Experiència i judici
“L’expérience est le bon sens de ceux qui n’ont pas de jugement“.
Què és primer? L’experiència o el judici? Cal passar primer per l’experiència per tenir capacitat de judici? O, per contra, si no t’has format abans un criteri difícilment podràs, després, valorar les experiències a mesura que les visquis i treure’n conclusions ajustades?
El cap se me n’anava en aquesta mena de disquisicions després de llegir la sentència, un dels Pensées et maximes diverses publicat el 1888 per Charles-Félix-Hyacinthe Gouhier, comte de Charencey, un filòleg que desconeixia —tot un personatge, especialista en gramàtica comparada, en llengües ameríndies i en basc— fins que me n’ha arribat la citació (a través dels estímuls positius que també trobem a les xarxes, en aquest cas a Miscellanées).
Molt probablement som davant d’un d’aquells peixos que es mossega la cua, com el cèlebre dubte sobre l’ou i la gallina. Què és abans? L’experiència o el judici? Davant dilemes similars, a aquestes alçades, tendeixo cada vegada més a evitar les dicotomies per mirar de reconèixer la realitat en les seves complexitats. Suposo que trobarem un punt d’acord en el fet que no hi ha un moment zero compost o bé d’experiència o bé de criteri, sinó que totes dues peces, allò que vivim i com ho valorem, es formen en paral·lel i en interacció. Per dir-ho en imatge: experiència i judici es trenen a mesura que les acumulem des del primer vagit fins al darrer. La vida de cadascun de nosaltres és la seva trena particular entre experiència i judici, que s’interrelacionen i es modifiquen i s’enriqueixen en la mesura que en som capaços. Que n’és capaç cadascú, si n’és capaç.
Perquè pot ser que el pensament de Hyacinthe de Charencey ens digui, de fet, o també, una altra cosa. Que no tothom té capacitat de judici —qui gosaria, avui, posar-ho en dubte, això?—, però que fins i tot aquests poden trobar orientació a partir de la pròpia experiència, ni que sigui per simple contrast entre els encerts i els errors. Potser sí. O pecava, en dir-ho, el comte, més aviat d’optimisme antropològic?
Per cert: sembla ser que la ciència ja ha dictaminat que primer va ser l’ou que la gallina. Ves que no acabem perdent la creativitat estimulant que ens ha donat tot sovint la perplexitat, si es resolen fins i tot les paradoxes més antigues… Però ara llegeixo que, segons uns investigadors solventíssims de la Universitat de Warwick i Sheffield, a Anglaterra, va ser la gallina abans que l’ou. O sigui que…