Oi?

La revista Frontissa (publicació digital de la Coordinadora de Centres d’Estudi de Parla Catalana) m’ha demanat una semblança de Gabriel Ferrater per a la secció “Literatures“, i l’ha publicada, amb un fragment del poema “In memoriam”, aquesta primera setmana de novembre. Fa així:

Gabriel Ferrater
Reus, Bordeus, Hamburg, Barcelona

                                           Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem

Gabriel Ferrater va néixer a Reus el 20 de maig del 1922. Els primers anys la família vivia una molt bona situació econòmica i el pare, que tenia idees pedagògiques pròpies, no el va dur a escola; no hi va començar a anar fins als nou anys. Segons explica Ramon Gomis a El Gabriel Ferrater de Reus, va viure la infantesa entre l’antic Hotel Europa de la capital del Baix Camp, al raval de Santa Anna, que l’avi havia comprat per fer-ne la casa familiar, i un mas fet construir pel pare al bosc del Picarany, a prop d’Almoster. Com recorda el poeta als primers versos del poema “In memoriam”, quan va esclatar la Guerra Civil tenia catorze anys. El març del 1938 la família Ferraté Soler es va traslladar a Barcelona i el setembre d’aquell any Gabriel se’n va anar a Bordeus, on els pares s’havien instal·lat abans de l’estiu, el pare exercint-hi el càrrec de cònsol d’Espanya. Gabriel Ferrater va tornar a Reus els darrers dies de l’any 1941, uns mesos més tard que el seu germà Joan i la seva germana Amàlia, més joves que ell, i un temps abans que els pares, que restarien encara a França. Un cop a Reus intenta aprovar el batxillerat, que entre la guerra i l’exili ha quedat per fer, i fa un servei militar de trenta-cinc mesos a Barbastre i Osca. No serà fins al 1947 que aconseguirà obtenir el batxillerat i aprovar l’examen d’estat per entrar a la universitat. L’any següent es matricula a la facultat de Ciències Exactes de Barcelona com a alumne no oficial per poder continuar treballant al negoci del pare. Però el negoci farà fallida i el pare, que a més ha contret la tuberculosi, se les enginya per contractar una pòlissa d’assegurances que inclou la mort per suïcidi si no té lloc abans d’un any de la signatura. Un any i un dia després, el 1951, Ricard Ferraté se suïcida. En aquell moment, Gabriel ja ha deixat Reus i s’ha instal·lat a Barcelona. La seva mare també ho farà el 1952. Sis anys més tard es venen el Picarany i Gabriel Ferrater no tornarà ni a Reus ni a l’Almoster. Entremig, ha abandonat els estudis de matemàtiques i, el 1954, ha començat els de Filologia. És a partir d’aquesta època que comença a treballar com a crític d’art i entra en contacte amb cercles culturals barcelonins. El 1958 comença a escriure poesia. En publicarà tres llibres: Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), que recollirà a Les dones i els dies (1968), un dels llibres més influents de la història de la nostra literatura. Entremig, va a Hamburg i treballa com a lector per l’editorial Rowohlt, torna a Barcelona i el nomenen director literari de Seix Barral, es casa a Gibraltar amb Jill Jarrell i se’n divorcia el 1969. L’any abans acaba la carrera i és contractat com a professor de crítica literària i lingüística per la tot just creada Universitat Autònoma de Barcelona. El 27 d’abril del 1972 es va suïcidar al seu pis de Sant Cugat del Vallès. És un referent intel·lectual, cultural i poètic per a tota una generació de deixebles i les generacions successives encara fins avui. A “In memoriam” comença recordant els anys d’infantesa i adolescència, d’escola i de vacances, a partir del tall que va suposar la guerra. És un exercici de memòria, sí, però de memòria moral, la que més preocupava el poeta i ocupava els seus versos.

In memoriam

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m’anava
tot ple d’una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d’un avellaner, al cor d’una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pell d’eruga escorxada, allí, ajaçat
a l’entrecuix del món, m’espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S’hi acosta, però se’m fa ambigu.
Potser el terme millor és l’egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l’exercici
de l’estilita singular, la nàusea
de l’enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s’allunyen, i se’ns va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l’anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se’n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.
Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col·legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
premilitar, i l’odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre), el Guiu havia estat
assassinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d’Hèrcules, al costat de l’Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d’un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que potser el dia mateix
el vent se la va endur. Va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col·legi,
no sé si les recordo o si m’ho penso.
No hi vam entrar. Féiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l’aroma d’aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se’ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells, més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s’accelerava molt. Érem feliços.

[…]

De Les dones i els dies (1968). Edició crítica de Jordi Cornudella: Barcelona: Edicions 62, 2018.
Ressenya biogràfica i selecció del fragment: Oriol Izquierdo Llopis