Oi?

Aquest mes de març la revista Frontissa (publicació digital de la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana) em publica una semblança de Jaume Cabré dins la secció “Literatures“. Hi he posat al centre la novel·la L’ombra de l’eunuc, que com més va més em sembla el cor de la seva aventura narrativa. Fa així:

Jaume Cabré: Ençà i dellà de Feixes

Jaume Cabré va néixer a Barcelona l’any 1947 i, bé que ha viscut a l’Eixample i al Guinardó, a Vila-real i a Matadepera, sempre s’ha considerat un escriptor de Terrassa. Les novel·les de Cabré tenen sempre una localització precisa, que fins al Pallars del Pamano no costava de connectar amb els llocs on havia parat casa: Barcelona, en el cas de Carn d’olla (1978) i Senyoria (1991), i, sobretot, Terrassa, transformada literàriament en Feixes, a la major part de la seva obra: La teranyina (1984), Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984) i Luvowski o la desraó (1985). És entre Feixes i Barcelona que transcorre l’acció de L’ombra de l’eunuc (1996), la novel·la anterior a Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011), els dos tours de force narratius que culminen la seva obra. Aquesta tardor farà trenta anys de la publicació de L’ombra de l’eunuc. En escriure-la, es pot dir que Cabré es va allunyar dels escenaris històrics que li han estat sempre habituals. O potser no, i més aviat els relliga fins a dur-los al present immediat. I és que la narrativa de Cabré sembla haver estat concebuda per traçar el fil de la història del país: la novel·la juvenil La història que en Roc Pons no coneixia (1980) fa memòria del 1714; Senyoria arrenca el 1799; una altra novel·la per a joves, Galceran (1977), evoca la Segona Guerra Carlina; el cicle de Feixes té la Setmana Tràgica per teló de fons; i Les veus del Pamano es remunten fins a la guerra civil i la postguerra. L’acció de L’ombra de l’eunuc se situa en els anys 90 en què va ser escrita per reconstruir la història de la família Gensana, des del segle XVIII fins a principis del segle XX, però fa memòria particularment dels anys 60 i 70, que coincideixen amb la joventut i el pas per la universitat de l’autor. No deu ser per casualitat que Miquel Gensana, protagonista de la novel·la, va néixer el 30 d’abril del 1947, el mateix dia que Jaume Cabré.

—Què te’n sembla? —La Júlia havia estès el braç assenyalant l’edifici, com qui mostra el llobarro acabat de pescar. Què li havia de dir; perquè la meva estimada Júlia m’havia portat precisament a casa meva, a can Gensana, a la casa on vaig néixer i on havia crescut, plorat i somiat. A la casa d’on vaig fugir quan en va ser hora. Ja feia uns quants anys, així de sorpresa, van informar la mare que havia d’abandonar-la, que ja no era seva, i tots vam embogir una mica perquè ja era prou fort que, quan el pare se’n va anar en sabatilles, ens deixés com a amos dels deutes, els impagats i les rancúnies, com perquè, a més, ens quedéssim, de sobte, sense records. Llavors va ser quan l’oncle Maurici es va enfilar al roser. Can Gensana, mil set-cents noranta-nou, mil nou-cents noranta-cinc. Per molt poquet no hem arribat als dos segles de vida documentada. Em sento com Martí l’Humà. Aquí descansa can Gensana per desídia meva, convertida en un restaurant grotesc que, per més ignomínia, es diu El Roure Vermell, amb lletres de disseny.

De L’ombra de l’eunuc. Barcelona: Edicions Proa, 1996.