Oi?

Ahir, Francesc Parcerisas aparellava al Quadern d’El País els Moments feliços amb La núvia d’Europa de Carles Torner. I en deia això: […]
Formes de l’ètica

FRANCESC PARCERISAS

Units generacionalment –tots dos són nascuts a Barcelona el 1963–, Oriol Izquierdo i Carles Torner ho estan també per una similar posició davant la vida. Escriptors, intel·lectuals, gestors culturals, pertanyen a una generació convençuda de la bondat de l’esforç, dels beneficis de la cultura, dels rèdits de la paraula i, a més, comparteixen, si més no en part, un suau ecumenisme en què la fe posa un tint de valentia i d’estoïcisme en els judicis sobre la vida i sobre la literatura. Aquests trets comuns poden fer que els lectors veiem, en els seus nous llibres, un horitzó similar i amable (per “amable” vull dir que no és imposat ni combatiu), que ens reclama de pensar altre cop, des del particularisme de l’individu o des de la reflexió social i política, algunes de les formes de l’ètica.

[…]

Moments feliços, d’Izquierdo, adopta un punt de vista (d’autor) diametralment oposat: la reflexió en veu alta de Torner ha esdevingut ara una sèrie de papers personals. Amb la repetició, sovint amb una puntuació escassa, amb un to que escoltem repetit en veu baixa, la major part dels poemes d’Izquierdo demanen de ser llegits sense massa publicitat. Per dues raons fonamentals: o per poder subratllar-ne millor la ironia i el distanciament o per donar acollida a una forma lírica d’exterioritzar la preocupació o el dolor personal. Dividit en quatre parts, Moments feliços dirigeix una mirada profunda al món, ironitza sobre aquest, es reclou en la intimitat i acaba per cercar en l’escriptura alguna permanència del dol per la filla morta. El to de les quatre parts és, però, reconeixible com una unitat de veu que s’amara d’escepticisme i de dubte fins i tot en la fe: un “esperar i esperar que arribi l’hora, si arriba”. Entre la visió desencisada de la primera part (“cada nit és més llarg | aquest camí de sempre”) i la ironia empeltada de Pere Quart de la segona només hi ha el to amb què l’escriptor s’enfronta al món: un poema divertit com “L’estiu a la platja” acaba referint-se al “món que entre tots construïm | i que tant ens desagrada”, un salt hàbil que també trobem a “Vestien pells”. Els poemes més intimistes de la tercera part recorden la fugacitat, la bellesa, allò que momentàniament assacia “la set de tan endins”. I a la quarta part hi trobem alguns dels poemes més colpidors del llibre per la força i l’exigència de la modèstia que la veu s’imposa en parlar de la mort, una exigència moral que demana, a parts iguals, coratge i renúncia. Dos llibres que són dos exercicis d’ètica, pública i privada, en uns temps que no ens hi tenen massa avesats.