
“Ha sigut ben idiota de creure’s que algú pugui sentir res per la seva persona ensopida, pel seu cos marcit, per la seva vellesa estulta, per la seva vanitat esberlada, per la seva dòcil i patètica submissió davant la possibilitat remota que l’amor pogués retornar mai a fer-lo sentir viu.”
A L’àguila negra, de Joan Carreras