi la faixa de seguida veu que s’ha demanat a tres escriptores reconegudes que  compartissin unes primeres impressions amb els lectors.

Sí, tres escriptores d’estil diferent, perquè hi ha l’Eva Piquer, la Sílvia Soler, que és de Badalona, i la Núria Cadenas. Però això és una decisió de l’editor. Com saps, les faixes són cosa de l’editor.

Sí, però és probable que en parléssiu i que ho trobessis bé.

Em va semblar estupendo.

Crec que és una de les maneres de fer la picada d’ullet al lector que aquesta és una novel·la de dones. És una història que gira al voltant d’una dona i les seves amigues. Hi veig un contrast amb L’àguila negra, que era una història sobretot d’homes. Com si Estaria molt bé fos un revers de L’àguila negra. Llavors, hi ha una certa planificació? És a dir, aquesta novel·la és com és perquè abans hi ha hagut les altres? O vas començar amb la frase de l’amant i, desplegant-la, et vas trobar que explicaves una història de dona sense haver-ho previst?

No, m’hi vaig trobar. M’hi vaig trobar. Literalment. De la mateixa manera que m’hi havia trobat les altres vegades en els altres llibres. Perquè és la meva manera d’escriure. Això, de vegades, hi ha gent que diu, costa de creure. O hi ha gent que diu que sona arrogant. I no, no, si jo ho explico amb tota la modèstia del món i com una incapacitat. Veig aquests autors que són capaços de fer-se una escaleta i un preguió i una bíblia, com si fos una sèrie de televisió, els trobo admirables. Hi havia un autor que va dir que hi ha autors que escriuen amb mapa, que vol dir que ho tenen tot dibuixat i saben on van, i hi ha autors que diem si tinc el mapa m’avorreixo i em quedo a casa i, per tant, sortim amb brúixola. Sortim amb brúixola, no amb les mans a la butxaca. Més o menys sabem cap on anem, però anem descobrint coses pel camí. Jo escric d’una manera molt automàtica, molt esbojarrada, molt apassionada, en què jo em situo en l’escena que estic escrivint i la visc. Potser per això la gent, percep que aquella escena li sembla tan pròpia de ser viscuda, tan versemblant, no? Jo em situo allà i encara no sé què passarà. Ho estic fabricant en aquell precís moment. Naturalment, després torno a recosir. Per tant, no només no estava planificat que serien un munt d’amigues, sinó que no sabia quantes amigues serien. Sabia que ella parlava amb una amiga i li explicava això, que té un amant, i després van aparèixer les altres dues amigues, i després en va aparèixer una altra, i després això, i després, naturalment, vaig dir calla. Ara potser sí que comencem a pensar cap on anem, no? Ja tenia el to. És com si fos un músic i digués sé amb quina clau… No sé res de música, però perquè ens entenguem. És com si fos un pintor i digués sé que serà un oli i sé quins colors hi ha, però encara no sé què es veurà.

En les teves novel·les, i en aquesta molt especialment, el narrador és molt discret, hi ha un to, hi ha una veu potent, però el narrador és molt discret, no es fa veure. Tu comences a llegir i tens la sensació que les coses són com són i que no podien ser d’una altra manera. Aquest algú que t’ho explica té la capacitat de fer-se invisible.

Aquest veu que explica la Cadenes, tornant a la faixa, quan diu Joan Carreras s’ha infiltrat transparent en un grup de noies per fer un retrat malenconiós, quotidià, precís de la vida. Per a mi això és un altre piropo, un elogi. Si no ets transparent, si estàs tota l’estona traient la poteta, crec que no fas bé la teva feina. Una altra cosa és que puguis fer una picada d’ullet. Una altra cosa és que algú que et coneix molt, que és una mica íntim, que per definició és un lector que no és tan bo, és un gran lector però veu cosetes que són irrellevants, encara que a ell li semblin molt rellevants.

Aquestes picades d’ullet, malgrat el que he dit del narrador, fan que se’t vegi a tu, l’autor real. A L’àguila negra hi ha un moment en què fas una llista de pacients del protagonista, i entre aquella llista de companys jo hi he reconegut uns quants cognoms de la nostra escola.

Però fixa’t una cosa. Per a la majoria dels lectors allò què és? Una llista de cognoms. És la gràcia del que és. Ara, hi ha nou o deu persones per als quals aquella llista de cognoms és… ostres, patapam. Ja està, ja està bé. Però no ens hauríem de confondre. És a dir, l’important és el 99,9% dels lectors. Els meus germans a vegades em diuen clar, és que això m’ha fet pensar d’aquell vespre que… I jo dic, ja.

És que aquell vespre existeix i l’hem viscut.

Però també hi ha coses que tinc al cervell i van fent saltirons, i per tant surten. I em diuen, no va ser així. Tant li fot com va ser, cony. L’important és com ho he fet servir ara. El meu pare, una vegada, llegint Carretera secundària, em va dir… Fixa-t’hi, que intel·ligent. Em va dir: “Com m’has fet servir!” No em va dir, soc jo.

És que ton pare era un gran lector.

Però ell em va dir, “ostres, com m’has fet servir!”. Ell va veure que en un dels personatges, a l’hora de fer els traços per dibuixar-lo, hi vaig posar coses que, efectivament, l’havia fet servir, l’havia utilitzat. Quan estava morint-se al centre de pal·liatius de l’hospital de Granollers on va acabar morint, del càncer terminal que tenia, em va dir… Ja sé que estàs prenent notes. I jo li vaig dir, on vas parar? I tots dos sabíem que jo mentia. I tres anys després va sortir Torno a casa. És clar que faig servir els materials que tinc.

Això no vol dir que facis autoficció, que és una altra cosa.

Efectivament. Estic fent servir, que és diferent. Faig servir. En aquest cas dels cognoms que tu dius, com que necessitava una llista, vaig dir, home, tant per tant, preu per preu, sabates noves. És a dir, ja que hi som, deixa’m fer un carinyo a uns quants amics. Al lector tot això li pot fer gràcia que en parlem cinc minuts, però li importa un rave. El llibre ha de funcionar sense això, perquè si el llibre depèn d’aquestes cosetes perquè funcioni, he fracassat…

En tota la nostra conversa hi ha hagut aquests dos plans. I estem parlant de la novel·la, de l’experiència de l’escriptura i de la lectura, diguem-ho així, en elles mateixes, i alhora de la teva trajectòria no només literària, de la teva experiència personal, del teu procés d’autoconeixement, de reconciliació, i són dos plans diferents que inevitablement s’entrellacen. Però no cal saber res d’aquest segon pla personal per llegir la novel·la i, alhora, si el coneixes, pots percebre algunes d’aquestes picades d’ullet, que són molt lúdiques, molt gratuïtes, molt poc programàtiques, per dir-ho així. Escolta, parlant del tema de la faixa, ha sortit la qüestió de l’editor. Si no m’he descomptat, després dels dos primers llibres de contes que vas publicar amb Quaderns Crema… Per cert, quan vas publicar el primer, jo llavors treballava amb ton pare, i ton pare em sembla que no t’ho va dir mai a tu, però no podia evitar sentir-se molt orgullós que haguessis tingut aquesta vocació literària, que haguessis fet un llibre de contes i que te l’hagués publicat en Jaume Vallcorba. En la intimitat que teníem nosaltres no podia amagar una satisfacció que em sembla que mai et va manifestar a tu.

Va ser molt discret, fins a extrems… Era propi del seu caràcter. Jo crec que també això ell ho hauria pogut viure diferent, però va tenir la vida que va tenir. Quan el vaig telefonar, molt tard, molt tard vull dir el mateix dia, perquè em van demanar que en mantingués el secret, perquè em van avisar una setmana o deu dies abans, que havia guanyat el Premi Sant Jordi. Jo no li vaig dir res fins que faltaven unes hores per a la roda de premsa, i per telèfon, truco per dir-te això, i em van mostrar una…

Indiferència?

No, no, no, no, no. Em va felicitar, però amb una naturalitat, sense fer caram, quina…!

Sense expansions?

Sí, sense cap expansió. Era propi de la seva manera de ser. El juliol del 76, el meu pare em va regalar, i dic el meu pare perquè van ser els pares, però ell és el que me la va fer a mà, una màquina escriure.

Que és aquella que tens a l’entrada?

No, aquella va ser del meu pare. L’Olivetti Lettera 32, era més petita que aquella i no la tinc perquè en algun moment vaig comprar un ordinador, el primer ordinador que vaig comprar als anys 90, i vaig dir que no la volia, això és del passat, no? Ara pagaria per tenir-la, ara tinc les emocions en una altra banda, però llavors m’ho vaig menjar tot. Bé, doncs em va regalar la màquina escriure als 14 anys, cap germà meu tenia una màquina escriure als 14 anys, als 14 anys no als 16 o als 18, als 14, perquè considerava que la meva vocació era realment… Si no, no me l’hauria regalat. Ho dic per lligar amb aquest orgull de quan trec Les oques van descalces, el primer llibre que publico, molts anys després. És que als 14 m’havia regalat la màquina d’escriure perquè en feia molts que ja escrivia, d’una manera que ja es veia venir que m’hi dedicaria, perquè si no, no et regalen una màquina d’escriure als 14 anys per l’amor de Déu, si era un nen. És més, el meu pare em va dir, faré com el pare de l’Isaac Asimov, i si no aprens a escriure, a fer mecanografia, te la prendré. I no en vaig aprendre, cosa que em sap greu, perquè la gent que conec que en sap, ho fa de meravella. No en vaig aprendre, escric entre dos i tres dits, o a vegades quatre, però a una extrema velocitat que hi ha poca gent que ho faci com ho faig jo de ràpid, considerant que ho faig amb aquests dits… I aleshores vaig començar a ensenyar-li uns contes que estava escrivint i em va dir, mira, és igual, oblida’t dels dits, segueix escrivint aquests contes. Per tant, aquest orgull que tu dius ja era una cosa que a ell li venia de lluny, i que té a veure amb el fet que a mi ja em venia de lluny. És a dir, que quan jo era un nano molt crio, molt, molt, ja sabia que volia ser pilot d’avió, saps? No ho somiava. Jo era, jo seré pilot d’avió, i fa trenta-cinc anys que porto avions, no està malament.

No està malament, no. Escolta, mirava de fer una mena de recorregut ràpid per la trajectòria editorial. Comences a Quaderns Crema, després passes per Empúries amb La gran nevada i el Floquet de neu, i després…

L’home d’Origami a Amsterdam, i llavors m’adono que hi ha alguna cosa que em falla, si hagués tingut el diagnòstic ho hagués fet igual però diferent, i aleshores m’enfado i penso que això no estarà com déu mana i faig cas a un amic que em diu però tu no tens agència i aleshores vaig anar a una agència, que era la Silvia Bastos, perquè a la A comunicaven i vaig anar a la B, em van dir porta algun llibre teu, hi vaig portar algun llibre meu i aleshores aquella setmana mateix s’incorporava una noia que es deia Carlota Torrents per portar catalans, mira, si has de començar aquí hi ha un pàjaro que ens acaba de deixar tres llibres seus, si te’ls vols mirar… Diu, coi, si ja sé qui és, em va trucar. Doncs jo soc el seu primer autor i ella és la meva primera agent i no he canviat mai. Ha muntat la seva agència, Asterisc, i ens acompanyem des d’aleshores. I aleshores ella va ser la que va dir escolta em sembla que a Proa hi podríem posar el peu. A mi em feia il·lusió, perquè Proa és el que és i pel que significa, era com de cop i volta passar a jugar al Barça, perquè ens entenguem, o a volar amb British Airlines, i perquè havia sigut l’editorial on havia treballat el pare.

Exacte, això t’anava a dir.

I jo no hi hauria intentat publicar mai de la vida mentre ell hi treballés, però quan ja estava jubilat era quan podia fer aquest pas. I des de llavors estic a Proa, amb en Josep Lluch i amb en Jordi Cornudella, molt ben acollit, molt ben tractat i em sento molt agraït.

El cas és que hi ha una mena de fidelitat mútua entre l’editor i tu, segurament també amb la mediació de l’agència. I alhora tens una preocupació molt gran perquè els lectors puguin descobrir el que els ofereixes.

Jo escric, jo explico històries i m’agrada pensar que hi ha gent que les escolta i m’agrada pensar que hi ha gent que llegeix les històries que jo explico i això em fa feliç. Quan escric és com si fos a la cuina del restaurant. Abans treia el cap pel passaplats molta estona i em posava neguitós i ara estic més tranquil i a la cuina soc molt feliç, però no deixo d’imaginar-me que la sala està plena. No cal que m’expliquin com està. Jo me la imagino plena. Amb cua. De gent que ha reservat per demà, demà passat i l’altre. Perquè és així com treballo, sense que això em neguitegi més del compte, sense que això esdevingui una obsessió… No, no, però és obvi que ho faig per aquest motiu. Podria portar un avió buit, sí, és clar, però ja em diràs tu. M’agrada pensar que està ple.

A tu el que t’interessa, el que et motiva, l’ofici que tens és el d’explicar històries. Estic segur que els que llegeixin Estaria molt bé, tancaran el llibre agraïts d’haver-se enfilat al teu avió per conèixer una història que t’arrossega fins al final i que et posa en contacte amb l’ofici de narrar històries que ens envolten i que gràcies al fet que te les expliquen com tu l’expliques les passes a viure tu mateix.

Moltes gràcies, Oriol.