Oi?

Els darrers dies ho he observat pel cap baix tres vegades: en la conversa d’Ariadna Oltra i els seus convidats amb Oriol Junqueras, al memorable .cat d’aquesta setmana, en l’entrevista de Mònica Terribas al conseller Francesc Homs ahir divendres i avui mateix en la tertúlia de ca la Sílvia Cóppulo en què ha participat Alfred Bosch, flamant candidat a l’alcaldia de Barcelona. […]

I què he observat? La reiteració pertinaç de preguntes com si Esquerra entrarà al govern d’una vegada, què es farà si la consulta del 9N no és finalment possible o amb qui pactarà Esquerra a l’ajuntament després de les eleccions. I quan dic reiteració pertinaç vull dir que, en tots tres casos, les periodistes lamentaven que no obtenien una resposta concreta i no s’hi resignaven de cap manera. Com si els respectius interlocutors els l’haguessin de donar, la resposta, per força. Com si la tinguessin amagada sota la taula. Però, quina percepció de la vida pública i la gestió política hem construït entre tots si no ens sorprèn i acceptem aquest repreguntar gairebé insolent?

Perquè, vejam: això d’entrar al govern, no és una opció que és sobre la taula i que no es convertirà en proposta, en petició o en decisió fins que s’hi converteixi, o no? Ja vindrà… I això d’imaginar escenaris possibles per si de cas el 9N ens tanquen i barren el pas cadascú a casa seva, no és un exercici de simulació excessiu, potser mesell i tot? Si en tenim de feina com en tenim, abans, per fer més possible la consulta… I això d’exigir saber a un any vista amb qui pactarà un candidat, no és oblidar que l’obligació del polític és arribar als acords possibles per tirar endavant la gestió púbica en la mesura que els vots que ha rebut l’en facin responsable? Amb qui pactaràs? Home, doncs amb qui convingui i es deixi, en la mesura que depengui de mi…

Tinc la impressió que en molts moments fins i tot els millors periodistes confonen el compromís amb la veritat i amb l’opinió pública, amb un exercici de premonició gairebé oracular. En què el risc de l’oracle, però, sempre l’ha de córrer l’altre… No es pot conjugar millor l’exigència amb la paciència?